Arxiu d'etiquetes: 1877

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

López de Ochoa i Portuondo, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 gener 1877 – Madrid, 16 agost 1936)

Militar. Participà en les guerres de Cuba i del Marroc. General d’infanteria des del 1918. Recolzà el cop d’estat de Primo de Rivera, de qui se separà el 1924. Liberal, pro-republicà i francmaçó, hagué d’exiliar-se a París el 1925 i participà en la conspiració de Sánchez Guerra (1928-29).

Acceptà la legalitat republicana el 14 d’abril de 1931 i l’autoritat de Francesc Macià. Capità general de Catalunya des del 1931, fou encarregat de refrenar la sublevació d’Astúries (1934), oposant-se a la violència de la Legió. Tanmateix, fou responsabilitzat de la repressió i empresonat el març de 1936, i a l’agost fou mort.

És autor de dos llibres document de primera mà: De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

Lloret i Ordeix, Pere

Deixa un comentari

(Tarragona, 21 març 1877 – Barcelona, 1967)

Polític i advocat. Participà en els moviments catalanistes del començament de segle XX a Tarragona. Fou cap de la Unió Democràtica Nacionalista a Tarragona i fou l’impulsor de diversos periòdics, com “Lo Camp de Tarragona” (1900-07), “Catalunya Nova” (1907-13) i “Renovació” (1913-18).

Diputat provincial per Falset–Gandesa, regidor de l’ajuntament tarragoní (1913), conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921-23) i president de la diputació de Tarragona (1917-19 i 1925).

Membre fundador d’Acció Catalana, fou elegit batlle de Tarragona (abril 1931 a octubre 1934 i febrer-març 1936), promogué la urbanització del passeig Arqueològic de la ciutat. En les eleccions del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, com a representant únic d’Acció Catalana, i director general d’administració local de la Generalitat (de l’abril 1936 al maig 1937).

President del patronat de Santes Creus (1931-36) i comissari del mateix monestir (1936-39), n’impulsà la conservació i la restauració.

S’exilià a França el 1939 i retornà el 1945.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

39 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Cabrera i Grinyó, Ramon

48 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)

Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.

Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.

No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.

Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).

Bertrand i Serra, Eusebi

2 Respostes

(Barcelona, 22 desembre 1877 – 4 juny 1945)

Industrial tèxtil cotoner i polític. Heretà del seu pare Manuel Bertrand i Sales (1848-1911) i de la seva mare Flora Serra i Casanovas, unes fàbriques a Manresa i a Molins de Rei, que modernitzà i amplià fins a comprendre tot el procés productiu del cotó. L’empresa Bertrand i Serra, arribà a ser una de les primeres del món en el seu ram.

Membre fundador de la Lliga Regionalista, dirigent del sometent i diputat a corts per Puigcerdà (1907-23), càrrec des del qual aconseguí notables millores per a la comarca, com el camp de golf i l’Hotel del Golf, la carretera de la collada de Toses i el ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol. Fou conseller del Foment del Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner i una de les personalitats dirigents de la Lliga Catalana.

Durant la guerra civil col·laborà en la reconstrucció de les fàbriques afectades, i un cop acabada adquirí plantacions de cotó a Andalusia i el control de fàbriques con la Colònia Güell, impulsà empreses financeres, presidí la Catalana de Gas i Electricitat SA i fou conseller de La Maquinista Terrestre i Marítima SA.

La seva granja, La Ricarda, del Prat de Llobregat fou considerada una instal·lació modèlica. Fou president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona i gran afeccionat a la música, president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

Bardina i Castarà, Joan

7 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.