Arxiu d'etiquetes: 1484

Gómez -varis bio-

Deixa un comentari

Francesc Gómez  (País Valencià, segle XVIII – Amèrica, 1755)  Pintor. Emigrà a Amèrica. Destacà com a retratista.

Lluís Gómez  (Oriola, Baix Segura, 1484 – Fano, Itàlia, 1542)  Prelat. Era doctor en dret i canonista de gran prestigi. Visqué molts anys a Roma, on col·laborà amb els papes Juli II, Lleó X i Pau III. Fou nomenat bisbe de Fano. És autor d’obres jurídiques i piadoses.

Vicent Gómez  (València, 1638 – segle XVII)  Frare dominicà i escriptor. Exercí diversos càrrecs dins l’orde. Publicà nombroses obres de caràcter religiós, històric i polític, entre les quals destaca el Gobierno de príncipes y de sus consejos para el bien de la República, assaig aparegut el 1626.

Dénia, marquesat de

13 Respostes

(País Valencià, segle XV – )

Jurisdicció senyorial concedida per Ferran II el Catòlic el 1484 a Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara (mort el 1502), sisè comte de Dénia i tercer de Castrojeriz. El seu besnét, i quart marquès, Francisco de Sandoval-Rojas y Zúñiga, tercer comte de Lerma, fou lloctinent de València.

Passà als Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, als La Cerda i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. La grandesa d’Espanya annexa al títol fou reconeguda el 1520 i subrogada en el ducat de Lerma, quan aquest fou concedit al cinquè marquès i gran privat de Felip III, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja.

Llull i Marquet, Joan

3 Respostes

(Barcelona, segle XV – després 1466)

Fill de Romeu Llull i de Gualbes. Fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona el 1442.

Foren fills seus Pere Llull i Grau i:

Joana Llull i Savall  (Barcelona, segle XV)  Fou muller de Pere Llull i Tàrrega, al qual no li donà fills.

Romeu Joan Llull i Savall  (Barcelona, segle XV – 1484)  (o Joan Romeu)  Posseïdor de la Verneda. Fou conseller en cap de Barcelona el 1483 (hom l’havia identificat amb el poeta Romeu Llull). Fou pare de:

Romeu Joan Llull i Llull (Barcelona, segle XV – 1520)  Per una herència també es cognomenà Llull i Miralles. El 1510 rebé el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona.

Joiosa Guarda, baronia de la

4 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – )

Títol senyorial concedit el 1484 a Jaume Aragall, vicari de Sardenya (1477).

Passà als Bellit, als Gualbes (que passaren a cognominar-se Aragall), als Brando i als Crespí de Valldaura.

Erill i de Sena, Antoni (I) d’

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – Càller, Itàlia, després 1484)

Senyor d’Erill. Germà consanguini i hereu de la baronia d’Anglesola de Francesc (III) Carròs d’Erill. Reclamà la baronia d’Erill (1481), adjudicada primer a la seva cosina germana Joana d’Erill i de Montcada, la vall de Boí (aquesta li fou restituïda el 1484), la d’Anglesola, i d’ésser cap del llinatge (1477).

Morí després d’una agitada vida de discòrdies amb el jutge d’Arborea i els oficials reials de Sardenya. En 1470 fou un dels personatges que caigueren presoners del rebel Lleonard d’Alagó. Recuperà la llibertat arran d’una concòrdia aconseguida pels representants del rei Joan II el Sense Fe.

Fou fill seu Pere Lluís (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig (Ribagorça, segle XV – s XVI)  Baró d’Orcau. Com a hereu d’Arnau d’Orcau, aconseguí (1505) que li fos adjudicada la baronia d’Orcau i la restitució (contra els Bellera) d’alguns llocs de la baronia (1523). Fou el pare de Joan d’Erill i de Requesens.

Castre-Pinós i de So, Guillem Ramon de

6 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1484)

Vescomte d’Évol. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i germà d’Ivany i de Joan. Representà un paper important dins el braç nobiliari a les corts catalanes celebrades en els regnats d’Alfons IV el Magnànim i de Joan II el Sense Fe.

Fou, successivament, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà (1458), i governador de Rosselló i de Cerdanya (1460). En esclatar la guerra contra Joan II s’inclinà pel partit reialista, motiu pel qual la generalitat s’apoderà dels seus béns, bé que Joan II l’indemnitzà amb els de Guillem Cadell: Vilanova de Banat i Arsèguel (1468).

Vers el 1470 fou desposseït del vescomtat d’Évol, en ocupar els francesos el Rosselló i la Cerdanya.

Fou el pare de Francesc i de Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs.

Mieres, alçament de -1484-

(Mieres, Garrotxa, setembre 1484)

Revolta. Es produí en intentar l’algutzir reial Gilabert Salvà, acompanyat del veguer de Girona i Besalú i d’altres autoritats, d’executar els béns dels remences que es negaven a pagar censos i tasques a llurs senyors.

En arribar a la vall de Mieres foren escomesos i foragitats pels pagesos armats i dirigits per Pere Joan Sala.

El lloctinent de Catalunya, Enric d’Aragó i de Pimentel, hi acudí a restablir la pau, però tant bon punt hagué tornat a Barcelona els remences s’insurgiren de nou i estengueren el conflicte, que esdevingué l’anomenada segona guerra dels remences.

Margarit i de Pau, Joan

(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)

Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).

A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.

Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II el Sense Fe (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.

Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.

En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.

Isalguer, Miquel

Deixa un comentari

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, vers 1420 – 1484)

Eclesiàstic. Doctor en lleis. Abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses (1456-84) i diputat de la Generalitat (1461-64).

Prengué partit a favor de Carles de Viana i formà part de l’ambaixada a Joan II el Sense Fe per demanar la llibertat del príncep.

Empresonat per Francesc de Verntallat, partidari del rei (1463), es reconcilià amb Joan II i contribuí a la defensa tant de Sant Joan com de Girona.

Del seu temps és la recopilació de pergamins i escriptures del monestir, titulada Llibre de Canalars (4 volums).

Gonçalvo, Ramon

2 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XV – 1484)

Pintor. S’associà amb Bernat Puig i Jaume Cirera.

Realitzà el reliquiari de Sant Fructuós (catedral d’Urgell) i sembla que col·laborà en el retaule de Sant Pere de la Seu d’Urgell.

Hom l’identifica sovint amb l’hipotètic Mestre d’All.

El seu pare fou Jaume Gonçalvo  (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XIV – 1428)  Pintor. Li ha estat atribuït el retaule de Sant Ermengol de la seu d’Urgell.