La base de l’economia local és l’agricultura de secà (vinya, cereals i arbres fruiters), complementada per l’avicultura i algunes petites indústries. Hi ha un celler cooperatiu i un escorxador avícola, comuns amb el veí municipi de Santa Fe del Penedès. Activitats industrials de petits tallers de fusteria, construcció i tèxtils. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès. Amb tot, bona part de la població activa treballa a Vilafranca.
El poble es troba al límit amb el terme de Santa Fe; hi destaquen l’església parroquial de Sant Cristòfor, del segle XVI, i les importants ruïnes de l’antic castell de la Granada.
El municipi comprèn també el veïnat de Sant Antoni i l’enclavament del Mas Cortei, a l’est del terme.
Municipi del Berguedà (Catalunya): 56,29 km2, 1.423 m alt, 228 hab (2016)
Encaixat a l’interior meridional de la serralada pre-pirinenca, al vessant occidental del Pedraforca. El relleu és molt accidentat, entre cims de més de 2.000 m, amb abundància de boscos de pi negre, pi roig, avets, roures i alzines, a la serra del Verd i a la clotada de l’aigua de Valls.
La vida econòmica del municipi es limita a la ramaderia ovina (que havia donat lloc a una tradicional elaboració de formatges i teixits de llana) i l’agricultura de secà típica de muntanya (l’altitud només permet el conreu de patates de llavor i de cereals). Darrerament s’hi ha desenvolupat el turisme d’estiu i de caps de setmana. Àrea comercial de Berga. La població ha minvat notablement des de mitjan sege XIX, si bé actualment s’ha estabilitzat.
La vila (gosolans) és en un pla entre la Llacuna i la Clota; és destaca l’església parroquial gòtica de Santa Maria. Hi ha restes de l’antic castell de Gósol i de la primitiva població que estava situada fins al final del segle XIX dalt del tossal de Gósol.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 43,26 km2, 919 m alt, 184 hab (2016)
(o Gombreny) Situat a la vall del Merdàs (o vall de Gombrèn), afluent del Freser per la dreta. El relleu és accidentat per serres pre-pirinenques (Mogrony, costa Pubilla, la Pedra Picada, etc) i en bona part cobert de pinedes de pi roig, alzinars, fagedes i rouredes.
L’economia del municipi es basa en l’agricultura tradicional de secà (cereals d’hivern, farratges i patates), que ocupen una mínima part de l’extensió del terme; la ramaderia bovina i el turisme. Àrea comercial de Ripoll. La població, que inicià una notable davallada a partir de mitjan segle XIX, darrerament s’ha estabilitzat.
El poble és a l’esquerra del Merdàs; església parroquial de Sant Pere.
El principal recurs econòmic del municipi és l’agricultura de regadiu, que s’alimenta del canal d’Urgell i ocupa gairebé la totalitat de la superfície del terme: cereals (blat) associats amb farratges, cebes i arbres fruiters (presseguers, pomeres i pereres). També és important l’activitat ramadera (porcina, ovina i aviram). Algunes petites indústries derivades de l’agricultura completen l’oferta econòmica. Àrea comercial de Lleida.
Part de la població, tanmateix, treballa a les indústries de Mollerussa. La població es triplicà entre el 1787 i el 1857.
El poble, que havia estat un antic centre vinícola, fou urbanitzat a la fi del segle XVIII; destaca l’església parroquial dedicada a sant Salvador. Era de la baronia de Bellpuig.
Municipi del Montsià (Catalunya): 33,62 km2, 168 m alt, 631 hab (2016)
Estès entre el pla de la Galera i la mola de Godall (398 m alt). El terreny és accidentat i en bona part ocupat per pasturatges. Drena el terme el torrent de Godall, afluent de la rambla de la Galera per la dreta. El territori, molt accidentat, és ocupat en bona part per pasturatges i garrigues.
El municipi basa la seva economia en l’agricultura de secà, dedicada principalment a l’olivera i a la vinya, seguides pels garrofers i els cereals; té una petita extensió dedicada al regadiu (ametllers i presseguers), regada amb aigües subterrànies, i complementada per la ramaderia (bestiar oví i porcí), l’avicultura i algunes activitats industrials derivades de l’agricultura (vi, oli, farina). Hi ha una cooperativa agrícola. Àrea comercial de Tortosa. La població tendeix tanmateix a disminuir.
