(Barcelona, 1957 – )
(CPL) Institució. Creada per l’arquebisbat de Barcelona per fomentar l’aspecte litúrgic de l’activitat pastoral de l’Església. Fou fundat per Pere Tena i Garriga.
Ha organitzat cursos d’estudi, i entre les seves publicacions cal esmentar les revistes “Phase” (1961) i “Oración de las horas” (1970), els fulls “Missa Dominical” (1969) i les col·leccions “Celebrar” i “Dossiers CPL”. Vetlla també pel conreu del cant litúrgic.
Enllaç web: Centre de Pastoral Litúrgica
(Barcelona, 1978 – )
(CCU) Institució. Fundada per la delegació diocesana de pastoral universitària de Barcelona amb la finalitat d’oferir tota mena de serveis culturals i religiosos als estudiants de les universitats barcelonines.
Disposa de dues seus a la ciutat de Barcelona i d’una altra a Cerdanyola del Vallès. Col·labora estretament amb el Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians i amb els Serveis d’Assistència i de Formació Religiosa de les universitats.
El 1991 fou creat un centre similar al bisbat de Girona.
(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 25 maig 1417)
(o Queixal) Religiós mercedari. Doctor en dret i en teologia.
Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al concili de Constança (1416). El rei Ferran I d’Antequera el nomenà conseller i li confià importants missions prop dels reis de Castella i de Fes, del papa Benet XIII i de l’emperador Segimon.
Entre les obres que va escriure cal esmentar De Unione Ecclesiae, La hermosura de su esposo Cristo, De las verdades de la Iglesia Católica, Rosa ad auroram, etc.
(Barcelona, setembre 1979 – )
Setmanari d’informació i cultura religioses. Editat simultàniament en català i castellà per Edicions Terra Nostra (fundada el 1977), que conté dos suplements, un de litúrgic i un altre d’infantil (“L’Eixerit”).
Inspirat en setmanaris catòlics europeus, pretén de tenir l’aire de la premsa corrent a Catalunya i posar-se al servei de la informació religiosa dels cristians de les vuit diòcesis catalanes, sense vinculació jurídica amb cap d’elles, ni tampoc amb cap orde, congregació, institut o moviment.
En fou director Joan A. Jarque i Jutglar.
Enllaç: Catalunya Cristiana
(Catalunya, segle XVII – Sant Pere de Rodes, el Port de la Selva, Alt Empordà, 1673)
Religiós i erudit. Durant els darrers anys de la seva vida fou abat del monestir de Sant Pere de Rodes, i abans ho havia sigut del de Sant Cugat del Vallès, on ocupà el càrrec de prior i de vicari general.
Escriví un Índice o repertorio por orden alfabético de las cosas notables del archivo de San Cugat, i una història dels abats d’aquest establiment. Les dues obres han restat inèdites.
(Barcelona, 1519 – La Roda, Cuenca, Castella, 11 maig 1577)
Fundadora i mística. Filla il·legítima de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens. De molt jove es traslladà amb el seu pare a Nàpols, on fou educada per caputxines.
Es casà amb Ferran d’Aragó, duc de Montalto, fill il·legítim del rei de Nàpols. Vídua, es retirà de nou al convent de caputxines.
El 1557 anà a la cort de Felip II, a Valladolid, on li fou confiada l’educació dels prínceps Carles d’Aragó i Joan d’Àustria.
Fugí de la cort el 1562 i es retirà a La Roda, on féu vida eremítica. Fundà, després, un convent de carmelitanes prop de la seva cova (1572).
Mantingué correspondència amb Teresa de Jesús.
(Cardona, Bages, 1871 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 febrer 1934)
Poeta i eclesiàstic.
Es destacà com a orador sagrat en català; predicà milers de sermons, alguns dels quals foren publicats: Elogi fúnebre del doctor Robert (1902).
Fundà i dirigí a Sabadell la revista “Garba”, dins la línia dels Pomells de Joventut.
Publicà diversos reculls poètics, influïts per la poesia mística de Verdaguer: Cançons i moralies (1927), Terrals (1927), Lliris blaus (1928).
(Badalona, Barcelonès, 1877 – Barcelona, 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Ordenat sacerdot a Barcelona el 1901, fou director literari de l’editorial catòlica Subirana (1906).
Esmerçà el seu apostolat en famílies pobres i els malalts de la parròquia de Sant Josep, al Barri Xinès de Barcelona, i, colpit pels desnivells classistes, publicà un llibre, polèmic i avançat a l’època, El colectivismo y la ortodoxia católica (1928).
Col·laborà al diari “El Matí” i a les revistes “La Paraula Cristiana” i “Cuestiones Sociales”.
Després de la guerra civil, evolucionà cap a posicions tancades: Cartas de combate en defensa de la fe, dirigidas a las juventudes cristianas (1940).
(Maó, Menorca, 12 març 1930 – Barcelona, 9 març 2012)
Pastor evangèlic. Fill de Samuel Capó i Ferrer. Estudià al Seminario Teológico Unido, de Madrid, i al Handswprth de Birmingham, Anglaterra. Ha estat professor de Nou Testament i de llengua grega al Centre Evangèlic d’Estudis Teològics.
Fou director del departament de traducció de la Fundació Bíblica Evangèlica catalana, director de la revista “Carta Circular”, òrgan de l’església evangèlica espanyola, i col·laborador del llibre La nostra vocació (1967).
Pastor de l’església evangèlica de Betlem (el Clot, Barcelona).
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
Dades dels Països Catalans 