(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1881 – Barcelona, 1953)
Fotògraf i cineasta. Creador de l’Arxiu Cuyàs, d’art, etnologia, i geografia dels Països Catalans, que, destruït en part el 1938, fou continuat posteriorment pels seus fills, Enric i Narcís, coneguts també com a fotògrafs de postals de la geografia catalana.
Director cinematogràfic de l’Iris Films, col·laborà en Amor heroico, La esclusa i Violant, les tres del 1910.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1609 – Sant Celoni, Vallès Oriental, 1642)
Comanador de Sant Joan. Oncle de Ramon de Copons i de Grimau.
Durant la Guerra dels Segadors fou destacat a Tivenys pel comte de Savallà, amb el terç de la vegueria de Tortosa per impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez, alhora que ho feien Ramon de Guimerà a Xerta i Josep de Margarit i de Biure a Tivissa (1640).
Aconseguí només de prendre per assalt Horta de Sant Joan, amb l’ajuda de les companyies de miquelets del capità Francesc Cabanyes.
El 1642, a les ordres del mariscal La Motte, caigué mortalment ferit a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Historiador franciscà. Fou lector, definidor, cronista de l’orde a Catalunya i examinador sinodal del bisbat de Barcelona.
Publicà Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), Traducción de la vida del V. Buenaventura Gran (1733) i Sermón de Nuestra Señora de la Gleba (1725).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1678 – Illes Balears ?, 1743)
Prelat. Fou abat de la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols.
Posteriorment fou consagrat bisbe de Mallorca.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 31 desembre 1772 – Barcelona, 1842)
Cantor i organista. Cantor de la capella reial a Madrid, mestre de capella a Vilafranca i a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Compongué algunes obres de música d’església i l’obra teòrica Escuela elemental del noble arte de la música y canto… (1831), en la qual parla del cant pla reformat.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1950)
Arquitecte. A Vilafranca, on era arquitecte municipal (1904-10), féu l’altar major (1902) de l’església de la Trinitat i la façana (1912) de la casa de la vila.
A l’Arboç féu l’Hospital de Sant Antoni (1912).
En un estil goticista construí el casal de Catalunya (1928) del Centre Català de Buenos Aires.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 22 gener 1903 – Barcelona, 16 juny 1988)
Bioquímic. Estudià a Barcelona, Oxford i Munic. Ocupà la càtedra de química orgànica de la Universitat de Santiago de Compostel·la (1930-38). Després d’un període d’investigació a Estocolm i Nova York.
Introduí la bioquímica a la Universitat de Barcelona i ocupà la càtedra d’aquesta especialitat el 1962.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 abril 1890 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 8 desembre 1964)
Gramàtic i erudit. Membre de la Companyia de Jesús, fou secretari (1927-36) de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura de la Biblioteca Balmes, en l'”Anuari” de la qual publicà alguns articles sobre els pronoms relatius i les preposicions del català.
Recollí treballs seus a Consultes de llenguatge (1933), i publicà La reconstrucció del llenguatge literari català (1928).
Després del 1939 publicà a la revista “Manresa”, de la qual fou director, importants treballs d’erudició relacionats amb els exercicis espirituals de sant Ignasi, l’edició crítica dels quals aparegué pòstuma el 1969 dins la col·lecció “Monumenta Historica Societatis Jesu”.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 maig 1906 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 6 juliol 1997)
Eclesiàstic i historiador. Fundà la parròquia de Sant Isidre a l’Hospitalet de Llobregat (1948) i ha estat repetidament elegit president del Col·legi de Rectors de Barcelona.
Es va especialitzar en la història eclesiàstica catalana contemporània. Bé que part dels seus estudis resten inèdits, cal fer esment dels pròlegs que escriví per a les edicions de les obres completes de Torras i Bages (1948) i Narcís Verdaguer (1949), així com de L’església catalana de la Il·lustració a la Renaixença (1984), obra on recull documentació inèdita sobre Verdaguer.
Fou el fundador i director del Seminari d’Història Contemporània de l’Església a Catalunya.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 octubre 1775 – 15 setembre 1851)
Prelat. Abat del monestir de Montserrat (1824-28 i 1835-51). Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí.
A conseqüència de la supressió dels ordes religiosos el 1835, es traslladà a Salern (Itàlia).
L’any 1844 fou cridat pel bisbe de Barcelona i retornà a Montserrat, on succeí Beda Pérez com a abad general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conserva fins a la mort i del qual fou l’últim titular.
Dades dels Països Catalans 