(Sogorb, Alt Palància, 26 desembre 1760 – Madrid, 11 gener 1819)
Pintor i gravador. Fill de Josep Camaron i Bonanat, i germà de Manuel. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou pensionat a Roma.
En retornar obtingué el títol de pintor de cambra del rei i fou nomenat director de pintors de la Reial Fàbrica de Porcellanes del Bon Retir (1799-1812).
Es conserva obra seva en col·leccions reials de la noblesa madrilenya, a Barcelona, València, Cadis, Salamanca i Galícia.
(sa Pobla, Mallorca, 20 gener 1760 – Madrid, 23 desembre 1830)
Metge. Exercí a l’hospital de Cartagena i fou inspector general d’epidèmies a València i a Múrcia, i, posteriorment, sotsinspector general de medicina i cirurgia a Madrid. L’any 1800 experimentà els efectes dels gasos acidominerals contra la febre groga.
Escriví alguns treballs sobre la terapèutica d’aquesta epidèmia (1801) i Ciencia de la vida o discurso phisiológico sobre la doctrina browniana (1802).
(Alacant, 25 gener 1760 – Londres, Anglaterra, 8 novembre 1825)
Eclesiàstic. Fou beneficiat a Alacant i més tard ardiaca de Morvedre, a la seu de València.
D’idees liberals, el 1820 fou elegit diputat i es distingí per la lluita que menà contra els absolutistes i especialment la Inquisició, que el processà per l’escrit Juicio histórico, canónico y político de los derechos de las naciones sobre los bienes eclesiásticos (1812).
Exiliat a Londres (1823) protestà públicament per la instauració a València dels tribunals de la fe.
(Maó, Menorca, 8 desembre 1760 – 22 gener 1840)
Apotecari de l’hospital reial de Menorca (1811). Ingressà a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona el 1831.
És autor de treballs molt diversos, com un recull d’observacions meteorològiques de Menorca (1792-99), obres de botànica, taules cronològiques i una topografia estadística dels EUA.
Inventà un sistema de senyals òptics.
(València, 1760 – ? , segle XVIII)
Escriptor i eclesiàstic. Escriví poesies i treballs diversos, entre els quals destaca un Diccionario de la rima.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol atorgat el 1760 a Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa (1713-64), senyor de la Móra i Castell-lloc, castlà de l’Espanyol i regidor de Cervera.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Catalunya, 1760 – 1824)
Industrial. Fundà, al principi del segle XIX, una foneria de campanes i canons a la Barceloneta (Barcelona), que traslladà (vers el 1822) a les Masies de Voltregà.
Fou el pare de Francesc Lacambra i Pont i el rebesavi de Francesc Lacambra i Lacambra.
(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)
Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.
El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.
La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.
L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.
Dades dels Països Catalans 