(Barcelona, 1766 – 1775)
Nom amb que fou conegut el seminari tridentí en traslladar-se (1766-75) de l’antic convent de Montalegre a l’edifici de l’antic convent i col·legi jesuïta de Betlem.
Col·legi Episcopal de Barcelona
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: 1775
Castellví i Ferran, Josep de
(Montblanc, Conca de Barberà, 3 abril 1702 – 13 abril 1775)
Escriptor i corregidor de Montblanc.
Escriví i traduí al castellà algunes obres religioses.
Caro i Sureda, Joan
(Palma de Mallorca, 5 abril 1775 – Alcalá de Henares, Madrid, 25 desembre 1829)
Militar. Ingressà a l’exèrcit el 1787 i prengué part en la Guerra Gran (1793) i en la guerra contra Portugal (1801). Acompanyà el seu germà Pere al nord d’Europa (1807) i tornà amb ell a Espanya.
Ascendit a mariscal de camp el 1810, fou nomenat governador de València i fet presoner pels francesos el 1811. Tornà el 1815 i fou ascendit a tinent general.
Posteriorment fou capità general de Castella la Nova i de Catalunya (1825-26).
Mayol, Salvador
(Barcelona, 1775 – 1834)
(o Maiol) Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.
Deixeble de Josep Flaugier, no seguí el rígid neoclassicisme del seu mestre, s’inclinà cap a un estil molt més popular i se’l pot considerar com un precursor del romanticisme.
Va fer molts retrats, entre els quals un autoretrat, i també obres històriques i de gènere, en aquestes darreres féu palès un instint irònic i caricaturesc que ha motivat que se’l compari amb Goya, bé que en el traç plàstic n’està molt allunyat.
Són obres seves A cal capeller, A cal sastre i Un cafè per Carnaval.
També decorà un dels sostres del nou edifici de Llotja, d’on va ésser professor.
Juncosa i Mestre, Josep
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 4 abril 1775 – 10 maig 1841)
Poeta popular. Era agricultor.
Afeccionat de natural a la poesia, escriví moltes composicions en castellà i en català. La major part restaren inèdites.
Graells i Ferrer, Ignasi
(Balaguer, Noguera, 26 gener 1775 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1856)
Metge. Fou director del balneari de Caldes de Montbui, on féu importants anàlisis de les aigües termals (Resumen de las aguas minerales de Caldas de Montbuy, 1840).
Altres obres són: Proyecte dirigido a promover los adelantamientos de la medicina (1814) i Noticias del magnetismo, y de sus efectos portentosos sobre la economía animal (1816).
Forès i Madaula, Pelegrí
(Barcelona, 5 gener 1775 – 12 novembre 1841)
Gravador de fusta. Féu motlles per a l’estampat d’indianes. Entrà a la mestrança de Barcelona.
Destacà pels seus treballs al boix (retrats de Carles IV i de Maria Lluïsa, que li valgueren el títol de mestre torner), banya i vori. S’exilià durant l’ocupació napoleònica.
Era de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, a la qual ingressà el 1817, i per a la qual féu una col·lecció de figures matemàtiques.
Probablement fou el pare de Josep Forès i Roquer.
Ferreras i Escarràs, Pere Pasqual
(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
Espagnac, Charles d’
(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)
(o d’Espagne) Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.
Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.
La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.
En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.
Cellers i Azcona, Antoni
(Lleida, 1775 – Barcelona, 23 desembre 1835)
Arquitecte. Estudia pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona a l’Academia de San Fernando de Madrid (1790), de la qual fou després membre, i a Roma (1803-14) per estudiar-hi l’art monumental.
L’any 1817 inaugurà les lliçons gratuïtes d’arquitectura organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona, i dos anys més tard inicià les classes regulars.
Autor del palau neoclàssic d’Alòs i de Dou (vers el 1818) de Barcelona, intervingué en la restauració de Montserrat. Estudià, amb el seu deixeble Josep Oriol Mestres, les restes del temple romà de Barcelona: deduí que les columnes i els arquitraus del carrer de Paradís eren de l’antic temple d’Hèrcules, en una interessant memòria, inèdita.
Publicà un opuscle sobre la utilització de les roques volcàniques de la comarca d’Olot (1829).
Dades dels Països Catalans 