(Catalunya ?, segle XIII)
Amistançada de Pere II el Gran, de la qual hom no coneix més que el nom. Sembla que la seva unió és anterior al matrimoni del rei amb Constança de Sicília (1262).
En nasqueren tres fills: Jaume Pere, futur senyor de Sogorb i almirall; Joan, i Beatriu, que es casaria amb Ramon de Cardona, de la branca secundària d’aquell llinatge que tenia la senyoria de Torà.
(Barcelona, segle XIII)
Notari. És el rebesavi del gran poeta Ausiàs Marc. Encapçala la sèrie de personatges il·lustres de la mateixa família.
El 1249 fou afavorit per la donació reial de cases i terres a la zona de Gandia, com a probable recompensa de serveis prestats a la cort de Jaume I de Catalunya durant la conquesta de territoris valencians.
Fill seu fou el diplomàtic i conseller reial Pere March.
(Catalunya, segle XIII – 1716)
Demarcació administrativa. Comprenia bàsicament la comarca del Bages, amb el Moianès i el Lluçanès.
Amb el temps li fou annexada la sots-vegueria de Berga, i el Lluçanès en fou exclòs temporalment, en esdevenir cap d’una sots-vegueria a partir del 1611. El Moianès tingué també caràcter de sots-vegueria, i depengué un quant temps de Barcelona.
Creada al segle XIII, en la delimitació del 1304 comprenia tot el Moianès, fins a Collsuspina, i tot el Lluçanès, fins a Sant Boi de Lluçanès; delimitava amb el Berguedà per Puig-reig, i per ponent seguia una línia que anava de Castelltallat a la Molsosa, a la Maçana, sobre Rubió, a Castellfollit, a la Guàrdia i a Montserrat. El 1553 tenia 1.819 focs.
El 1716 es convertí en el corregiment de Manresa.
(Barcelona, segle XIII)
Navegant i mercader. Fou parent de Ramon Marquet i home de confiança de Pere II el Gran, el qual li va encomanar que dugués la reina Constança de Sicília i els infants Jaume, que seria el rei Jaume II, i el futur Frederic II de Sicília, així com la infanta Violant, a Sicília.
Tot i que era marí civil, acomplí les funcions d’almirall de la corona i es distingí en la defensa de Barcelona, quan aquesta ciutat fou atacada l’any 1285 per l’esquadra de Felip III de França.
(Barcelona, segle XIII – segle XVII)
Llinatge de ciutadans honrats i cavallers barcelonins testimoniats des de mitjan segle XIII entre la classe dirigent del municipi.
El primer del qual es té notícia és d’un Ramon Llull (1248). Llur fortuna era considerable: rendes, cases i terres, la torra d’Horta, les vinyes de Montjuïc, etc. Establerts a la Vilanova de la Mar, donaren nom al pla d’en Llull (ara, el Born), i llur sepulcre era a la capella de Santa Agnès de l’església del convent de Santa Caterina.
Es pot establir la seva genealogia des de Romeu Llull (mort 1362/63). Hom troba també aquest llinatge vinculat a l’Escola de Mestres Ramon Llull, de Barcelona, de la qual eren administradors el 1447, juntament amb Felip de Farrera.
Això fa pensar que els Llull de Mallorca van pertànyer també a una línia d’aquest llinatge. Aquesta línia sembla que fou iniciada per Ramon Llull, pare del beat Ramon Llull.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Pintor romànic anònim. Representa el corrent bizantí a Catalunya.
Se li atribueix la pintura sepulcral de Sant Pau de Casserres, una majestat procedent del monestir de Lluçà, el frontal de Santa Magdalena de Solanllong i una peça pintada sobre fusta procedent d’Eguillor.
L’obra mestra és el frontal de l’altar de Lluçà, on aconsegueix una força expressiva enorme amb gran economia de mitjans.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Catalunya, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII)
Cavaller. Serví Alfons II el Liberal en la incorporació de Mallorca.
Tot seguit fou un dels encarregats de gestionar la submissió d’Eivissa, obtinguda el 13 de gener de 1286. El rei el nomenà governador de l’illa.
(Catalunya, segle XIII)
Frare dominicà. Fou posat de confessor de la guarnició del Puig de Santa Maria, durant les campanyes de Jaume I de Catalunya per conquerir València.
Pel gener de 1238, quan el rei visità aquella posició, després de la mort de Bernat Guillem de Montpeller, féu avinent al monarca que la majoria de cavallers, després de prop de dos anys de lluita i de perills, pensaven retirar-se del Puig quan Jaume I els deixés.
L’endemà el rei demanà a Pere de fer un parlament als cavallers, exhortant-los a no deixar el Puig i els prometé que ell no sortiria de terra valenciana fins a retre’n la capital, llavors tots acordaren de restar a la posició.
Dades dels Països Catalans 