(Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – València, 1735)
Predicador. Germà de Francesc, primer marquès de Bèlgida. De l’orde de sant Jeroni (1685), fou prior de Sant Miquel dels Reis de València i visitador general de la corona catalano-aragonesa.
Publicà alguns dels seus sermons, com els de les exèquies de Carles II (1701) i de Maria Lluïsa de Savoia, muller de Felip V de Borbó (1714).
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1735 – 20 abril 1810)
Impressor entre 1786 i 1810. És autor del dietari Relació d’algunes curiositats escrites començant l’any 1740, del qual foren tretes diverses còpies manuscrites, una d’elles conservada a la Miscel·lània Pascual.
L’obra, escrita en un català col·loquial, comprèn de 1740 a 1800 i fou aprofitada, entre d’altres, per Àlvar Campaner al Cronicón Mayoricense.
Impressor del Sant Ofici, el seu establiment passà a Felip Guasp i Barberí, en casar-se aquest amb la vídua Caterina Pascual.
(Catalunya, segle XVII – 1735)
Frare trinitari descalç. Fou lector de teologia a Salamanca. Exercí el càrrec de prior en alguns convents de l’orde, del qual fou provincial i definidor general.
Escriví algunes obres filosòfiques i teològiques.
Eren fills d’Antoni Pau Duran.
Francesc de Duran i Móra (Catalunya, segle XVIII) Notari. Pare d’Antoni Duran i Quatrecases (Catalunya, segle XVIII – segle XIX), també notari.
Vicenç de Duran i Móra (Barcelona, segle XVIII) Adroguer. Pare de Josep de Duran i Sala.
Josep de Duran i Móra (Catalunya, segle XVII – 1735) Cavaller. Obtingué el privilegi de cavaller del Principat de Catalunya. Fou el pare de Jaume de Duran i Pujades i de:
(Manresa, Bages, 1735 – Barcelona, 1808)
Notari. Autor de Compendium Artis Notoriae. Formularium diversorum contractium i Arte de notaria forense.
(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)
Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).
El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784) Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.
(Barcelona, 1672 – 1735)
Religiós escolapi. El 1711 es traslladà a Itàlia, on estudià a fons molts documents d’arxiu que li serviren per a escriure un Compendio de los anales de las Escuelas Pías (1730).
També és autor d’un assaig en italià, de caràcter político-religiós, sobre les condicions que havia de reunir la monarquia catòlica.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
(Torelló, Osona, 30 juliol 1735 – Barcelona, 25 febrer 1789)
Metge i botànic. Un dels fundadors de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Metge de l’Hospital de la Santa Creu, es dedicà també a la meteorologia, la botànica i la història natural.
L’any 1769 escriví l’obra Reflexiones sobre la aurora boreal.
Dades dels Països Catalans 