Arxiu d'etiquetes: serres

Llacuna, la (Anoia)

28 Respostes

Municipi d’Anoia (Catalunya): 52,23 km2, 615 m alt, 872 hab (2016)

0anoia

Situat a la vall de la Llacuna, a la dreta de la riera de Carme, al sud-oest de la comarca, accidentat per la serra de la Llacuna, de Puigverd i d’Ancosa, al sud d’Igualada i al límit amb l’Alt Penedès. Boscos.

Agricultura de secà (cereals, oliveres, ametllers i vinya), centre d’estiueig i indústria tèxtil (gèneres de punt). Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.

La vila es formà entorn del priorat de la Llacuna, al centre de la vall, on s’alçava el castell de Vilademàger. Plaça Major, porticada; església gòtica de Sant Pere de Màger, i parroquial de Santa Maria (segle XVIII).

Dins el terme hi ha els pobles de Torrebusqueta i Rofes, les caseries i veïnats de la Serra, Pollina, les Barraques, les Vilates i Baltà i les antigues granges de Santes Creus del mas de les Solanes i d’Ancosa (on hi havia hagut el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura).

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques

Guixers (Solsonès)

25 Respostes

Municipi del Solsonès (Catalunya): 66,44 km2, 840 m alt, 146 hab (2016)

0solsones

Situat entre la serra de Guixers (1.425 m alt, contrafort meridional de la serra del Verd) i la dels Bastets, a la vall del Lord, a la capçalera del riu Cardener. El territori, a banda i banda del riu, és molt muntanyós i abrupte, en bona part ocupat per prats i pastures i algunes pinedes de pi roig.

Els conreus són escassos i la vida econòmica del municipi es basa en la ramaderia (bovina, ovina i porcina). Hi ha indústria tèxtil (cotó) i de la construcció (teuleria). Àrea comercial de Berga. La població, molt disseminada, tendeix a disminuir.

El sector occidental del terme comprèn els pobles de Vilamantells (amb les esglésies de Santa Creu d’Ollers i de Sant Serni del Grau) i de Cap-de-rec, i el sector oriental, els de Castelltort, Valls (on hi ha la Casanova de Valls, capital del municipi), la Corriu (amb el santuari de Puig-aguilar), Montcalb i Sisquer.

Dins el terme hi ha l’antiga església de Sant Martí de Guíxers, romànica.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Guilleries, les

64 Respostes

(Osona / Selva)

Massís muntanyós, separada del Montseny, a la part meridional, per la vall tectònica d’Arbúcies, i de la plana de Vic, a la banda occidental, per una costa eocènica; limita a l’est amb la depressió de la Selva, i al nord, amb les costes eocèniques del Collsacabra, des de la gorja de Casserres fins a prop del riu Brugent.

Està constituïda per un massís paleozoic corresponent a l’extrem septentrional de la Serralada Prelitoral i en contacte amb la Serralada Transversal. Les planes enlairades (calmes de Sant Hilari Sacalm, Sant Martí Sacalm, etc) estan separades per valls jovenívoles, escalonades a conseqüència de l’erosió alternant dels vessants.

El massís culmina a Sant Miquel de Solterra (1.204 m). Les formes suaus acusen un relleu senil a causa de la forta erosió fluvial.

El Ter travessa el sector superior de les Guilleries encaixat en una gorja estreta i sinuosa, i la seva xarxa (riera Major, riera d’Osor) desseca fortament al massís d’altra banda, les aigües del sector sud-oriental (rieres d’Arbúcies i de Santa Coloma) s’escolen cap a la Tordera. El clima, típic de la regió oriental humida, amb forta pluviositat i amb màxims d’estius (960 mm anuals a Viladrau), determina una espessa boscúria.

Pertany a la zona de vegetació de la muntanya mitjana (estatge muntà), i presenta barreja d’espècies a causa del contacte de les zones pirinenca i mediterrània; s’hi troben roures i faigs a l’obaga, alzinars al solell, castanyers als indrets obacs de sòl silici, i alguns pins silvestres i pinyoners. Aquesta riquesa forestal fa que la seva explotació hagí estat tradicionalment el primer recurs econòmic (el roure i el faig per la fusta; l’alzina pel carbó, i, sobretot, els castanyers per la fruita i per la fusta de botada i el mobiliari). Com a complement d’aquesta activitat, hi ha també la ramaderia (bovins), amb aprofitament de les pastures, i l’agricultura (patates en monocultiu, cereals), la qual es beneficia dels sòls saulonencs i es feia, en part, pel mètode de l’artigatge (pla de les Arenes).

Tenen importància les aigües minerals, factor que ha provocat el creixement del cap de la subcomarca, Sant Hilari Sacalm, i el de la indústria hotelera, la qual s’ha desenvolupat també a la resta de subcomarca, i és un factor d’atracció per a l’estiueig.

