(València, segle XVII – Xàtiva, Costera, 1707)
Poeta. Professor d’humanitats a Xàtiva, és autor de nombroses poesies, publicades en edicions de l’època i d’epigrames, en llatí, dedicats a esdeveniments polítics, un dels quals a la coronació de Felip V de Borbó (1705).
Tot i això, fou mort per l’exèrcit filipista.
(País Valencià, segle XIV – Xàtiva, Costera, 1347)
Cavaller. Participà a la conquesta de Sardenya (1323-24). Hi acudí amb catorze genets propis i els peons corresponents. La seva aportació personal fou la tercera en importància entre les subministrades per la noblesa valenciana.
Destacà també durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Molt fidel al monarca, tractà per tots els mitjans d’impedir la constitució, al regne de València, d’una Unió nobiliària semblant a la formada a Aragó. Agrupats tanmateix en gran nombre els unionistes valencians, s’hi oposà amb resolució. Morí lluitant contra ells als combats de Xàtiva.
(Xàtiva, Costera, 16 febrer 1818 – 28 setembre 1884)
Tipògraf i escriptor satíric. De filiació política liberal, col·laborà en diversos periòdics d’aquest caràcter, especialment a “La Federación” (1870), on signava amb el pseudònim d’El Músic Major.
Publicà opuscles de poemes humorístics (Poba Eixàtiva!, La peixca de l’aladroc, etc), sovint destinats a ésser difosos en festes populars. La seva obra més important és La creu del matrimoni (1886), narració fantàstica, en prosa i en vers, de to sarcàstic i a estones obscè, que fou objecte de condemna i de persecució per l’arquebisbe de València.
Escriví també en castellà (El vendedor de estudiantes, Mis pensamientos sobre los retratos).
(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)
Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.
Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.
Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.
Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.
Foren fills seus Jaume d’Arenós i:
(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1465)
Fill natural del duc Alfons II de Gandia, del qual heretà, el 1425, la baronia d’Arenós. Intervingué en les empreses italianes d’Alfons IV el Magnànim i caigué presoner a la batalla de Ponça (1435).
Prengué partit pel príncep de Viana i la generalitat catalana i mantingué la seva baronia aixecada contra Joan II el Sense Fe fins que caigué presoner de les tropes reialistes el 1464. Morí presoner al castell de Xàtiva i la baronia fou confiscada pel rei.
Fou el pare de Jaume (II) d’Aragó.
(Oristany, Sardenya, Itàlia, 1436 – Xàtiva, Costera, 1494)
Jutge d’Arbòrea (Lleonard II). Marquès d’Oristany i comte de Gocèano. Protagonista de la darrera rebel·lió sarda contra el domini catalano-aragonès.
Revoltat l’any 1470 per tal de reclamar la successió del marquesat d’Oristany, a la qual tenia dret per la seva mare Beneta -i que Joan II el Sense Fe volia incorporar a la corona-, obtingué (1474) el reconeixement de les seves pretensions.
L’actitud del virrei de Sardenya, Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, l’induí a rebel·lar-se novament tres anys després. Derrotat a Macomer (1478), on morí el seu primogènit Artal, fugí amb els seus fills i els seus germans vers Gènova; foren capturats i portats al castell de Xàtiva.
Joan II incorporà el marquesat d’Oristany i el comtat de Gocèano al patrimoni reial.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
(Xàtiva, Costera, 1895 – 1964)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i després a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Obtingué diversos premis.
Després de fer estada a Barcelona tornà a Xàtiva, per dirigir-hi un obrador d’artesania, tot prosseguint la seva activitat artística personal.
(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)
Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.
Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II el Sense Fe, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.
Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.
Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran II el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).
El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.
Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.
(Balaguer, Noguera, 1380 – Xàtiva, Costera, 1 juny 1433)
“el Dissortat” Darrer comte d’Urgell (1408-13). Era fill de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat.
En casar-se amb Isabel d’Aragó (1405), esdevingué cunyat del rei Martí I l’Humà. Nomenat lloctinent del regne d’Aragó (1407), fou revocat tot seguit a causa de l’oposició d’una part de la noblesa aragonesa, però l’any següent (1408) fou deposat en el càrrec.
Durant l’Interregne subsegüent a la mort del rei Martí (1410), li mancà habilitat política per endegar el problema successori cap a una solució que li fos més favorable. A la sentència de Casp (juny 1412) obtingué només dos vots, el del jurista català Guillem de Vallseca i el de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Sagarriga.
Bé que de bon antuvi acceptà el resultat, molt aviat es revoltà contra Ferran I d’Antequera, amb l’ajuda de tropes estrangeres, angleses i gascones, i d’Antonio de Luna.
Es reclogué a Balaguer, on a la fi fou obligat a capitular (1413). Això representà no solament la fi de la seva causa personal, sinó també la del comtat d’Urgell. Fou empresonat a Lleida i més tard traslladat al castell d’Ureña (Valladolid), Mora de Toledo, alcàsser de Madrid, Terol i darrerament al castell de Xàtiva, on morí.
La seva captivitat s’havia perllongat durant 20 anys. Bé que durant l’interregne gaudí a Catalunya d’unes simpaties molt majoritàries de la noblesa del país, la seva rebel·lió fou minoritària i el càstig que patí és un dels més durs dels registrats en la història de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 