(Catalunya, segle XIII)
Religiós. Fèlix Torres i Amat li atribueix una versió catalana del Salm LXX de la Bíblia.
Bariols, Hug de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: segle XIII
Barberà -varis bio-
Dalmau de Barberà (Aragó ?, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Noble. Del seguici del comte Nunyó Sanç. L’acompanyà a la conquesta de Mallorca (1229). La Crònica de Jaume I el cita combatent a la batalla de Portopí.
Evarist Barberà (València ?, segle XVII) Ciutadà honrat i jurat de València el 1676. És autor d’un opuscle, Razones evidentes y claras que se proponen a los hijos de nuestra ciudad de Valencia para animarlos a que emprendan la fábrica de un muelle en la playa del Grao (1676), que responia a la necessitat de substituir l’antic moll de fusta per un altre de pedra. Fou un dels deu comissaris elegits pel consell general per a dur a terme l’empresa, iniciada el 1686.
Mateu Barberà (Catalunya, segle XVI – Sant Feliu de Guíxols ?, Baix Empordà, 1566) Religiós i músic. Fou abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Pere Arnau de Barberà (Rosselló, segle XIII) Noble. Era del seguici del comte Nunyó Sanç I del Rosselló. L’acompanyà, el 1229, a l’expedició per conquerir Mallorca.
Barberà, Jaspert de
(les Corberes, Rosselló, segle XIII – França ?, segle XIII)
Militar i noble. Col·laborador de Nunyó Sanç, comte del Rosselló, l’ajudà en la defensa de Perpinyà contra els Montcada (1223), i l’acompanyà en l’expedició a Mallorca (1229). Professà el catarisme i fou condemnat per la Inquisició.
Lloctinent del vescomte Pere de Fenollet, en morir aquest (1243), exercí la sobirania de fet en el vescomtat. Mantingué l’últim reducte càtar contra l’ofensiva francesa, el castell de Querbús, fins que fou empresonat (1255); per tal de recuperar la llibertat, cedí la plaça als francesos.
Balsareny, Bernat de
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Prengué part a la conquesta de València. Rebé en compensació una casa i un hort a València i vint jovades de terra de conreu per a ell i per al cavaller Guillem de Peguera.
Babot, Mateu
(Catalunya, segle XIII)
Dignatari. Era tresorer de la petita cort de l’infant Pere, el futur Pere II el Gran, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor.
Arenós -llinatge-
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XV)
Llinatge. Tingué com a feu la baronia d’Arenós (Alt Millars).
Iniciat per Eiximèn Peris d’Arenós (Aragó, segle XIII – País Valencià, abans 1266) (o de Tarassona) Ric home. Ajudà Jaume I en les campanyes de València i Múrcia. Aquest li concedí la baronia d’Arenós (1242). Fou el pare de:
- Blai Eixímenis d’Arenós (País Valencià, segle XIII) Junt amb el seu germà Eiximèn, acompanyaren Jaume I de Catalunya en la seva visita a la frontera de Múrcia.
- Eiximèn d’Arenós (País Valencià, segle XIII) Fou el pare de Ferran Eiximenis d’Arenós i de:
- Eiximèn Peris d’Arenós (País Valencià, segle XIII – Almeria, Andalusia, 1309) Conseller reial. Es distingí en les campanyes de Múrcia (1296) i d’Almeria (1309), i en aquesta darrera morí.
- Gonçalvo Eiximenis d’Arenós (País Valencià, segle XIII – 1357) En 1291, amb els seus germans destacà al bàndol d’Entença-Xèrica. Es casà amb Timbor de Bellpuig i de Riusec i foren fills seus:
- Pere Jordà d’Arenós i de Bellpuig (País Valencià, segle XIII – segle XIV) En 1288 serví Alfons II el Franc a la frontera de l’Empordà, en previsió de les incursions de Jaume II de Mallorca. L’any següent actuà intensament a les files de la Unió aragonesa, que l’imposà com a conseller del monarca. El 1309, sota el regnat de Jaume II el Just, fou un dels nobles destacats a la campanya d’Almeria.
- Sanç d’Horta d’Arenós i de Bellpuig (País Valencià, segle XIII – segle XIV) Noble. El 1324 anà a Sardenya amb un contingent de reforç tramès a l’expedició de l’infant Alfons. Quan aquest es coronà rei, el 1327, assistí a la cerimònia, a Saragossa. En 1332 posseïa terres a Sardenya, com a recompensa de la seva col·laboració a l’illa.
Aragó -llinatge reial-
(Catalunya-Aragó, segle XIII – 1714)
Nom aplicat als fills o a d’altres descendents dels reis de Catalunya-Aragó, tant els de la casa de Barcelona com els Trastàmara. A llur època, els sobirans no utilitzaven mai cognoms, almenys en un principi, ni tampoc llurs fills; aquests eren coneguts pel nom sol o pel nom seguit del títol d’infant d’Aragó o d’un altre títol atorgat pel rei com, per exemple, el de comte d’Urgell o el de comte de Prades.
Del tronc principal dels reis de Catalunya-Aragó en sortiren diverses línies, actualment totes extingides, que dugueren el cognom d’Aragó: la de Sicília, formada pel rei Frederic II de Sicília, fill de Pere II el Gran; la de Sogorb, per l’infant Enric d’Aragó, senyor de Sogorb, fill de Ferran I d’Antequera; la de Nàpols, pel rei Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons IV el Magnànim; la de Montalto, per Ferran, duc de Montalto, fill del rei Ferran I de Nàpols; la de Vilafermosa, per Alfons VI de Ribagorça, duc de Vilafermosa, fill de Joan II el Sense Fe, o la d’Argavieso-Ballobar, per Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, fill de Ferran II el Catòlic.
Antillón, baronia d’
(Catalunya-aragó, segle XIII – )
Feu que comprenia els castells i viles d’Antillón, Ponzano, Lascellas i Abiego. El segle XIII pertanyia a Vallès de Bergua, el qual adoptà el cognom d’Antillón. Una néta seva, Blanca de Antillón fou amistançada de Jaume I de Catalunya.
L’hereva de la baronia, Constança de Antillón, hereva també del comte d’Urgell, es casà amb Gombau d’Entença, i llur filla Teresa d’Entença aportà aquests feus al seu marit, l’infant Alfons, futur rei de Catalunya.
En ésser confiscats tots els béns del darrer comte d’Urgell per Ferran I de Catalunya, aquest monarca concedí la baronia d’Antillón a Berenguer de Bardaixí, baró de La Almolda, justícia d’Aragó i un dels compromissaris de Casp.
Passà als Ximènez d’Urrea, als Abarca de Bolea i als Prat.
Alexandre, mestre
Alcoi, sèquia reial d’
(Safor)
Sèquia, construïda el segle XIII, després de la conquesta cristiana. És la més important de l’horta de Gandia, que pren l’aigua del riu d’Alcoi, per la dreta, a l’assut d’Alcoi o d’en Carròs, aigua avall de Vilallonga de la Safor i dins el seu terme municipal.
La comunitat de regants dirigeix la distribució de l’aigua a través d’un sindicat general i de quatre juntes de sèquia.