L’aprofitament hidroelèctric del Ter (embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral) dóna un total de 300 milions de kWh anuals.

El poblament és molt antic (restes neolítiques); demogràficament, durant el segle XX s’ha mantingut estable, amb tendència a la concentració als nuclis urbans i l’abandó de les masies.

Gisclareny (Berguedà)

23 Respostes

Municipi del Berguedà (Catalunya): 36,47 km2, 1.340 m alt, 29 hab (2016)

0bergueda

Situat a l’alta vall del Bastareny, comprèn una part del vessant esquerre del riu de Saldes, a la serra de Burella, al sud de la serra de Cadí. El terreny és molt muntanyós, accidentat al sud per la serra de Gisclareny. La major part del territori és ocupat per pasturatges i bosc de pi (amb predomini del pi roig).

Els recursos econòmics del municipi són escassos i limitats a l’agricultura de secà (cereals, patates i farratge) i la ramaderia (bovins i ovins), circumstància que ha provocat una notable davallada demogràfica des de mitjan segle XIX. Àrea comercial de Berga.

El poble és a la dreta del torrent de Gisclareny. L’església parroquial de Santa Maria és d’origen romànic.

Dins el terme hi ha el poble de Sant Martí del Puig, l’església de Sant Miquel de Turbians, els veïnats de Berta, Vilella i el Coll de la Bena, la masia de Murcurols i els despoblats de Molnell, Oreis i Faja.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques

Gavarres, les -Baix Empordà/Gironès-

67 Respostes

(Baix Empordà / Gironès)

Massís del Sistema Mediterrani Català que constitueix l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana; delimita mitjançant falles amb la depressió de la Selva (sud-oest), amb la del Baix Empordà (nord) i amb la plana gironina (oest).

És separat del massís de Begur, a l’extrem nord-est, per la fossa de Palafrugell, i limita pels contraforts septentrionals amb la vall del Ter, i per la part meridional, amb la vall d’Aro.

S’estén en direcció nord-oest – sud-est, amb una altitud entre els 300-500 m, i arriba als 535 m al puig d’Arques. Està constituït per materials paleozoics, pissarres silurianes i afloraments de calcàries devonianes.

El relleu és suau, de formes arrodonides, a causa d’una intensa erosió, només el nivell de base dels rius (que, com el Daró i alguns subafluents del Ter, neixen al massís), així com la duresa d’alguns afloraments, contribueixen a donar-li formes més acusades. La influència d’aquest relleu es revela a la costa, de línia bastant suau i amb petites platges arquejades al fons de cales.

Hi domina el clima mediterrani humit. Tant la pluviositat com el relleu afavoreixen la vegetació arbòria i els conreus, el granit descompost forma terrenys saulonencs aptes per a conreus, els quals es localitzen als fondals formats pels antics nivells d’erosió, els vessants són ocupats per boscs d’alzines i alzines sureres, objecte d’intensa explotació, principalment a la zona empordanesa a causa de la industrialització (fabricació de taps i derivats del suró).

El poblament s’hi establí de molt antic (restes neolítiques a la zona costanera), i als segles VIII i IX es va incrementar, a conseqüència de l’arrauliment de la població a les altures per por de les incursions sarraïnes; avui el poblament és escampat en caserius i masies, i només als estreps apareixen nuclis de població importants, els quals augmentaren demogràficament al final del segle XIX, sobretot a la zona oriental, gràcies a l’auge del suro, i recentment pel turisme.

Garraf, massís de

56 Respostes

(Garraf / Alt Penedès / Baix Penedès)

Massís calcari d’una altitud de 500 m que s’aixeca entre la vall inferior del riu Llobregat, la depressió del Penedès i el Mediterrani, terminació sud-oest de la Serralada Litoral Catalana.

Es tracta d’una típica regió de carst amb desnivells abruptes i trencats, valls seques i penyals nus i escarpats, que té la màxima altitud al turó de Montau (652 m). Té un front abrupte sobre la vall del Llobregat, limitat per una important falla transversal, i la costa és alta i abrupta.

La xarxa hidrogràfica està orientada cap al sud-oest, amb la riera de Ribes i el riu de Foix, procedents de la depressió del Penedès, els quals han obert llargs congosts en travessar les dures calcàries cretàcies de Garraf. Tenen importància els corrents d’aigua subterranis, com la Falconera.

La vegetació natural és escassa, en part per la falta de sòls; abunden el garric i el margalló, també hi ha boscs de pi blanc.

L’any 1986 s’aprovà la constitució del Parc Natural del Garraf.

