Arxiu d'etiquetes: 1843

Fors de Casamayor, Lluís Ricard

Deixa un comentari

(Pineda, Maresme, 1843 – Buenos Aires, Argentina, 1916)

Polític i escriptor. Llicenciat en dret. Va prendre part en l’alçament republicà del 1866 i hagué d’exiliar-se a Montevideo, a Buenos Aires i a l’Havana, on intervingué activament en política.

Proclamada la I República, va ésser nomenat cap polític del Ministeri d’Ultramar, càrrec que renuncià, i fundà “El Federalista”, on defensà l’autonomia de Cuba.

Abolida la República, intentà en va un alçament republicà a Andalusia (1874). Se’n tornà cap a Amèrica, on continuà actiu en política.

Va escriure diverses obres literàries, de jurisprudència i, sobretot, de caràcter polític: Cartas políticas (1872), Diccionario enciclopédico de la masonería (1883), Tierra y tipos (1897) i Exégesis de la mayor revolución humana (1897).

Foixà-Boixadors, Vicenç Domènec de

3 Respostes

(Catalunya, 1681 – després 1755)

Varvassor de Foixà i de Boixadors.

Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.

El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons  (Catalunya, segle XVIII – 1800)  Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:

Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:

Narcís de Foixà i d’Andreu  (Catalunya, segle XVIII – 1843)  Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:

Narcís de Foixa i de Miquel  (Catalunya, segle XIX – 1866)  Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:

Enric de Foixà i de Bassols  (Catalunya, segle XIX – 1910)  Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.

Ferrer i Subirana, Josep

Deixa un comentari

(Olost, Osona, 1813 – Vic, Osona, 1843)

Jurista i publicista. El 1838 obtingué la càtedra de dret natural de la Universitat de Barcelona, any en què fundà el diari d’idees moderades “La Paz”.

L’any següent traduí, en col·laboració, Historia general de la civilización europea, de F. Guizot, i començà la publicació de la “Biblioteca de l’Advocat”, que edità nou volums. Fou editor d’una nova edició de les Partides (1840) i col·laborà a “La Civilización”.

Amic íntim de Jaume Llucià Balmes, amb qui mantingué una extensa correspondència, formà part de l’Escola Apologètica Catalana.

Ferrer i Galzeran, Feliu

2 Respostes

(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1843 – Almenar, Segrià, 28 novembre 1912)

Escultor. Després de fer estudis a París i a Roma, instal·là el taller a Tarragona.

Va fer nombrosos altars de guix per a esglésies de les comarques tarragonines. Així mateix, és autor del monument a Roger de Lloria, a Tarragona, i de la decoració de la Universitat Pontifícia de la mateixa ciutat.

Fabra i Deàs, Nil Maria

4 Respostes

(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)

Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.

Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.

Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).

Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.

Fou el pare de Nil Fabra i Herrero  (Madrid, 1882 – 1923)  Periodista i escriptor.

Esberard, Joan Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)

Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).

Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.

Dècada Moderada

Deixa un comentari

(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)

Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.

Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.

A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.

Constitucional, El

2 Respostes

(Barcelona, 1 agost 1837 – 24 novembre 1843)

Diari adherit al partit progressista.

Creat per demanar l’acompliment de la constitució del 1837, és una àmplia font d’informació de l’avalot progressista del 1840, de l’alçament del 1842 i de la revolta de la Jamància del 1843.

Favorable a la Junta Suprema, sobrevisqué pocs dies a la capitulació de Barcelona, a causa dels atacs que havia publicat contra els caps militars que havien bombardejat la ciutat.

Centralista, Insurrecció

1 Resposta

(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)

Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.

La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.

Catalana de Gas i Electricitat

7 Respostes

(Barcelona, 1843 – 1990)

Companyia dedicada principalment a la fabricació i a la distribució de gas. Fou fundada amb el nom de Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas. Adoptà el nom actual el 1912 en absorbir la Central Catalana d’Electricitat.

El 1923 esdevingué l’única fornidora de la zona, després d’absorbir Gas Lebon. El 1956 començà la nova instal·lació de producció basada en el cracking catalític de naftes lleugeres, completada el 1963, que fou abandonat l’antic sistema de producció que emprava l’hulla com a primera matèria.

El 1965 participà en la creació de Gas Natural SA, introductor d’aquesta energia a la península Ibèrica, però el 1976 fou traspassada la seva participació a l’INI, mantenint-ne només la comercialització.

Disposava de fàbriques a Barcelona (Barceloneta i Sant Martí de Provençals), Sevilla, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Reus, mentre que, a través de la seva filial Compañía Española de Gas, tenia igualment fàbriques i distribució a València i altres ciutats de l’estat.

El 1990, després que Catalana de Gas absorbís Gas Madrid i els actius de Repsol Butano, hom creà una nova societat anomenada Gas Natural SDG.