Arxiu d'etiquetes: 1889

Brunet i Solà, Manuel

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 10 juny  1889 – Figueres, Alt Empordà, 5 gener 1956)

Periodista. Fou influït per les idees revolucionàries de l’època, sobretot a través d’Andreu Nin, amb el qual treballà a l’agència Fabra. Tornà al catolicisme i fou un gran apologeta i polemista, sota l’empremta d’Action Française.

Col·laborà com a redactor a “La Veu de Catalunya” i a “La Publicitat”, i, durant la postguerra, a “Destino” sota el pseudònim de Romano; també dirigí la revista “Mirador”.

És autor de les obres El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), Cada dia és festa (1946), Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948) i Pàgines de la vida de Jesucrist (1961), que deixà inacabades.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

Benet i Vancells, Rafael

12 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juny 1889 – Barcelona, 16 gener 1979)

Pintor i tractadista d’art. Crític contemporani. Fou deixeble de Francesc d’Assís Galí a l’Escola d’Art, a la qual assistí, i del seu oncle Joaquim Vancells. Animador de l’Agrupació Courbet (1919) i de Les Arts i Els Artistes, fou fundador del Saló de Montjuïc i president del Cercle Artístic de Sant Lluc (1929).

Paisatgista i autor de quadres de natura morta, també va cultivar la figura. Coneixedor de les tendències impressionistes i cubistes, la seva obra, sense estar afiliada a cap, n’aprofita les experiències. Va exposar no solament a Barcelona, sinó també a París, Londres i Nova York. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. El 1959 guanyà el gran premi de la Ciutat de Terrassa i el 1966 obtingué el primer premi de la Crítica.

Com a crític i historiador d’art va escriure a “La Revista”, “Gaseta de les Arts”, “La Veu de Catalunya”, “D’ací i d’allà”, “Mirador” i “Revista”. Fou redactor d’obres com L’art català i Monumenta Cataloniae.

Publicà les monografies Joaquim Vayreda (1923), El escultor Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Antonio Viladomat (1947), Isidro Nonell y su época (1947), Xavier Nogués (1949) i Joaquim Vancells (1954).

Publicà també La escultura moderna y contemporánea (1949), El futurismo comparado (1949) i, en col·laboració amb el seu fill Jordi Benet i Aurell, Impresionismo (1952) i Simbolismo (1953). Fou cofundador del museu de Tossa de Mar.

Barrera i Maresma, Martí

2 Respostes

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 29 maig 1889 – Barcelona, 26 abril 1972)

Sindicalista i polític. Membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president de les joventuts a Arenys de Mar, on treballava en una fàbrica. Establert a Barcelona, milità activament en els moviments obrers; fou membre del comitè sindicalista de l’Assemblea de València (1916) i, sense ésser anarquista, dirigent del Comitè Regional de la CNT a Espanya.

A proposta de Salvador Seguí, fou administrador de “Solidaridad Obrera”, i fins n’assumí un quant temps la direcció. Juntament amb Lluís Companys, Seguí i d’altres dirigents sindicalistes, fou tancat al castell de la Mola, de Maó (1920). Durant la Dictadura de Primo de Rivera treballava d’impressor i, tot i ja no estar integrat dins el sindicalisme, actuà d’enllaç entre la CNT i l’Estat Català.

Membre de l’ERC, fou diputat al Parlament català el 1932 i a les Corts espanyoles el 1936. Fou conseller de Treball de la Generalitat (1933, 1934). Tot i no ésser partidari de l’alçament del 6 d’octubre de1934, fou empresonat i condemnat a 30 anys.

Després del triomf del Front Popular a les eleccions del 1936 es reintegrà a la conselleria fins a l’agost de 1936. Es distingí per una tasca conciliadora i orientà convenis col·lectius de signe progressiu. President de la Comissió de Responsabilitats Polítiques durant la guerra civil, on excel·lí fent prevaler tothora les normes jurídiques.

S’exilià el 1939 i s’establí a Montpeller. L’any 1950 tornà a Barcelona.

Aragay i Blanchar, Josep

6 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.