(Vinaixa, Garrigues, 1841 – 1924)
Guitarrista. Estudià a Barcelona amb Josep Brocà.
Professor de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona (1860-1922) i del Conservatori del Liceu.
També conreà la pintura.
(Reus, Baix Camp, 5 gener 1841 – Barcelona, 13 juny 1915)
Escriptor. Cosí de Frederic Gomis i Mestre. Estudià la carrera d’enginyer de camins a Madrid i l’exercí fins el 1909, bé que mai no n’obtingué el títol.
Republicà, amic de Valentí Almirall -del qual traduí al castellà Lo catalanisme (1902)-, participà en la Revolució de Setembre (1868) i col·laborà als periòdics republicans. Després d’un accident on va perdre el braç esquerre (1909), es dedicà només a activitats de tipus editorial.
És autor d’un bon nombre de llibres de text per a infants -en castellà-, de treballs de geografia i d’història, de dos volums de Cantares en castellà (1890-1906) i d’Aubades i capvespres (1913), imitació de la poesia popular.
Però la seva tasca més perdurable és la de folklorista, afavorida per la mobilitat constant a que l’obligaven les tasques d’enginyer.
Membre de l’Associació Catalana d’Excursions i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya, publicà llibres remarcables, com Lo llamp i els temporals (1884), Meteorologia i agricultura popular (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) i La lluna segons lo poble (tercera edició: 1912).
(la Jonquera, Alt Empordà, 8 setembre 1841 – Pineda de Mar, Maresme, 27 març 1919)
Mestre i escriptor. Col·laborà a “La Renaixença”, “La Vanguardia” i “La Veu de Catalunya”.
Publicà El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana (1869, deu edicions fins al 1925), Lectura bilingüe (1900) i Vocabulari català-castellà (1910).
(Barcelona, 5 gener 1775 – 12 novembre 1841)
Gravador de fusta. Féu motlles per a l’estampat d’indianes. Entrà a la mestrança de Barcelona.
Destacà pels seus treballs al boix (retrats de Carles IV i de Maria Lluïsa, que li valgueren el títol de mestre torner), banya i vori. S’exilià durant l’ocupació napoleònica.
Era de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, a la qual ingressà el 1817, i per a la qual féu una col·lecció de figures matemàtiques.
Probablement fou el pare de Josep Forès i Roquer.
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 3 abril 1841 – Valls, Alt Camp, 13 agost 1868)
(Filomena Ferrer i Galzeran) Monja mínima. Germana de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran. Entrà a l’orde a Valls (1860).
Religiosa exemplar, féu vot de cercar sempre el més perfecte (1866). Morí en un rapte místic. El seu cos és conserva incorrupte. Deixà alguns escrits religiosos.
El 1897, Lleó XIII, la declarà venerable.
(Tortosa, Baix Ebre, 1841 – Barcelona, 1902)
Militar i polític. L’any 1858 es traslladà a Itàlia, mogut pel seu idealisme liberal.
Lluità a les files de Garibaldi. Guanyà ascensos i condecoracions.
El 1868 tornà a Catalunya per militar al partit federal. Prengué part a la Revolució.
Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà a la premsa del seu partit.
(Barcelona, 1780 – 1841)
Advocat i erudit. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803), a la qual llegà els set volums manuscrits del seu recull antològic Parnàs català, amb poesies d’autors dels segles XVII i XVIII, moltes d’inèdites, com les de Jaume Sala i Guàrdia.
Féu també treballs sobre numismàtica.
(Barcelona, 1841 – 10 abril 1886)
Músic. Fill de Joan Baptista Dalmau i Mayol. Estudià, des del 1848, al conservatori del Liceu Filharmònic amb Marià Obiols.
El 1863 fou director d’òpera al teatre de Girona i, més tard, als de Reus i Tarragona.
Substituí Obiols com a director de l’orquestra del Liceu, on estrenà òperes de Meyerbeer i de Gounod.
Actuà com a director a Lisboa, Madrid, Trieste, Nàpols i Petersburg.
(Oristà, Osona, 1763 – Lleida, 9 agost 1841)
Gravador i impressor. Establert a Lleida, després d’haver treballat a Barcelona i a Osca.
Passà un temps internat a França, acusat d’haver fet impresos contra els napoleònics.
(Barcelona, 1841 – 1898)
Actor i autor teatral i cantant. Dedicat al teatre líric, excel·lí en el gènere còmic.
Va escriure: el drama La llàntia meravellosa; les comèdies Mentides que no fan mal, Lo meu modo de pensar, La casa tranquil·la (1879), La torre dels misteris (1876), La guerra a casa, Un vagó (en col·laboració amb amb Narcís Campmany) i Vostès diran, les operetes Primer jo (1873), Les campanetes (1873) (ambdués en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano, musicades per Josep Ribera), Flor de te (1897), Lo pou de la veritat, Lo somni de la innocència (1895, amb música d’Urbà Fando), La guardiola, Qui tot ho vol tot ho perd, i adatà el vodevil Kikirikí (1887).
Dirigí el Teatre Tívoli de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 