(Anoia / Bages / Baix Llobregat)

Massís muntanyós (1.224 m alt), pertanyent a la Serralada Pre-litoral, que s’estén en una llargada de 20 km i una amplada de gairebé 10 km, en direcció sud-oest – nord-est, més afilat als extrems, i forma la paret occidental del congost del Llobregat.

Morfològicament, pertany al sistema Mediterrani, però estructuralment és constituït pels terrenys terciaris de la Depressió Central; una capa horitzontal de conglomerats eocènics, de 550 m de gruix -les parets del qual formen les muralles de tons grisencs-, jeu sobre les masses de conglomerats i gresos eocènics, de tons roigs, que es descomponen en una sèrie d’esglaons formats pels estrats superposats.

Aquestes pudingues (anomenades montserratines) són els dipòsits d’al·luvions fluvials que assenyalen el límit del mar eocènic, és a dir, els grans blocs rodats que, procedents de rius cabalosos, voregen el marge de la depressió de l’Ebre, però que, per un conjunt de circumstàncies, es presenten aquí amb plenitud única al món, i han donat lloc a un relleu del qual és prototipus i epònim.

Els factors que condicionen el relleu montserratí, a més de la seva natura petrogràfica, són l’erosió diferencial, que ha desfet els materials fins, però no els conglomerats més grossos, motiu pel qual ha quedat aïllat el massís pel nord, l’est i l’oest; la proximitat de la potent falla del Vallès–Penedès, l’enfonsament de la qual explica el penya-segat de l’abrupte mur meridional (pel sector nord-est, la verticalitat és conseqüència del nivell de base, 300 m més baix, a causa de l’excavació del Llobregat), i determina a més l’equidistància de les diàclasis; l’existència de diàclasis verticals, les quals tallen els estrats disposats en capes horitzontals en cubs o prismes superposats -segons el gruix del conglomerat-, i que han determinat, respectivament, formes globuloses o d’orgue, els vèrtexs dels quals s’arrodoneixen per l’erosió; l’últim factor són els fenòmens càrstics, ja que, a conseqüència de la natura calcària corona, constitueixen la singular cresta terminal.

La imaginació popular ha donat nom a les figures d’aquestes formes: els Flautats, els Frares Encantats, el Cavall Bernat, etc. A les masses dels conglomerats hi ha tots els pisos de l’eocè, els quals es poden identificar gràcies a la presència de fòssils. La màxima altitud és la de Sant Jeroni, amb 1.224 m.

La vegetació no abunda a causa de la falta de sol; als cims només apareixen mates d’alzinars entre les fissures; al vessant sud hi ha la màquia, i al nord hi ha teixos, boixos, heures, avellanes i clapes de pi blanc.

Des del monestir de Montserrat hi ha un funicular a Sant Joan i un d’aeri a Sant Jeroni; a més, hi ha l’aeri que puja de Monistrol i que enllaça el monestir amb el ferrocarril de Barcelona a Manresa.

El 1987 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya i està gestionat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat.

Enllaç web: Patronat de la Muntanya de Montserrat

.