(Barcelona, 1760 – 1816)
XCVIII abat de Poblet, XLIV dels quadriennals. Fou elegit el 1804, succeint l’abat Antoni Mas.
Al seu temps fou catalogada la biblioteca del monestir.
Cessà el 1808. durant dos anys, l’abadiat restà vacant, fins al primer període abacial de Josep Barba.
(Barcelona, 1760 – Madrid, desembre 1846)
Metge. Estudià a Cervera i fou catedràtic a València i a Madrid, i sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Membre de l’Akademie der Wissenschaften de Göttingen i de l’Academia Naturae Curiosorum.
Publicà Teoremas y problemas para examinar y saber usar cualesquiera aguas minerales (1775), Manual para el modo de tratar las heridas hechas por mordeduras de animales rabiosos (1787), i deixà inèdits treballs sobre botànica, matemàtiques i medicina.
(Astúries, 1760 – ?, 1835)
Militar. Marquès de Campo Sagrado. Fou tres cops capità general de Catalunya (1814, 1824, 1826-27), protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents.
Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau (1856).
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1760 a Vicenç de Bellet i Marco, regidor de Tortosa i diputat al jurament al príncep d’Astúries.
El títol ha passat a la família mallorquina dels Brondo.
(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)
Predicador i escriptor franciscà.
Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).
(Rovio, Suïssa, 1760 – març 1837)
Arquitecte. Actiu a Catalunya, fou l’autor dels jardins del Laberint d’Horta des del 1792, en col·laboració amb el propietari de la finca, Joan Antoni Desvalls, marquès d’Alfarràs.
(Barcelona, 1760 – 1843)
Institució docent per a l’ensenyament de la cirurgia. Fundada per ordre reial, sota l’impuls i la direcció de Pere Virgili, segons el model del de Cadis. Era destinat a la formació de cirurgians militars i també civils per al Principat.
Virgili redactà els estatuts el 1764 (any que fou inaugurat oficialment), encara que des del 1761 ja funcionava en un edifici propi, d’estil neoclàssic, construït dins els terrenys de l’Hospital de la Santa Creu, segons projecte de l’arquitecte Ventura Rodríguez. N’era president el primer cirurgià de cambra de Madrid, que delegava les funcions en el director. Una part dels títols que concedia eren equivalents als universitaris i controlava l’exercici de la cirurgia al Principat.
Aviat adquirí un gran prestigi, tant pels professors com pel tipus d’ensenyament, eminentment pràctic, possibilitat pel fet de poguer treball amb els malalts del mencionat hospital, i per la facilitat de practicar disseccions. Tenia alumnes interns. El Col·legi hagué de vèncer l’oposició dels metges, dels col·legis antics de cirurgians i de la Universitat de Cervera.
En dos períodes breus s’uní a la càtedra de Medicina Pràctica de l’Hospital de la Santa Creu: en 1799-1801, amb el nom de Col·legi de Cirurgia i Medicina, i en 1821-23, amb el nom d’Escola Especial de la Ciència de Guarir. El 1843 es convertí en Facultat de Ciències Mèdiques depenent de la Universitat de Barcelona.
A la fi del segle XIX es construí la nova facultat i l’hospital clínic, que fou restaurat el 1929; conserva l’amfiteatre anatòmic, amb una interessant taula de dissecció de marbre, obra de Joan Enric, i el cadirat, obra de Llorenç Rosselló.
Dades dels Països Catalans 