(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1877)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i en teologia.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres i a d’altres corporacions doctes. A l’esmentada llegí algunes memòries sobre història del dret.
El 1854 fou nomenat prior de l’Hospital i Casa de Convalescència, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Publicà (1869) una història d’aquell establiment assistencial.
(Barcelona, 13 juliol 1837 – 17 març 1877)
Pianista i compositor. Fundador del setmanari “La España Musical”, hi publicà articles crítics.
Va compondre música religiosa i profana; la seva melodía Teresa, amb lletra catalana, obtingué un notable èxit.
Publicà Colección de estudios para piano (1862), i deixà sense acabar una Historia científica del arte musical.
(Barcelona, 13 octubre 1797 – Madrid, 12 febrer 1877)
Militar liberal. Prengué part en totes les lluites civils del segle XIX a Catalunya i ascendí a general per mèrits de guerra.
Tingué una actuació destacada en la tercera guerra carlina i arribà a ésser mariscal de camp. Participà en el pronunciament a favor d’Espartero.
Havia estat governador militar de Barcelona i Menorca, capità general de les Balears, d’Aragó i de Castella la Nova i, el 1871, ministre de la Guerra.
(Barcelona, 27 desembre 1877 – 20 juny 1950)
Metge uròleg. Es llicencià en medicina a Barcelona el 1900. Es doctorà a Madrid amb la tesi Exploración renal (1901).
Practicà a l’hospital Necker de París i ingressà a l’Acadèmia Francesa d’Urologia. El 1911 esdevingué catedràtic de patologia quirúrgica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, col·laborà en diverses revistes i publicà, entre altres obres, Cáncer de próstata i Tratado de urología clínica y quirúrgica (1954).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 13 desembre 1796 – Barcelona, 20 novembre 1877)
Enginyer militar, mariscal de camp i general el 1870.
Publicà algunes obres de física i de matemàtiques, el més important de les quals és Demostración elemental de la fórmula barométrica y explicación de su uso para medir alturas (1847), publicat al “Memorial de Ingenieros”.
(Vic, Osona, 11 desembre 1877 – Borredà, Berguedà, 17 desembre 1956)
Narradora, poeta i traductora. De formació autodidàctica, col·laborà a publicacions periòdiques com “Gazeta Montanyesa” de Vic, en què aparegueren els seus primers treballs en vers, i “Feminal” de Barcelona, on publicà alguns poemes i traduccions d’autors anglesos. Cultivà preferentment la prosa.
Publicà un recull de narracions sobre la psicologia femenina, Siluetes femenines (1913), a la “Biblioteca d’Autors Vigatans”, una tria de les quals aparegué en un volum de la col·lecció “Lectura Popular”, i el 1918, la traducció de la novel·la de M.E. Ruffin, El defensor del silenci.
Realitzà estudis astronòmics meritoris.
(Barcelona, 22 setembre 1877 – 4 novembre 1965)
Arquitecte. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallès.
Obres seves són: la casa Lluch (1906), a Sant Cugat del Vallès; la casa Gudal (vers 1910), a Cardedeu, i la casa Manuel Balcells (1923), a Cerdanyola.
El seu estil, pròxim al modernisme, va derivar posteriorment cap al racionalisme.
Fou el pare de Santiago i d’Alfons Balcells i Gorina.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1810 – 21 novembre 1877)
Militar, escriptor, guitarrista i compositor. Participà en l’alçament contra Espartero (maig-juny de 1840), aixecant partides juntament amb Prim. Per això fou nomenat brigadier, càrrec que rebutjà dues vegades.
Posteriorment s’adherí (setembre 1843) a la Junta Suprema que dirigia la revolta de la Jamància, i fou nomenat capità general dels exèrcits de Catalunya amb el grau de mariscal de camp.
Publicà la novel·la El monje gris o los catalanes y aragoneses en Oriente, estudio de costumbres de la Edad Media (1863) i compongué una òpera (El Guerrillero).
(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)
Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.
També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.
(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)
Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.
Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.
La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.
Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.
Dades dels Països Catalans 