(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1843 – Almenar, Segrià, 28 novembre 1912)
Escultor. Després de fer estudis a París i a Roma, instal·là el taller a Tarragona.
Va fer nombrosos altars de guix per a esglésies de les comarques tarragonines. Així mateix, és autor del monument a Roger de Lloria, a Tarragona, i de la decoració de la Universitat Pontifícia de la mateixa ciutat.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)
Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).
Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.
(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)
Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.
Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.
A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.
(Barcelona, 1 agost 1837 – 24 novembre 1843)
Diari adherit al partit progressista.
Creat per demanar l’acompliment de la constitució del 1837, és una àmplia font d’informació de l’avalot progressista del 1840, de l’alçament del 1842 i de la revolta de la Jamància del 1843.
Favorable a la Junta Suprema, sobrevisqué pocs dies a la capitulació de Barcelona, a causa dels atacs que havia publicat contra els caps militars que havien bombardejat la ciutat.
(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)
Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.
La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.
(Barcelona, 1843 – 1990)
Companyia dedicada principalment a la fabricació i a la distribució de gas. Fou fundada amb el nom de Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas. Adoptà el nom actual el 1912 en absorbir la Central Catalana d’Electricitat.
El 1923 esdevingué l’única fornidora de la zona, després d’absorbir Gas Lebon. El 1956 començà la nova instal·lació de producció basada en el cracking catalític de naftes lleugeres, completada el 1963, que fou abandonat l’antic sistema de producció que emprava l’hulla com a primera matèria.
El 1965 participà en la creació de Gas Natural SA, introductor d’aquesta energia a la península Ibèrica, però el 1976 fou traspassada la seva participació a l’INI, mantenint-ne només la comercialització.
Disposava de fàbriques a Barcelona (Barceloneta i Sant Martí de Provençals), Sevilla, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Reus, mentre que, a través de la seva filial Compañía Española de Gas, tenia igualment fàbriques i distribució a València i altres ciutats de l’estat.
El 1990, després que Catalana de Gas absorbís Gas Madrid i els actius de Repsol Butano, hom creà una nova societat anomenada Gas Natural SDG.
(Guissona, Segarra, 1798 – Barcelona, 1843)
Metge. Fill de Pere Castelló i Ginestar.
Fou catedràtic d’història de la medicina al Colegio de San Carlos (1820), metge de cambra, i autor d’un Breve análisis de las aguas más conocidas de España (1826).
(Barcelona, 1843 – 1928)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Conreà els temes històrics. El 1883 presentà, a Munic, la seva obra més important, la Farmàcia de començos del segle XIX, que adquirí el Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
Dades dels Països Catalans 