Escriptor. Va dirigir “La Flaca”. Poeta en un principi, les seves poesies foren incloses dins el recull Trobadors nous (1858).
Autor del drama històric La Verge de les Mercès (1856), intent d’introduir el gènere històric dins l’escena catalana. Va escriure, a més, una sarsuela bilingüe, Setze jutges (1868), i la comèdia Llum i fum (1876).
De la seva producció en castellà, molt extensa, destaca la Guía satírica de Barcelona 1860).
(o de Gelabert) Escriptora. Dona religiosa i tradicionalista, vinculada a diferents associacions devotes de Cornellà, estudià pedagogia i confecció de randes, i escriví poesia i teatre.
És autora de diverses comèdies i dels reculls de poemes Calaixos de blondes i Flaires de tardor, així com també de la comèdia bilingüe La tia d’Antilles (1933, estrenada posteriorment amb el títol de La tia d’Amèrica).
A la postguerra edità una obra lírica (Fiesta en palacio, 1965) i una joguina en vers destinada al públic infantil (Florida de virtuts. Els petits pastorets, 1966).
Relligador. Les seves enquadernacions han exercit un mestratge en l’art del llibre. A part les seves activitats professionals ha portat una efectiva docència.
Metge. Germà de Pere. Fou un dels creadors de l’escola d’homeopatia catalana.
Autor d’un text sobre el tractament homeopàtic del còlera (1884) i traductor al castellà de nombrosos llibres de medicina homeopàtica, el més important dels quals és la Terapéutica de Richard Hughes.
Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.
La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.
Poblet (1956)
La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).
Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.
En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.
Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.
Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.
Durant els primers deu anys d’existència tingué una activitat força rellevant, sota la direcció d’Albert Rusiñol i J. Ferrer i Vidal. Intervingué en la reforma de l’aranzel del govern Cánovas, el 1891. Treballà molt activament en la campanya contra els tractats de comerç propugnats pel govern Sagasta el 1893 i també contribuí en l’aprovació de l’aranzel de 1906.
Després de les pèrdues dels mercats colonials, prengué la iniciativa del missatge adreçat a la reina regent (novembre 1898), on es reclamava un nou pla econòmic. Propugnà la creació d’un port nou amb zona franca, per fomentar l’exportació i el comerç, així com l’establiment d’una Escola Industrial, aquestes propostes reberen la negativa del govern, que hi veia una manifestació del regionalisme polític català.
Molt activa durant el franquisme, lligat a l’Organització Sindical. Als anys 1970, amb la instauració de la democràcia, fou un dels organismes que donaren origen a la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE).
Arquitecte. Titulat el 1914, any en que guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat.
Entre les seves obres, la majoria inspirades en el classicisme, cal citar el Casal del Metge (1919), el Palau de Comunicacions (1929) de Montjuïc, l’Escola de Nàutica, en col·laboració amb Joaquim Vilaseca, el Foment Nacional del Treball (1931-34), amb A. Barba i Miracle, i diverses cases de pisos (cases Cambó, 1921-25), totes a Barcelona. Restaurà edificis antics (Capitania General, 1928, i la Duana Nova) i fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada.
Publicà nombroses treballs en les “Memòries” de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927; reuní en tres volums les restauracions municipals del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958; i és autor, juntament amb d’altres arquitectes, de l’obra Architecture gothique civile en Catalogne (1935).
Dades dels Països Catalans 