(Tortosa, Baix Ebre, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. Prengué les armes per la Generalitat a la guerra contra Joan II.
En 1462, a les ordres del comte de Pallars, era un dels assetjants de la Força de Girona, on es trobaven la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran.
Resultà ferit a l’assalt del dia 17 de juny.
(Catalunya, segle XVII – 1660)
Abat del monestir de Santes Creus.
Quan el monestir celebrava el triomf de les forces catalanes sobre el marquès de Los Vélez a Montjuïc (1641), aquell i el seu estat major en retirada sojornaren uns dies al monestir. El marquès de Los Vélez prometé que es queixaria al rei d’un ambient tant en desacord amb el seu estat d’ànim.
Aquell mateix any l’abat Gil es negà a pagar uns drets que li imposà el comte-duc d’Olivares i tancà les portes als agents reials. L’any 1642 el comte-duc féu cessar l’abat Gil, com a venjança.
(o Isil) Poble (1.161 m alt), situat a banda i banda de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb el riu d’Airoto; l’església parroquial és en una illa entre dos braços del riu.
Aigua avall del riu hi ha l’església de l’antic monestir de Sant Joan de Gil, romànica.
Fou municipi independent fins el 1970. L’antic terme comprenia, a més, els pobles d’Alòs d’Àneu i d’Àrreu.
Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
(Barcelona ?, vers 1700 – Barcelona, 1762)
Frare mercenari. Entre els seus càrrecs figuraren el de prior de Barcelona (1749) i provincial d’Aragó (1752).
Li foren publicats dos sermons en castellà. Deixà inèdites les obres Flors de llatinitat més florida, collides del català, del francès i del castellà i Apuntaments dels miracles de Nostra Senyora de la Serra de la vila de Montblanc.
(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)
Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.
Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.
Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 15 novembre 1887 – Barcelona, 2 gener 1957)
Periodista. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i fou notari de la ciutat.
Dirigí la revista “Catalunya Social” des d’on s’interessà pel corporativisme.
Publicà el recull Vida que passa (1927).
(Malgrat de Mar, Maresme, 1704 – segle XVIII)
Fabricant d’indianes. Fill de l’adroguer homònim.
Casat amb Antònia Alegre i Guix, pertangué a la Companyia Golorons, Alegre i Puget. El 1747 estava relacionat amb negocis de vaixells.
Participà en la creació de la Companyia de Comerç de Barcelona (1756), de la qual fou nomenat un dels tres directors, i també el 1765 i el 1768.
Comerciant matriculat (1758), fou fet ciutadà honrat per Ferran VI de Borbó.
(Barcelona, 21 abril 1879 – 15 octubre 1939)
Músic i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert, de Lluís Millet i de Felip Pedrell, àmplia els coneixements de composició amb V. d’Indy i d’orgue amb A. Decaux, a París.
Fou organista de l’església de Pompeia, de l’Orfeó Català i de l’Orquestra Pau Casals. Fou un dels fundadors i col·laboradors de la “Revista Musical Catalana” (1904) i cooperà a l’Obra del Cançoner Popular.
Exercí la crítica musical a “La Vanguardia” i escriví els poemes corals Arca de Noé (1913), Nit d’abril; Cantes religiosos (1914), amb text de Jacint Verdaguer, per a veu i piano, i Cançons populars (1918), per a cor mixt.
També és autor d’obres simfòniques i de cambra i de l’estudi Chopin: sus obras (1913).
(Barcelona, 1795 – 22 setembre 1873)
Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Barcelona. fou un dels qui hi impulsaren el projecte de Pla Cerdà.
Presidí el consell d’administració del ferrocarril Barcelona-Mataró, el primer del país. Figurà entre els fundadors del Conservatori del Liceu.
També destacà en l’exercici professional.
(Tarragona, 7 març 1853 – Barcelona, 28 maig 1914)
Escultor i pintor. Deixeble d’Andreu Aleu.
Entre les seves obres, de caràcter monumental, cal citar l’estàtua eqüestre del general Espartero, a Madrid (1885), el de Sagasta, a Logronyo.
Com a pintor, és autor del retrat de Núñez de Arce.
Publicà la Monografia del temple de Sant Pau del Camp de Barcelona (1875).
Dades dels Països Catalans 