(Molins de Rei, Baix Llobregat, 23 juliol 1854 – Barcelona, 14 maig 1896)
Pintor. Deixeble d’Antoni Caba a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Conreà la pintura de gènere, retrats i paisatges urbans.
Estilísticament participà del simbolisme i del naturalisme romàntic, i en el seu últim període adoptà un il·luminisme paisatgístic molt pròxim a l’impressionisme.
(Sarrià, Barcelona, 1854 – Barcelona, 1927)
Escultor. Havia estat deixeble de l’Escola de Llotja barcelonina, i en fou posteriorment professor en la disciplina d’anatomia artística.
Entre les seves obres: una estàtua que representa Catalunya (en el monument a Colom, a Barcelona, 1887) i la de Joan Lluís Vives (1895).
Premiat amb una segona medalla a l’Exposició Universal del 1888 i amb una de plata a la de París del 1900.
(Barcelona, 5 octubre 1768 – 15 novembre 1837)
Farmacèutic, químic i metge. Estudià humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Titulat en farmàcia (1789) i en botànica (1790), es doctorà en medicina a Osca (1795) i a Montpeller (1801). Es donà a conèixer a Europa amb Pharmaciae elementa chemiae recentioris fundamentis innixa (1796), obra que fou traduïda al castellà i al francès.
Impulsà a la Península l’estudi de la química aplicada a les arts, i dirigí la càtedra del mateix nom, creada per la Junta de Comerç, del 1805 al 1808, i del 1815 al 1820. Durant la guerra napoleònica (1808-14), emigrà a Palma de Mallorca, on féu uns cursos públics de química i mineralogia.
Soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1789, hi exercí el càrrec de director de química (1803-36). A través d’un periòdic artisticocientífic de la Junta de Comerç, divulgà els coneixements de la química aplicada en les Memorias de agricultura y artes, de forma mensual, entre 1815 i 1821. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i de la Societat Quimicomèdica de París.
Fou el pare de Francesc Carbonell i Font (Barcelona, segle XVIII – 1854) Farmacèutic. Es doctorà en farmàcia i publicà diverses monografies sobre mineralogia.
(Barcelona, 1780 – 1854)
Metge i escriptor. Fou cirurgià militar i prengué part a la Guerra del Francès.
Publicà Tratado sobre la política médica (sd), Discurso médico-histórico haciendo ver la nobleza de la Medicina (1811), Oración inaugural para la instrucción de los practicantes del ejército de Cataluña (1812) i Elogio póstumo de D. Juan Francisco de Bahí (1842).
(El Ferrol, Galícia, 31 juliol 1854 – Madrid, 12 novembre 1912)
Polític liberal i advocat. Fill de l’enginyer Josep Canalejas i Casas.
Com a president del consell de ministres (1910-12) i amb l’oposició d’importants sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l’autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914).
Morí tirotejat per un anarquista.
(Barcelona, 1854 – 1861)
Societat creada per a l’explotació del ferrocarril entre Barcelona i Molins de Rei; el 1859 la línia fou prolongada fins a Martorell.
Poc temps després de la creació canvià el nom pel de Companyia de Ferrocarril de Barcelona a Martorell, que el 1861 passà a ésser Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.
(Barcelona, 26 juliol 1854 – la Garriga, Vallès Oriental, 10 octubre 1946)
Escriptor i gramàtic. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. De tendències arcaïtzants i amb poc rigor científic, s’oposà a les normes de Pompeu Fabra. Fou el pare d’Eveli Bulbena i Estrany.
Publicà en edicions populars o de bibliòfil, sense gaire rigor, texts catalans medievals i una Crestomatia de la llengua catalana (des del segle IX al XIX) (1907). Féu traduccions i adaptacions des d’Homer fins a Zola.
És autor, entre altres obres de valor desigual, d’un Diccionari català-francès-castellà (1905), Diccionari de les llengües francesa i catalana (1921) i Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915).
Fou germà seu, Artur Bulbena i Tusell (Barcelona, 1858 – Algeciras, Andalucia, 1938) Pintor. Excel·lí també com a dibuixant. S’especialitzà en la pintura de tapissos.
(Vic, Osona, 1854 – 1928)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Fou imatger notable i bon restaurador. Realitzà figures de pessebre artístic d’una remarcable qualitat.
(Catalunya, segle XIX – 1854)
Militar carlí. Lluità en el bàndol absolutista del baró d’Eroles durant el Trienni Constitucional. Posteriorment, se sumà al bàndol carlí en la Primera Guerra Carlina.
Fou ascendit a general i nomenat (1835) cap de l’exèrcit carlí a Catalunya, en substitució del general Goergué.
Per l’agost de 1835 entrà a la Vall d’Aran i ocupà Viella, però fou derrotat a la batalla del pont d’Aubert, i fou substituït pel general Maroto.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 16 setembre 1854 – Barcelona, 13 agost 1938)
Arquitecte. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu i germà de Bonaventura i de Ramon Enric.
Publicà diversos estudis, com La catedral de Gerona (1889).
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres, presidí la de Ciències i Arts i fou director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 