Arxiu d'etiquetes: 1755

Cardona -varis/es bio-

Acard de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Fill segon de Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós i de Mur. A la mort del seu pare (1463), desposseïda la seva branca familiar pel rei Joan II de Catalunya, el conestable de Portugal, elegit rei pels catalans, el nomenà patge seu, en unió del seu germà gran Hug. Degué morir molt jove.

Adelaida de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1078)  Dama. Era filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i germana dels successius vescomtes Bremond I, Eribau i Folc I de Cardona. Es casà dues vegades, amb personatges prou coneguts anomenats Guerau i Guillem, ambdós propietaris de possessions d’importància. Deixà filles del primer matrimoni i fills mascles del segon. Testà el 1078.

Agnès de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva primera muller, Francesca Manríquez. Es casà amb Joan de Montcada, comte d’Aitona.

Alfons de Cardona  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Era un dels fills del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell i d’Aldonça Enríquez. Es casà amb Aldonça Ferrer. Apareix documentada la seva participació en un torneig, lluitant sis contra sis, celebrat a Barcelona el 12 de juny de 1514.

Amaltrud de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1090)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. Es casà amb Bofill, del qual fou vídua molts anys. Morí a edat avançada, vivint amb el seu fill Arnau, senyor de la Clua.

Anna de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Filla d’Antoni de Cardona i Enríquez, virrei de Sardenya. Es casà amb Blasco d’Alagó i d’Arbòrea, segon comte de Villasol. El seu germà Joan de Cardona i de Requesens, marí famós, traspassà sense fills i la deixà hereva de la baronia de Sant Boi (de Llobregat.

Blanca de Cardona  (Catalunya, segle XIV – 1322)  Dama. No n’és conegut altre esment que la referència de la seva mort.

Catalana de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. És esmentada com una de les filles del vescomte Ramon Folc III de Cardona i d’Elisabet d’Urgell.

Caterina de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Dama. Filla del comte Joan Ramon Folc III de Cardona i de la seva primera muller, Joana d’Urgell. Morí soltera.

Dolça de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. És esmentada al testament, datat el 1156, del seu germà Ramon de Cardona.

Elfa de Cardona  (Catalunya, segle XIV)  Filla del comte Hug II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el comte Joan II d’Empúries. El seu marit no fou mai reconegut com a comte pel rei Martí I l’Humà, a causa de la rebel·lió del seu antecessor contra la Corona. El matrimoni no tingué fills.

Elicsèn de Cardona  (Catalunya, segle XIV – Coimbra ?, Portugal, segle XIV)  Dama. Era la filla petita de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu, filla natural del rei Pere II el Gran. Entrà en religió. Fou abadessa de Coïmbra.

Elisabet de Cardona  (Catalunya, segle XVII)  Dama. Era casada amb Ramon de Sentmenat. Heretà del germà Maurici de Cardona la baronia de Sant Mori.

Elisenda de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba, i germana, per tant, del també vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Havia estat promesa, el 1203, amb el vescomte Arnau I de Castellbó.

Ermengarda de Cardona  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Dama. Filla d’un Bremond i germana d’Arnau, Guillem i Bernat. Aquest darrer li feia una deixa en testament datat del 1102.

Folc de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Cavaller del Temple. És esmentat com a fill del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar, i també com a mestre del seu orde.

Frederic de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XIII – segle XIV)  Fill de Ramon de Cardona i d’Empúries. Adquirí la baronia de Mazzarone. Fou l’avi del següent.

Frederic de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Nét de l’anterior i germà de Jaume de Cardona. Es rebel·là contra el rei Martí I l’Humà i perdé la baronia de Mazzarone.

Gabriel Cardona  (Catalunya, segle XV)  Militar. Probablement no pertanyia a la família noble dels Cardona. Era cavaller. Participà a favor de la Generalitat a la guerra contra Joan II. Era capità de la guarnició de Vilafranca. Quan els joanistes entraren a la vila, fou escapçat.

Galceran de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1612)  Noble. Fill segon de Jaume de Cardona, baró de Sant Mori, i de Rafaela Sunyer. El 1607 morí solter el seu nebot Joan de Cardona, baró de Sant Mori. L’heretà. Galceran morí sense successió directa. La baronia anà al seu cosí llunyà Miquel de Cardona.

Gilberga de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. No n’hi ha altre esment que el que en fa el genealogista Llobet.

Guerau de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Personatge. Figurà entre els signants de la solemne presa de possessió del vescomte Guillem I de Cardona.

Guillem Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Personatge. És documentat el 1447 com a donzell i senyor del castell de Solerbernat, a la zona de Torà, havent adquirit tres cuirasses de les quals es considera deutor. No és coneguda la seva posició genealògica.

Guillema de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba. Es casà amb Hug (V) de Mataplana, el qual morí el 1229. En tingué un fill anomenat també Hug (VI), hereu de la baronia de Mataplana.

Guisla de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. El genealogista Llobet la cita com la menor de les filles del comte Ramon de Cardona i d’Engúncia.

Hipòlita de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Era una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva segona muller, Isabel Agostín.

Isobard de Cardona  (Catalunya, segle XI – la Molsosa, Solsonès, 1021)  Magnat. Era un dels fills del vescomte Ramon de Cardona, i d’Engúncia.

Jeroni de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Un dels fills de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, duc de Somma, i de Beatriz. Morí infant.

Jerònia de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Abadessa de Vallbona. Exercí dues vegades l’abadiat, als períodes 1267-70 i 1273-82.