El poble és en una fondalada; l’església parroquial és dedicada a sant Salvador.
Dins el terme hi ha la masia i antic poble de Merades i l’antic lloc de la Vallmesquida.
Municipi del Berguedà (Catalunya): 36,47 km2, 1.340 m alt, 29 hab (2016)
Situat a l’alta vall del Bastareny, comprèn una part del vessant esquerre del riu de Saldes, a la serra de Burella, al sud de la serra de Cadí. El terreny és molt muntanyós, accidentat al sud per la serra de Gisclareny. La major part del territori és ocupat per pasturatges i bosc de pi (amb predomini del pi roig).
Els recursos econòmics del municipi són escassos i limitats a l’agricultura de secà (cereals, patates i farratge) i la ramaderia (bovins i ovins), circumstància que ha provocat una notable davallada demogràfica des de mitjan segle XIX. Àrea comercial de Berga.
El poble és a la dreta del torrent de Gisclareny. L’església parroquial de Santa Maria és d’origen romànic.
GEOGRAFIA FÍSICA – El Gironès, creat bàsicament per raó de la importància demogràfica i econòmica de la ciutat de Girona, no presenta la unitat geogràfica d’altres comarques. Bàsicament és una plana, a l’extrem septentrional de la Depressió Pre-litoral, voltada al nord per la serra de Rocacorba (990 m), on s’obren les belles valls d’Adri i Llémena amb restes de materials provinents d’erupcions volcàniques relacionades amb el grup d’Olot; al sud-est les Gavarres i la Serralada Litoral (puig de les Cadiretes, 519 m) la separen de la Mediterrània, i al sud-oest la tanquen les planes que arriben fins al Ter. El curs principal de la comarca és el Ter, amb els seus afluents l’Onyar, que travessa Girona, i el Galligants.
El clima és mediterrani i la pluviositat relativament abundant (762 mm anuals a Girona), tot i que les Gavarres fan que el sector meridional de la comarca restí apartat de les influències marines. La vegetació és de tipus mediterrani humit, amb predomini de l’alzinar al solell i roure i castanyer a la baga de la zona nord, i sureres amb bruc a les Gavarres.
POBLACIÓ – Al llarg del segle XX la població ha experimentat un creixement constant, concretat la dècada de 1981-91 en un augment del 8,6%. És concentra bàsicament a la capital i als municipis de la rodalia situats a la vora de l’autopista. Pel que fa a la distribució de la població activa per sectors productius, el primari n’ocupa el 3,4%, el secundari el 40,4% i el terciari el 56,2%.
ECONOMIA – L’agricultura hi va perdent importància i és redueix la superfície dedicada al conreu, els principals són els farratges i els cereals, destinats bàsicament a la potent ramaderia (boví i porcí) de la comarca. La indústria, molt diversificada, ha experimentat un fort creixement, especialment els sectors de la construcció, metal·lúrgic, químic, tèxtil, paperer, i de les arts gràfiques. Girona i els pobles del voltant en són els nuclis principals. D’altra banda, Girona, amb una funció clara de capital supracomarcal, desplega un important sector terciari. A més de la capital els nuclis principals de la comarca són Cassà de la Selva, Salt, Celrà, Sarrià de Ter, Llagostera, Sant Gregori, Santa Eugènia de Ter, Sant Julià de Ramís, Bordils.
HISTÒRIA – El poblament humà del Gironès es remunta a les èpoques més antigues del paleolític (cova i cau de les Goges, a Sant Julià de Ramís i el puig d’en Roca a Sant Gregori). A l’època ibèrica, el territori corresponia a la tribu dels indigets, amb diversos nuclis per la zona (la Creueta a Quart, Estanyol a Bescanó) dels quals destaca Girona, que es transformà en ciutat romana amb el nom de Gerunda. Part del poblament habità en villae, algunes de grans dimensions, com Bell-lloc del Pla i Sarrià de Ter. Girona, per raó de la seva posició, fou un establiment de la Via Augusta i bastí un recinte murallat a la zona més alta anomenada Força Vella. La creació, al segle V, del bisbat de Girona li conferí una notable importància, mantinguda en temps dels visigots.
