(Lleida, 1833 – Reus, Baix Camp, 1 juliol 1872)
Enginyer militar. Participà el 1859 en la guerra d’Àfrica, on fou ferit. En la revolta de 1866 defensà Isabel II de Borbó i fou ascendit a tinent coronel.
El 1869 secundà la revolta carlina, i amb 500 homes ocupà Tivissa (1872).
A l’Hospitalet de l’Infant segrestà un ferrocarril, amb el qual traslladà la tropa a Salou i atacà Reus per sorpresa, on morí a resultes de les ferides que hi rebé per un contraatac liberal.
(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
(Prats de Lluçanès, Osona, 1872 – Barcelona, 1944)
Periodista i escriptor. Germà de Joaquim. Fundà “Lo Teatre Catòlic” (1899-1901), on publicà algunes peces seves.
D’ideologia carlina, dirigí “El Norte”, de Girona (1910), i “El Correo Leridano”, de Lleida (1910-13).
Expulsat de la Comunión Tradicionalista, entrà en el grup jaumista, del qual dirigí la segona època del setmanari “El Radical”. Més endavant col·laborà a la revista “Gerunda”.
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 1958)
Autor teatral. Germà de Manuel. Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis, etc.
Escriví monòlegs, sainets, com Un promés denunciat (1925), i peces com La clínica del doctor Llanceta (1925), La rifada de la rifa (1931), Gelós per força (1946), etc.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Vendrell.
(Catalunya, 1872 – 1890)
Societat. Obtingué la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881.
El 1890 es fusionà amb la Companyia de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l’Empresa Sagalés, d’autobusos.
(Vilassar de Mar, Maresme, 20 agost 1872 – Barcelona, 24 juny 1928)
Arquitecte (1897) i dibuixant. Fou arquitecte municipal de Vilassar de Mar, Canet de Mar i Mataró, és autor de diverses casetes modernistes al Maresme i de cases a Barcelona, com can Coll (1912), can Aguadé (1914), can Damians (magatzems El Siglo, 1916), can Ferrer-Vidal (1916). La seva obra arquitectònica més important és influïda pel secessionisme vienès.
Un altre vessant més ambiciós correspon als seus treballs per a l’hoteler Marquet, com ara el projecte de l’hotel Palace de Madrid (1910) i l’hotel Ritz de Barcelona, i a diversos projectes a Portugal i a Bèlgica.
Tingué una participació important en la urbanització de Montjuïc amb vista a l’Exposició Internacional. Col·laborà sovint amb el seu cunyat Lluís Homs.
Com a caricaturista col·laborà a la revista “Cu-cut!” amb el pseudònim de Feréstech.
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Figueres, Alt Empordà, 1820 – 1872)
Polític i jurisconsult. Germanastre de Narcís Fages i de Romà.
Fou diputat per Girona i Figueres a les corts espanyoles entre 1857 i 1866. Era afiliat al partit moderat.
Col·laborà assíduament al diari “La Corona”. El 1865 va publicar els seus discursos polítics.
(Barcelona, 28 octubre 1872)
Drama de Frederic Soler “Pitarra”, estrenat al Teatre Romea, amb Francesca Soler en el paper de Paula, la protagonista.
Mostra els efectismes postromàntics aplicats al drama rural autòcton. Constitueix, tot i els greus defectes formals, l’exemple més representatiu de l’intent de Soler de dramatitzar els tipus de la pagesia benestant, que proposa com a model a la burgesia ciutadana.
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
Dades dels Països Catalans 