Joan Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV – abans 1481)  Personatge. Tingué una filla anomenada Joana, haguda d’una Tomic que era filla de l’historiador Pere Tomic.

Josep de Cardona  (València, segle XVII – 1702)  Eclesiàstic. Fou canonge de la seu i rector de la universitat de València. Publicà sermons i d’altres escrits.

Llàtzer Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Publicà en llatí una obra sobre la Concepció de Maria, impresa a Venècia el 1584.

Macià Cardona  (Valls, Alt Camp, 1698 – El Escorial, Madrid, 1755)  Compositor. Estudià música al monestir de Montserrat. En 1721 professà com a frare jerònim a El Escorial, on fou mestre de capella. És autor de música religiosa.

Magdalena de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Dama. Era filla d’Hug de Cardona-Anglesola (I de la branca de Bellpuig) i de Francesca de Pinós. Es casà amb el noble ribagorçà Felip Galceran de Castre-Pinós, senyor de Castro, Peralta i Tramacet, que era en realitat un Pinós, ja que el cognom de Castre era el de l’avia materna, adoptat per raons d’heretatge.

Margarida de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Néta de Jaume de Cardona. Darrera representant de la línia siciliana dels barons de Mazzarone.

Marquesa de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Filla del vescomte Hug Folc II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el noble Galceran de Santapau.

Marsats de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. És una figura gairebé desconeguda.

Mateu de Cardona  (Cardona, Bages, segle XVI – Manresa, Bages, 1620)  Frare carmelità. Visqué al convent manresà de l’orde. Tingué gran fama per les seves virtuts.

Maurici de Cardona  (Catalunya, segle XVII – 1672/74)  Fill de Jaume de Cardona i de Jacinta de Guimerà. Heretà del seu pare la baronia de Sant Mori. Morí sense successió directa. Fou heretat per la germana Elisabet, muller de Ramon de Sentmenat.

Ramon Folc de Cardona  (Catalunya, segle XV – 1519)  Frare mercenari. Era fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Fou elegit bisbe de Conca el 1504, però renuncià a aquesta dignitat. Excel·lí per les seves virtuts.

Romeu de Cardona  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Personatge. Jaume II de Catalunya li encomanava, a ell i als descendents, la castellania del castell-palau de Terrassa el 1313. Així i tot sembla que més tard la tingué Berenguer de Cardona pel vescomte Ramon Folc VI. El rei li encomanà novament la castellania el 1337.

Timbor de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Religiosa. Només és coneguda pel cenotafi que li féu esculpir l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, el qual s’anomenava nebot de la difunta a la dedicatòria. Podia ser filla dels comtes Joan Ramon Folc I o Joan Ramon Folc II.

Bou i de Margarit-Biure, Melcior de

(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)

(o Melcior de Margarit)  Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).

Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).

Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.

Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.

Viladomat i Manalt, Antoni

(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)

El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687)  Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.

Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.

Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.

Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt  (Barcelona, 1683 – 1744)  Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.

Folch i Costa, Jaume

(Barcelona, 1755 – 1821)

Escultor i pedagog. Germà de Josep Antoni. De tendència neoclàssica. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tremulles i amplià estudis a Madrid i Roma (1773-80).

Director de les escoles de belles arts de Granada, en la seu d’aquesta diòcesi realitzà el sepulcre del bisbe Moscoso.

El 1805 passà a ésser director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a la qual renuncià per no haver de jurar davant el govern napoleònic, i passà a Mallorca, on treballà a la cartoixa de Valldemossa.

A la tornada de Ferran VII de Borbó, fou restituït en la direcció de l’Escola de Llotja, i col·laborà, amb altres artistes, en l’altar major de l’antiga església del Carme, a Barcelona. Féu nombroses escultures de tema històric i mitològic.

Fou el pare del metge Francesc de Paula Folch i Amich.

Foixà-Boixadors, Vicenç Domènec de

(Catalunya, 1681 – després 1755)

Varvassor de Foixà i de Boixadors.

Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.

El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons  (Catalunya, segle XVIII – 1800)  Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:

Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:

Narcís de Foixà i d’Andreu  (Catalunya, segle XVIII – 1843)  Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:

Narcís de Foixa i de Miquel  (Catalunya, segle XIX – 1866)  Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:

Enric de Foixà i de Bassols  (Catalunya, segle XIX – 1910)  Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.

Elies, Josep

(Barcelona, 1687 – Madrid, 1755)

Compositor i organista. Format a l’escola de Joan Baptista Cabanilles, exercí com a organista i l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i al convent de Las Descalzas Reales de Madrid.

Fou considerat el millor organista peninsular de l’època.

La seva àmplia producció comprèn gairebé exclusivament obres per a orgue: versos, tocates, fugues, passos, tiempos, passacaglie, etc, totes les quals destaquen per una tècnica contrapuntística molt rica i una harmonia molt audaç.

Companyia de Comerç de Barcelona

(Barcelona, 1755 – 1785)

Companyia privilegiada per al comerç català a Amèrica. Establerta a la Llotja, rebé inicialment la facultat de comerciar amb les illes de Santo Domingo, Puerto Rico i la Margarita i, en una segona zona colonial, amb Hondures i Guatemala.

La progressiva llibertat de comerç, que féu aparèixer les primeres companyies d’assegurances marítimes, es consolidà amb el reconeixement definitiu del comerç lliure, l’any 1778.

A partir d’aquesta data, la Companyia entrà en franca decadència, i el 1785 ja havia desaparegut.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Bernat Antoni de

(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)

Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.

Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.

Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.