Comarca del País Valencià: 667,4 km², 4.457 hab (2008), capital: Cirat

Format per 22 municipis: Aióder – Aranyel – Argeleta – el Castell de Vilamalefa – Cirat – Cortes d’Arenós – Espadella – Fanzara – la Font de la Reina – les Fonts d’Aiòder – Lludient – Montanejos – Montant – la Pobla d’Arenós – Sucaina – Toga – Torralba del Pinar – Torre-xiva – Vallat – Vilafermosa – Vilamalur – Vilanova de la Reina

GEOGRAFIA FÍSICA.- La comarca comprèn la vall alta del Millars, riu que, procedent de l’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca i, juntament amb els seus afluents el Vilamalefa (esquerra) i la rambla d’Aiòder (dreta), s’encaixa entre potents formacions calcàries i dona valls profundes. L’altitud mitjana de la vall se situa al voltant dels 400 m. Les altituds més importants són als límits de la comarca, al nord els contraforts de la serra de la Batalla (a Penyagolosa, 1.813 m) i al sud, les serres d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106 m), anticlinals de materials triàsics que separen la vall del Millars de la del Palància.

El clima és mediterrani, però matisat per les característiques de la continentalitat. Els hiverns són freds, amb temperatures mitjanes de 4 a 6 ºC el mes de gener, i els estius més aviat frescos, de 21 a 24 ºC el mes d’agost. Les precipitacions són abundants a les muntanyes, amb mitjanes de 600 mm i àdhuc més altes. Els màxims pluviomètrics es registren a la primavera i a la tardor.

La vegetació típica és la mediterrània; a les zones calcàries hi predomina l’alzina i el pi bord. A la serra d’Espadà, sobre les terres sauloses roges triàsiques, domina l’alzina surera, i es formen boscos d’alzines, de lledoners, d’arbocers i de pinassa.

El Millars, que constitueix l’eix principal de la comarca, registra un màxim de cabal al final de l’hivern i al començament de la primavera (febrer-març), i un altre a la tardor (octubre-novembre).

POBLACIÓ.- La població hi és escassa, i la densitat (6,3 hab/km²) és una de les més baixes del País Valencià. Durant el segle XX la població ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

ECONOMIA.- Situada a la regió econòmicament més dèbil de tot el País Valencià i amb una de les rendes mitjanes per càpita més baixes, la seva economia és bàsicament ramadera i forestal. La superfície agrícola és escassa i els conreus es concentren al fons de les valls; els principals conreus són els de cereals, d’oliveres i d’arbres fruiters (pomers i cirerers). La ramaderia hi és important; hi predominen l’oví i el cabrum. De la indústria, pràcticament inexistent, només en destaca la hidroelèctrica, que compta amb diverses centrals que aprofiten el gran desnivell del Millars, les més importants de les quals són la de Cirat i Vallat. El sector terciari és pràcticament inexistent, i el pes comercial de la comarca és molt baix; les activitats relacionades amb el turisme rural començen, però, a ser importants.

HISTÒRIA.- El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut a causa d’haver estat poc explorada la comarca en aquest sentit; hi ha vestigis de tradició hallsttàtica a Aranyuel i a Sucaina, així com restes romanes a diversos indrets i una inscripció llatina a Montant. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca restà en poder del destituït governador de València Abü Sa’id ‘Abd al-Rahman que es refugià el 1226 a Sogorb i s’alià amb Jaume I el Conqueridor; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es convertí en un enclavat de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb el límit entre el català i el castellà.

A la part més alta de la comarca s’establí població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret de Millars i les valls laterals que hi aflueixen) estigué poblada fins al 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior originà l’actual distribució lingüística.

La comarca estigué inclosa, fins al 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1960 forma part de la diòcesi de Sogorb i Castelló, de la qual constitueix l’arxiprestat de Cirat.