(Alcoi, Alcoià, 14 maig 1641 – València, 26 juliol 1704)
Eclesiàstic. Féu els estudis religiosos a València, on obtingué un benefici de la catedral (1669). Es remarcà com a director de consciències i per la seva ascesi personal. No deixà cap obra, però els seus biògrafs recolliren màximes seves d’espiritualitat.
El 1741 les seves restes foren traslladades a la catedral de València. És tingut com a venerable.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1704 – Madrid, 1770)
Escripturista i poliglot. Estudià primeres lletres a França i després filosofia, dret i cànons. El 1732 professà a Madrid al convent dels agustins, on residí quasi sempre, llevat d’un curt temps que fou prior a Ciudad Rodrigo.
Pel seu coneixement del grec i d’altres idiomes, col·laborà activament, per bé que anònimament, amb l’historiador Enrique Flórez. El 1762 se li concedí el títol de mestre supernumerari.
L’any anterior edità una obra en llatí sobre la interpretació de la Sagrada Escriptura i és autor també d’altres obres escripturístiques que restaren manuscrites.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol, atorgat el 1704 a Vicent Boïl de La Scala, baró de Manises. El 1751 li fou canviada aquesta denominació per la de marquesat de la Scala.
La senyoria, després baronia de Manises, havia estat concedida a Artal de Luna el 1237. A la primeria del segle XIV fou adquirida per Pere de Boïl i d’Aragó, i fou confirmada el 1329 al seu fill Felip de Boïl i de La Scala.
(Palma de Mallorca, 1704 – 1767)
Prior dels convents augustinians de Palma de Mallorca i de Felanitx, i vicari general i visitador de l’orde, i catedràtic de teologia a la Universitat de Mallorca.
Publicà, en castellà, ampul·loses oracions fúnebres de Caterina Tomàs (1737) i del bisbe Panyelles (1744), i una glossa d’uns versicles del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull: Las nobles condiciones del divino amado en el Augusto Sacramento, predicat a la seu de Mallorca el 1750.
(la Serra d’En Galceran, Plana Alta, 20 octubre 1704 – Madrid, 1 desembre 1783)
Inquisidor general (1774-83). Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües. Doctor en dret, fou catedràtic de filosofia a València. Rector de Bétera i de Massamagrell i, posteriorment, canonge lectoral de València.
Nomenat bisbe de Salamanca (1763), fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes, i a partir del 1770 dirigí la reforma dels col·legis majors universitaris. El 1774 fou nomenat inquisidor general, càrrec en el qual portà a terme una política de relativa tolerància.
És autor, entre d’altres escrits, de les Constitucions del Reial Seminari de Sant Carles de Salamanca. Fou un orador de fama.
(Catalunya, segle XVIII – )
(o de Conquistas) Títol concedit per Felip V de Borbó el 1704 a Miquel de Cervelló i de Castellví, procurador reial de Sardenya.
Ha passat als Jordan de Urríes.
(Solsona, Solsonès, 1701/04 – Madrid, 1764)
Compositor. Fou mestre de capella del convent de les agustines de Madrid.
És autor d’una extensa producció de música sacra, que es conserva a l’arxiu de l’Escorial.
(Malgrat de Mar, Maresme, 1704 – segle XVIII)
Fabricant d’indianes. Fill de l’adroguer homònim.
Casat amb Antònia Alegre i Guix, pertangué a la Companyia Golorons, Alegre i Puget. El 1747 estava relacionat amb negocis de vaixells.
Participà en la creació de la Companyia de Comerç de Barcelona (1756), de la qual fou nomenat un dels tres directors, i també el 1765 i el 1768.
Comerciant matriculat (1758), fou fet ciutadà honrat per Ferran VI de Borbó.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
Dades dels Països Catalans 