Arxiu d'etiquetes: 1890

febre d’or, La -novel·la-

2 Respostes

(Catalunya, 1890 – 1893)

Novel·la de Narcís Oller. Planteja les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l’alça borsària, durant la Febre d’Or, en una família menestral de Barcelona.

La primera part de l’obra (La pujada) narra l’escalada econòmica, social i política del protagonista -Gil Foix- fins a la direcció d’un ambiciós projecte ferroviari, entre l’adulació interessada dels uns, la desconfiança menestral dels seus i l’atordiment eufòric d’ell mateix, que amaga la contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar.

La segona (L’estimbada) analitza l’esperada fallida del protagonista i les seves causes i conseqüències morals, de les quals romanen al marge -amb moralitzant esquematisme- tots els que no es deixaren enlluernar per l’opulència i no abandonaren llurs ideals artístics.

L’autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una contribució cega però positiva al progrés.

L’obra -narrada en tercera persona i situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882- vol tipificar, constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual reapareixen a La febre d’or.

Farriols i González, Santiago

2 Respostes

(Barcelona, 1890 – 1974)

Pintor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Llotja i a Itàlia, on anà pensionat (1920-21).

Excel·lí com a retratista i com a pintor de temes religiosos amb obres acadèmiques d’una gran pulcritud formal.

També intervingué en treballs d’ornamentació (Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, en qualitat de col·laborador d’Enric Monserdà) i treballà com a dissenyador gràfic tot realitzant nombrosos cartells, ex-libris, etc. Així mateix, es dedicà a l’ensenyament de l’art.

Es conserven obres seves a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, al Museu Marítim de Barcelona i en diverses col·leccions particulars.

Fargnoli i Janetta, Adolf

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1890 – Barcelona, 1951)

Ebenista i orfebre. Residí a Girona.

S’especialitzà en la fabricació de cofrets i capses artístiques, a les quals donava títols decadentistes, i les decorava amb un barroquisme personal, amb aplicacions de pedres, ferros i metalls.

Assolí grans èxits en les exposicions que realitzà a Barcelona, Tarragona, Bilbao, París i Buenos Aires.

Escrivà de Romaní i de Dusai, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 26 juny 1825 – 6 març 1890)

Polític. Tenia el títol de marquès de Monistrol d’Anoia i de Sant Dionís, baró de Beniparrell i de Prullans. Fill de Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner. Estudià a Friburg (Suïssa).

Fou regidor i tinent d’alcalde a Barcelona. Anà a residir a Madrid, on fou president de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou senador (1862) i el 1867 ingressà a l’Academia de San Fernando.

Publicà algunes monografies sobre temes artístics.

Fou el pare de Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba.

Foren germans de Josep Maria:

  • Guillem Escrivà de Romaní i de Dusai  (País Valencià, segle XIX)  Formà la línia secundària dels comtes de Casal.
  • Lluís Escrivà de Romaní i de Dusai  (País Valencià, segle XIX)  Formà la línia secundària dels marquesos d’Argeleta.

Elías Riquelme, Francisco

Deixa un comentari

(Huelva, Andalusia, 26 juny 1890 – Barcelona, 8 juny 1977)

Director i productor cinematogràfic.

Pioner del cinema espanyol, treballà a París per a Gaumont, a Barcelona per a Éclair i com a ajudant de Griffith als EUA.

Director dels films El misterio de la Puerta del Sol (1928), primer film sonor espanyol, Maria de la O (1936-39), Marta (1954).

Dalmau i Matas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1890 – 1918)

Metge. Investigà sobre temes de quimioteràpia i bioquímica a Alemanya i als Estats Units.

Treballà amb Ramon Turró (1916-18) al laboratori municipal de Barcelona, on aïllà el bacteri productor de l’espiroquetosi icterohemorràgica. Féu també estudis sobre la febre tifoide i l’epidemiologia de la grip.

Treballà al Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat i traduí el llibre Fermentos defensivos del organismo animal (1914).

Culí i Verdaguer, Frederic

Deixa un comentari

(Sant Hilari Sacalm, Selva, 1890 – Barcelona, 27 abril 1960)

Advocat i polític. Especialitzat en dret municipal, fou professor a l’escola de funcionaris de la Mancomunitat i ponent al primer congrés municipalista català (1933).

Col·laborà en publicacions catalanistes i fou un dels fundadors de “Catalunya Municipal” (1933). Fou secretari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Obres principals: Las mancomunidades provinciales (1915) i El municipi modern (1919).

Coromina i Figueras, Joan Baptista

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 11 maig 1890 – 27 setembre 1919)

Ceramista, pintor i escultor.

El 1908 fou presentat a Girona juntament amb Ricard Guinó i amb l’arquitecte Rafael Masó, amb qui feu, des d’aleshores, la part més considerable de la seva obra.

Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell (1912-17).

Coll i Masadas, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 novembre 1824 – 29 desembre 1890)

Economista. Doctor en dret (1863), fou catedràtic d’economia política el 1856, de geografia i estadística comercial el 1860, i d’economia política i legislació mercantil.

En ésser creada el 1887 la carrera de comerç, fou nomenat director de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona (1887-90).

Publicà diversos manuals pedagògics, entre altres obres, Principios de economía política (1872), Geografía y estadística comercial (1878), Geografia comercial i d’economia política, així com estudis demogràfics de Granollers (1854) i de Terrassa (1856).

Centre Català -entitat, 1882/90-

18 Respostes

(Barcelona, 1882 – 1890)

Entitat catalanista. Organitzada per Valentí Almirall a fi de defensar els interessos materials i morals de Catalunya.

En una primera etapa, aquesta associació va declarar-se apolítica i intentà agrupar tots els catalanistes i en especial el grup de “La Renaixença”. De tota manera, aviat Almirall li donà un contingut clarament polític en aconseguir que el Centre organitzés el II Congrés Catalanista (1883), que condemnà la intervenció dels catalans en els partits controlats pels capitosts polítics madrilenys.

L’actuació política del Centre arribà al seu punt culminant amb la presentació a Alfons XII de Borbó del famós Memorial de Greuges, en el qual col·laboraren nombroses entitats econòmiques, culturals i professionals de Catalunya.

Després, els elements socialment conservadors se separaren del Centre i van fundar la Lliga de Catalunya (1887). Amb aquesta escissió s’inicià l’etapa de decadència del Centre Català i només els amics d’Almirall restaren fidels a l’entitat.

Per tal de recuperar el control del moviment catalanista, el Centre va presentar, l’any 1890, un programa polític de tendències autonomistes, sense poder, malgrat tot, evitar la progressiva pèrdua d’influència política.