(Ceuta, 1790 – Madrid, 15 octubre 1853)
Militar d’origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro.
Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.
(Oristany, Sardenya, Itàlia, 1436 – Xàtiva, Costera, 1494)
Jutge d’Arbòrea (Lleonard II). Marquès d’Oristany i comte de Gocèano. Protagonista de la darrera rebel·lió sarda contra el domini catalano-aragonès.
Revoltat l’any 1470 per tal de reclamar la successió del marquesat d’Oristany, a la qual tenia dret per la seva mare Beneta -i que Joan II el Sense Fe volia incorporar a la corona-, obtingué (1474) el reconeixement de les seves pretensions.
L’actitud del virrei de Sardenya, Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, l’induí a rebel·lar-se novament tres anys després. Derrotat a Macomer (1478), on morí el seu primogènit Artal, fugí amb els seus fills i els seus germans vers Gènova; foren capturats i portats al castell de Xàtiva.
Joan II incorporà el marquesat d’Oristany i el comtat de Gocèano al patrimoni reial.
(Càller, Sardenya, Itàlia, 1621 – Palma de Mallorca, 1701)
Arquebisbe-bisbe de Mallorca (1684-1701). Ocupà anteriorment els bisbats sards d’Empúries (1669-72), on erigí el seminari, i d’Oristany (1672-84).
El seu pontificat a Mallorca quedà assenyalat per la creació del seminari diocesà l’any 1700 i pel pas a universitat de l’estudi general.
La seva preocupació pels humils, el portà a erigir, a les diòcesis on governà, una Banca dels Pobres.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XII – 1239/40) Noble. Majordom d’Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I el Conqueridor durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l’aconsellà d’emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.
Balasc d’Alagó (Aragó, segle XIII – Messina, Itàlia, 1301) Noble i majordom reial. Nét de l’anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II el Just lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d’Anagni (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II de Sicília, germà de Jaume II.
(Aragó, 1119 – 1413)
Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119).
A partir del segle XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalano-aragonesa, especialment a Sicília.
(València, segle XIII)
Escriptor àrab. Fou poeta i historiador.
(València, 1888 – 1912)
Cantatriu. Es presentà al Teatre Principal de València en 1901 i al Liceu de Barcelona en 1904.
Actuà a València i a Madrid, amb l’òpera Hamlet, amb el famós cantant italià Titta Rufo.
(Girona, 1757 – ?, segle XVIII)
Religiós. És autor d’una Vida i miracles de Sant Benet de Palerm obra prologada per fra Francesc Cors.
(València, 28 novembre 1844 – 21 abril 1920)
Escultor. Professor de l’Acadèmia de Sant Carles. Residi i treballà a Alemanya i a l’Amèrica del Sud.
Escultor de la ciutat de València, dirigí les restauracions ornamentals de les torres de Serrans i de la Llotja.
Féu diverses estàtues per a places i llocs públics de la ciutat, com és ara la de Lluís Vives al pati de la Universitat de València.
(Tortosa, Baix Ebre, 934 – Ispahan, Pèrsia, 970)
Savi àrab.