El 785 Carlemany l’arrabassà als musulmans i creà el comtat de Girona, que s’estenia de les Corberes a l’Ebre. Guifré el Pilós uní el comtat al de Barcelona i Osona, nucli de la futura Catalunya. La Baixa Edat Mitjana fou un període dolç per a tota la comarca: molts termes sorgiren en aquesta època entorn de castells defensius (Celrà, Cervià de Ter, Medinyà, Llagostera, etc), i Girona gaudí d’una gran prosperitat, en part gràcies al poder de l’Església i a la intensa activitat comercial dels jueus, que hi havien establert un dels calls més grans i actius de Catalunya.
Per la seva situació estratègica, la ciutat, i en general la comarca, tingueren un paper destacat en la guerra contra Joan II, la Guerra dels Segadors, la Guerra Gran i la del Francès. Al segle XIX la comarca s’incorporà al procés d’industrialització, especialment les poblacions pròximes al Ter. El Gironès, nucli central del comtat i del bisbat, prengué el 1833, en ésser creat el partit judicial de Girona, una configuració semblant a l’adoptada en la divisió comarcal de la Generalitat el 1936.
Municipi del Berguedà (Catalunya): 6,78 km2, 469 m alt, 4.829 hab (2016)
Situat a l’extrem sud de la comarca, a banda i banda del Llobregat. Hi ha rouredes, pinedes i boscos de ribera.
La vida econòmica local és dominada per la indústria tèxtil cotonera (que ha aixecat al llarg del riu les colònies fabrils de Viladomiu Nou, Viladomiu Vell i Bassacs), complementada per l’agricultura (hi ha conreus d’horta vora el riu, però prepondera el secà, amb vinya i cereals) i altres indústries (com la mecànica, de la fusta i l’alimentària). Àrea comercial de Berga.
La vila és a la confluència del Llobregat amb la ribera d’Olvan. S’hi destaquen l’església parroquial de Santa Eulàlia, romànico-gòtica dels segles XIII i XIV i restes (part de la torre i murs) de l’antic castell de Gironella. Al març hi té lloc l’Exposició Industrial i Comercial de l’Alt Llobregat.
GEOGRAFIA FÍSICA: La ciutat s’estén sobre la vall del Ter, prop de la confluència amb els seus afluents Onyar, Galligants i Güell (la ciutat dels quatre rius), en el pas que el riu forma entre la zona muntanyosa de les Guilleries, a ponent, i la serra de les Gavarres, a llevant. El teme municipal, de petita extensió, format per materials d’al·luvió a la part plana i un sector més muntanyós (al voltant de 400 m) a la zona de contacte amb les Gavarres, està en bona part urbanitzat per la conurbació ciutadana i els barris perifèrics (Santa Eugènia de Ter, Palau-sacosta o Montilivi).
ECONOMIA: Malgrat no tenir una gran tradició industrial, s’hi troben algunes empreses importants en el ram alimentari (farineres, derivats del cafè, embotits), químiques (àcid tàrtric, sabons, etc), ciment, mobles, carrosseries, etc. Hi té un gran pes la funció de centre mercantil i comercial, ja que el seu mercat potencial abasta les comarques de l’entorn i es beneficia de la proximitat de la Costa Brava. Cal destacar, però, la creixent activitat turística que -malgrat no tenir una infraestructura hotelera important- es beneficia d’un gran nombre de visitants atrets pel magnífic patrimoni monumental i per l’oferta cultural, lúdica i gastronòmica.
URBANISME I MONUMENTS.- La ciutat té com a eix principal el curs de l’Onyar, que la divideix en dos sectors: el nucli antic i la ciutat moderna. El primer -que s’articula al voltant d’un costerut turó que havia estat murallat- és presidit per la fàbrica de la catedral, que integra estils diversos. Al veí Palau Diocesà hi ha el Museu d’Art de Girona, amb col·leccions importants d’art romànic i gòtic. Altres edificis d’interès de la ciutat antiga són la Pia Almoina (segle XV), l’església de Sant Feliu (gòtica i barroca, amb notables sarcòfags paleocristians), els anomenats banys àrabs, d’època romànica, la capella romànica de Sant Nicolau, l’antic monestir de Sant Pere de Galligants, romànic, que allotja l’interessant Museu Arqueològic, o els antics convents de Sant Domènec i dels jesuïtes, que, amb l’antic Estudi General, han estat recuperats per la nova Universitat de Girona. Resta una part de les antigues muralles romana i medieval, resseguides pels passeigs Arqueològic i de la Muralla.