Forès (Conca de Barberà)

17 Respostes

Municipi de la Conca de Barberà (Catalunya): 16,03 km2, 866 m alt, 47 hab (2016)

0conca

Situat al sud dels altiplans de la Segarra, accidentat per la serra de Forès, sector per damunt de la serra del Tallat, que està compresa dins els Comalats, on neix el torrent de Forès, que desguassa, per la dreta, al riu Corb, aigua amunt de Guimerà; a la vora meridional dels altiplans de la Segarra, al nord de Montblanc. El relleu és accidentat i ocupat per pastures i algunes pinedes.

La vida econòmica del municipi, en procés de despoblament, es limita a l’agricultura de secà, principalment cereals i vinya, complementada pels ametllers. Àrea comercial de Tàrrega.

El poble es troba en un turó, al voltant de l’antic castell de Forès i de l’església parroquial de Sant Miquel, romànica (esmentada ja el 1154). Pertangué al monestir de Santes Creus. A l’oest del poble hi ha el raval del Pla de la Bassa.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques

Font-rubí (Alt Penedès)

38 Respostes

Municipi de l’Alt Penedès (Catalunya): 37,42 km2, 319 m alt, 1.363 hab (2016)

0alt_penedes

Estès des del centre fins a l’extrem nord-occidental de la comarca, drenat per diverses rieres, com la de la Maçana o de les Graus, afluent del Foix, al nord-oest de Vilafranca del Penedès. El relleu és accidentat per la serra de Font-rubí i la de l’Avellà (de la Serralada Litoral Catalana), amb pinedes i alzinars.

La base de l’economia local és l’agricultura de secà (vinya, cereals -blat, ordi i civada-, oliveres, arbres fruiters i patates), complementada per la ramaderia (ovina i porcina), l’avicultura i la petita indústria vinícola. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.

El poble és en un turó, coronat per les ruïnes de l’antic castell de Font-rubí, del segle XIV, que esdevingué centre de la baronia de Font-rúbia. L’església parroquial és dedicada a sant Pere i a sant Feliu. La capitalitat municipal l’ostenta, però, el poble de Guardiola de Font-rubí.

El terme comprèn també, el poble de Grabuac, les caseries del Coll de la Barraca, l’Avellà, l’Alzinar, les Casesnoves, la Maçana, Sabanell, Obagues i Mas Molló i el raval de les Casesnoves de la Mata.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques

Fonollosa (Bages)

16 Respostes

Municipi del Bages (Catalunya): 51,67 km2, 525 m alt, 1.401 hab (2016)

0bages

Situat a la perifèria occidental de la comarca, a la vall de la riera de Castelltallat i a banda i banda de la riera de Fonollosa, afluent, per la dreta, del Cardener, accidentat per la serra de Fonollosa, amb boscos de pins, alzines i roures.

Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà, totalment predominant (vinya, oliveres i ametllers), la ramaderia (granges de bestiar porcí i boví), en expansió, i l’avicultura. També hi ha una petita indústria tèxtil.

El poble es troba a l’esquerra de la riera de Fonollosa; l’església parroquial és dedicada a la Santa Creu.

El terme comprèn, a més, els ravals del Paisà, de Pocafarina i de les Oliveres, els pobles de Camps i de Fals, on hi ha restes de l’antic castell, i el llogaret de Caselles.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Associació Cultural Recreativa

Collserola, serra de

44 Respostes

(Barcelonès / Vallès Oriental)

Massís de la Serralada Litoral Catalana, s’estén en direcció nord-est – sud-oest, paral·lelament a la costa, entre les dues comarques, limitat pels rius Besòs (nord) i Llobregat (sud). La depressió del Vallès en limita el vessant septentrional, mentre que al meridional s’obre al pla de Barcelona.

La màxima altura és el cim del Tibidabo (512 m alt), seguida per Sant Pere Màrtir (399 m), a l’extrem sud-oest, el turó de Valldaura (353 m) i Vallvidrera (313 m); a l’extrem septentrional cal destacar el turó de Montcada. Cal esmentar-ne també els contraforts meridionals -envaïts per les edificacions-, el Puget i Monterols, que separen les valls de Sarrià i Vallcarca, i el turó de la Peira, que separa aquesta última de la d’Horta; les rambles i rieres d’aquestes valls estan cobertes en tot el seu curs per la ciutat.

Quant a la vegetació, a l’obaga, el bosc és molt dens, amb predomini de pinedes, rouredes i alzinars als sectors més alts; en canvi, a la solana, predomina una vegetació molt degradada, producte de la urbanització i els continus incendis. El 1987 es constituí un gran parc metropolità (11.000 ha), amb algunes àrees (la Font Groga) dotades de protecció especial pel seu gran valor ecològic.