Arxiu d'etiquetes: 1375

Vilaragut i de Romaní, Joan de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – abans 1376)

Fill de Bernat de Vilaragut i de Vilanova, i de Jaumeta de Romaní. Fou capità i regidor de Xàtiva durant la guerra de Castella (1365). Col·laborà en el fracassat assalt a Requena (1369). Després fou ambaixador de Borriol.

En enviudar tingué algunes qüestions per raó del seu pretès matrimoni amb Teresa de Boixadors i de Carròs, neboda d’Isabel. Foren fills seus Carrossa de Vilaragut i Carròs, i:

  • Bernat de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Rebé del seu germà Joan la senyoria d’Albaida. Morí sense descendència; la seva germana Carrossa heretà una part del domini.
  • Joan de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Senyor d’Albaida. Morí sense descendència i la senyoria passa al seu germà Bernat.

Gaucelm, Jaubert

2 Respostes

(Perpinyà, 1375 – després 1434)

Pintor. Identificat per alguns amb l’anomenat mestre del Rosselló. L’any 1398 realitzà un tabernacle per a l’església de Sant Mateu de Perpinyà.

És autor de diversos retaules per a les esglésies de Ribesaltes (1400), de Ceret (1422), de Bula d’Amunt (1426), així com del de Sant Joan Baptista (vers 1428) a Évol, executat dins l’estil internacional sota influència de Lluís Borrassà, és una obra d’una gran qualitat i de colorisme refinat i forma un conjunt de tretze taules relacionades amb el sant, el Crist i la Verge.

Galiana, Antoni de

1 Resposta

(Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca, 9 abril 1375)

Bisbe de Mallorca (1363-75). Canonge degà de la seu; fou el primer prelat mallorquí que regí la seu de Mallorca.

Impulsà les obres de la catedral, on és enterrat.

Boïl i de La Scala, Felip

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Illes Balears, 1348)

Cavaller. Fill de Pere Boïl i d’Aragó. Segon senyor de Manises. Prengué part en la campanya de Sardenya (1323-24) i el 1326 fou nomenat lloctinent reial de l’illa.

Conseller, mestre racional (1320-30) i tresorer (1330-36) de Jaume II el Just i d’Alfons III el Benigne, tingué una gran importància en el regnat de Pere III el Cerimoniós. Participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació del Rosselló (1343-44).

Fou governador de Perpinyà (1344), i reformador de Mallorca (des del 1345), on organitzà la repressió contra els fidels de Jaume III de Mallorca. El rei Jaume II li concedí la jurisdicció de Manises (1329).

Fou el pare de:

Felip Boïl i de Bellvís  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Fou el pare de Pere Boïl i Colom.

Pere Boïl i de Bellvís  (País Valencià, segle XIV)  Fou batlle de València des del 1356.

Ferrara, Guillem de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1297 – Santes Creus, Alt Camp, 1375)

Abat perpetu de Santes Creus. De pares italians. Abans de ser novici al monestir participà amb el seu pare a les lluites de Frederic II de Sicília contra Nàpols (1315).

Essent monjo gaudí de gran fama pel seu bon seny. Fou consultat pels reis Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós.

El seu abadiat durà 28 anys i marcà un període brillant en la comunitat. Les obres del monestir avançaren també molt en la construcció del claustre major. Es feren importants reformes i millores en altres indrets.

Elionor de Sicília

31 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1325 – Lleida, 20 abril 1375)

Reina de Catalunya (1349-75). Era filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Carintia.

Fou la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, amb el qual es casà a València el 1349. Col·laborà eficaçment amb el seu marit, especialment en els esforços per acostar Sicília, governada pels seus germans, a Catalunya.

En la política interior del regnat, formà part del partit advers a Bernat II de Cabrera, gran conseller de Pere III, i fou ella qui en signà el procés en contra i en precipità l’execució (1364).

Fou enterrada al monestir de Poblet. Fills seus van ésser Joan I i Martí I l’Humà.

Dos Peres, Guerra dels -1356/75-

58 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)

Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.

Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.

També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.

No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.

Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.

Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.

Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.

La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat II de Cabrera.

A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.

A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.

El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.

Destorrents, Rafael

5 Respostes

(Barcelona, 1375 – 1425)

Pintor i miniaturista. Conegut amb el nom de Rafael Gregori. Fill de Ramon Destorrents. El 1405 fou ordenat sacerdot, i obtingué un benefici al monestir de Pedralbes.

És autor de la il·luminació del missal de Santa Eulàlia, considerada una obra mestra de la miniatura catalana de l’època.

Li han estat atribuïts dibuixos en tinta del rotlle de pergamí amb les figures (en alguns casos, retrats) dels comtes de Barcelona i dels reis de Catalunya fins a Martí I l’Humà, que es conserva al monestir de Poblet.

Cardona, vescomtat de

81 Respostes

(Catalunya, segle X – 1375)

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.

Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.

El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.

El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.

Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.

El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.

Cardona, comtat de

64 Respostes

(Catalunya, segle XIV – )

Títol concedit l’any 1375 a Hug II de Cardona per Pere III de Catalunya; el vescomtat de Cardona era erigit així en comtat.

Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda.

L’adhesió del comte Joan Ramon Folc I de Cardona, fill i successor d’Hug II, a la nova dinastia després de la sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc II, del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença.

Joan Ramon Folc II renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc III, el qual fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II el Sense Fe en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris.

El seu hereu Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), a qui, com a nét de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel al rei, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491).

En morir el seu successor Ferran de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara.

A la mort del duc Pedro Antonio de Aragó y Fernández de Córdoba (1670-90), sense fills, el copiós heretatge anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís Ramon Folc d’Aragó i Fernández de Córdoba, Caterina Antònia de Cardona, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli.

Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).