(València, 1441 – 1505)
Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.
Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.
Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.
(Xàtiva, Costera, 1441 – Roma, Itàlia, 4 novembre 1511)
Cardenal. De paternitat no documentada. Des del segle XVI hom l’havia suposat falsament, un bastard d’Alfons de Borja (Calixt III). Anà a Roma després de la mort de Calixt III a l’empara del vice-canceller Roderic de Borja (Alexandre VI, cosí germà del seu suposat pare). Posseí un canonicat a València.
Alexandre VI el nomenà bisbe de Teano a Campània (1495) i arquebisbe de Cosenza a Calàbria (1499); tresorer pontífici, fou creat cardenal per ell el 1500.
Hom l’ha volgut identificar amb un prelat que Il Pinturicchio retratà a les estances dels Borja del Vaticà.
(Barcelona ?, abans 1371 – després 1414)
Doctor en lleis, tresorer i conseller del rei Martí I l’Humà i conseller en cap de Barcelona (1410). Representà el Parlament català (1412) en la junta que decidí la forma d’elegir un nou rei a la mort de Martí I. Posteriorment fou tresorer de Ferran I d’Antequera.
Fou el pare de Joan Desplà (Barcelona, segle XV – abans 1441) Fou tresorer del rei Ferran I de Catalunya. No tingué successió de la seva muller, Elionor de Sacirera (morta el 1441).
Eren fills de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, i germà de Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt.
Dalmau de Cervelló i de Queralt (Catalunya, segle XIV – Castella, abans 1401) Cambrer de l’infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat amb gent d’armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de l’acusació d’homicidi de Castelló de Mallorques (1383), fou nomenat governador d’Oriola (1387).
Guillem Ramon Alemany de Cervelló i de Queralt (Catalunya, segle XV – 1441) Eclesiàstic. Comanador major d’Alcanyís, de l’orde de Calatrava.
Hug Alemany de Cervelló i de Queralt (Catalunya, segle XIV – després 1392) Fou senyor de Subirats, cambrer reial i uixer d’armes, procurador de l’infant Joan al ducat de Girona (1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392).
(Barcelona, segle XV – vers 1441)
Argenter. Documentat des del 1406. Autor d’una creu per a Granollers (1406).
Rebé l’encàrrec dels consellers de Barcelona (1408) de fer una vaixella d’argent per al rei Martí I de Sicília, en ocasió del jurament d’aquest com a primogènit de Catalunya, i també de fer les maces esmaltades dels veguers.
Féu l’urna d’argent per al bust de Sant Sever de la seu de València (1477) i una joia d’or, ofrena de la reina Violant de Bar a la custòdia de la seu de Barcelona (1418).
Tingué per deixeble o soci l’argenter Bernat Llopard. Fou membre (1416) del Consell de Cent barceloní.
El seu fill, del mateix nom (Marc Canyes), és l’autor del reliquiari de la Santa Espina (1453), que es conserva a la catedral de Barcelona.
(Castella, 1385 – Santa Maria de Nieva, Castella, maig 1441)
Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours. Filla de Carles III de Navarra i d’Elionor de Castella.
Muller de Martí I el Jove (1402), hereu de Martí I l’Humà i rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant.
Governà durant les expedicions del seu marit, en una de les quals aquest morí (Sardenya, 1409). Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de l’illa, que es dividiren en dues faccions rivals.
La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà; aleshores Blanca fou cobejada pels que pretenien deslliurar Sicília de la corona catalano-aragonesa, mentre que els palermitans pretenien de casar-la amb el baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia sicíliana. Bernat IV de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella.
El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan (futur Joan II de Catalunya), fill de Ferran I d’Antequera. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420 i s’anaren a viure a Castella. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca d’Aragó (1424) i Elionor d’Aragó (1426).
L’any 1425, a la mort del seu pare, heretà Navarra i el 1441 morí deixant el país dividit entre els partidaris del seu marit Joan II i els del seu fill Carles de Viana, que acabà amb l’esclat de la guerra civil que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana i la guerra contra Joan II.
(Catalunya, 3 gener 1375 – Cardona, Bages, 11 abril 1441)
Segon comte de Cardona, vescomte de Vilamur i almirall d’Aragó. Fill de Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna. Era conegut també amb els noms de Cap de Sant Joan Baptista, el Gambacoberta i el comte Camacurt. Es casà a 16 anys amb Joana de Villena, de la casa reial. El 1396 fou un dels magnats que anaren a Sicília a cercar el nou rei Martí I l’Humà, que l’investí ben aviat de l’almirallat patern.
El 1400 heretà el comtat de Cardona. Fou un dels generals de Martí I el Jove a la campanya sarda que acabà amb la tragèdia de Sanluri (1409). Durant l’interregne de 1410-12, ell i el seu germà Antoni de Cardona i de Luna foren els caps parlamentaris més notables de la noblesa urgellista. El 1412 protestaren per la manera com havien estat elegits els compromissaris de Casp, però, un cop pronunciada la sentència, el comte s’adherí fervorosament a la nova dinastia i es negà a col·laborar en la revolta de Jaume II el Dissortat (1413).
Amb motiu del casament del seu fill Joan Ramon Folc II amb Joana de Prades, li escriví una bella lletra de consells i instruccions. El 1418 fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al Concili de Constança, i el 1423 manà l’estol que portà a Nàpols l’infant Pere d’Aragó amb forces que permeteren al rei de prendre de nou la ciutat. De retorn, l’estol saquejà Marsella. Després del 1436 es retirà a Cardona.
Dades dels Països Catalans 