Modernament ha adquirit una gran anomenada l’antic call o barri jueu, els petits i costeruts carrers del barri de la catedral. Altres casals senyorials o antics convents allotgen avui institucions polítiques o culturals, com el Palau de Justícia, la Diputació Provincial, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Arxiu Municipal, etc. Encara a la dreta de l’Onyar, on les cases s’emmirallen sobre el riu en una visió típica de Girona, trobem la Rambla de la Llibertat, un dels principals eixos comercials, o la Casa de la Ciutat, amb el bonic Teatre Municipal annex.
A la Girona moderna, estesa a l’esquerra del riu, es destaquen el vell Hospici neoclàssic, actual Casa de Cultura, l’Hospital de Santa Caterina (segles XVII-XVIII), amb un Museu de la Farmàcia, diversos edificis del notable arquitecte gironí Rafael Masó (primer quart del segle XX) i el gran Parc de la Devesa, extensa arbreda de plàtans urbanitzada al segle XIX, on se celebren fires, concerts i festes populars, entre les quals es destaquen les de Sant Narcís. A més dels barris perifèrics esmentats, fora del recinte de la ciutat cal remarcar les restes de la fortificació de Montjuïc (segle XVII) i la frondosa vall de Sant Daniel.
HISTÒRIA.- L’origen de la ciutat és una fortificació romana al camí de la Gàl·lia a les terres orientals de la Península, a la vora de la Via Augusta. Tingué la categoria de municipium, i des de la fi del segle IV esdevingué seu episcopal d’importància, que ha perdurat al llarg del temps. Després d’una curta època de domini musulmà, l’any 885 s’incorporà a l’imperi carolingi dins l’àmbit de la Marca Hispànica i esdevingué centre d’un important comtat, que el 878 es fusionà amb el de Barcelona, dins el procés de formació política de Catalunya. Les activitats agrícoles, potenciades pel rec Monar, i les dels gremis menestrals i els mercaders donaran impuls a la vida econòmica de la ciutat medieval, que tingué, a més, Taula de Canvi i l’Estudi General.
Però la posició estratègica de Girona tingué de nou efectes desastrosos en tots els conflictes bèl·lics franco-espanyols, des de la Guerra dels Segadors fins a la de Successió (setge de 1712) i també a la Guerra Gran (1795). Aquesta situació representà una veritable tragèdia en la Guerra del Francès, quan la resistència a ultrança dels setges de 1808 i 1809 -d’on prové el mite de la immortal Girona reduí la població a la meitat (de 8.000 a 4.000 hab) i causà greus danys a la ciutat. La revolució industrial del segle XIX hi incidí només moderadament, igual com les lluites polítiques i socials de l’època. En el camp cultural i de la Renaixença es destacà l’escola d’historiadors gironins. Superada la cruel Guerra Civil 1936-39, la ciutat ha tingut un notable creixement demogràfic i econòmic, modernament molt afavorit pel desenvolupament del turisme i la recuperació de la Universitat.
Municipi de la Ribera d’Ebre (Catalunya): 15,84 km2, 26 m alt, 778 hab (2016)
(o Ginestar d’Ebre) Situat al sud de Móra d’Ebre, a l’esquerra de l’Ebre, que limita el terme pel sud, al nord de Tortosa.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà i de regadiu, que ocupa una part important del terme; s’hi conrea vinya, ametllers, oliveres, fruiters (presseguers), avellaners, hortalisses i cereals. També és important la ramaderia, l’avicultura i la indústria agropecuària (cooperativa agrícola que produeix oli i vi). Prop de dues terceres parts de la població activa és dediquen a l’agricultura. Hi és tradicional la fabricació de gerres olieres i càntirs. Àrea comercial de Móra d’Ebre.
La vila, d’origen islàmic, és davant un banc de sorra deixat per l’Ebre, dit l’Illa; és dominada per la notable església parroquial de Sant Martí, notable edifici construït al segle XVIII sobre les restes de l’església primitiva.
Dades dels Països Catalans 