Arxiu d'etiquetes: reis/reines forans/nes

Labib al-Amiri al-Fatà

(Tortosa ?, Baix Ebre, segle X – segle XI)

Sobirà musulmà de la taifa de Tortosa i València (vers 1010-41 i 1058-61).

Fou, probablement, un eunuc d’origen cristià al servei del califa Hisäm III, i a la caiguda del califat cordovès, com d’altres companys seus, aconseguí de crear-se una posició estable a les comarques mediterrànies.

Només se sap amb seguretat que perdé la ciutat de València a mans d’Abd al-Aziz, nét d’al-Mansur.

És possible que demanés la protecció dels comtes de Barcelona per mantenir el domini de Tortosa, en el qual fou succeït (1041) per un altre esclau, Muqätil Sayf al-Milla, bé que sembla que tornà breument al govern.

Josep I Bonaparte

25 Respostes

(Corte, Còrsega, 7 gener 1768 – Florència, Itàlia, 28 juliol 1844)

(o Josep I d’Espanya)  Rei d’Espanya (1808-13). Germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella.

El seu germà li oferí la corona d’Espanya; tot seguit, però, n’hagué de fugir, l’endemà mateix de la batalla de Bailén. Napoleó l’hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres.

Mancat d’acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813).

Joana d’Aragó i d’Enríquez

6 Respostes

(Barcelona, 16 juny  1455 – Nàpols, Itàlia, 9 gener 1517)

Reina de Nàpols (1476-94). Filla de Joan II de Catalunya-Aragó i de Joana Enríquez.

Es casà (1476) amb Ferran I de Nàpols, on va exercir de virreina.

Vídua (1494), hagué de fugir de Nàpols, i passà a València amb la seva filla Joana, vídua de Ferran II de Nàpols.

Tornà el 1506 a aquell regne, amb el seguici de Ferran el Catòlic, i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.

Isabel d’Aragó i de Sicília

5 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1271 – Estremoz, Portugal, 4 juliol 1336)

Reina de Portugal. Filla de Pere II el Gran i de Constança de Sicília. El 2 d’abril de 1281, essent encara de poca edat, fou compromesa amb el rei Dionís I de Portugal. El casament fou celebrat a Troncosa el 24 de juny de 1282.

Sembla que fins a dates bastant posteriors no tingué una influència efectiva sobre la política portuguesa, la qual es manifestà sempre amb caràcters benèfics i pacificadors.

Secundà la política del seu marit, al qual li donà dos fills: Alfons, hereu del tron (Alfons IV de Portugal), i Constança. El seu marit tingué almenys set bastards, fet que no impedí, en aparença, l’harmonia conjugal.

Procurà en diverses ocasions la concòrdia entre Portugal i Castella, i entre el seu marit i el turbulent príncep Alfons; la crisi de 1322-23 resultà especialment difícil, ja que degenerà en una veritable guerra civil.

Sentí un gran afecte pel seu germà Jaume II el Just i afavorí sempre una política amistosa d’aquell amb Portugal, i el 1320 visità Catalunya, on visqué un temps al monestir de Poblet.

El 7 de gener de 1325 morí el seu marit i Isabel féu un altre viatge a Catalunya, on s’hostatja novament a Poblet (1326).

De tornada a Portugal es retirà amb les monges clarisses de Coïmbra, de les quals fou gran benefactora i els sufragà un nou convent.

El papa Urbà VIII la canonitzà el 1625 i l’església catòlica en celebra la diada el 8 de juliol.

Isabel d’Aragó i d’Anjou

2 Respostes

(Catalunya, 1302 – Estíria, Àustria, 12 juliol 1330)

Reina de Romans. Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. Probablement bessona de la infanta Blanca d’Aragó. De petita fou molt malaltissa.

Per l’octubre de 1313, a Barcelona, fou casada amb Frederic el Bell, duc d’Àustria i d’Estíria i tot seguit fou duta a Àustria, però es deturà a Avinyó, on fou beneïda pel papa Climent V. L’11 de maig de 1315, a Basilea, fou coronada reina de Romans.

Encesa la guerra entre el seu marit i el seu cosí Lluís de Baviera, el primer fou batut a Mülhdorf, on caigué presoner. Passà un llarg captiveri, durant el qual Isabel es lliurà a un seguit de pelegrinatges i pregàries per tal de recuperar el marit. Fou afectada de cataractes, que la deixaren gairebé cega.

A la primeria de 1330 restà vídua. Ella morí el mateix any, poc abans que arribés de Catalunya un metge que li enviava el seu germà Alfons III el Benigne.

Hisäm III de Còrdova

3 Respostes

(Còrdova, Andalusia, 975 – Lleida, 1036)

Darrer califa d’al-Andalus (1029-31).

Deixà el govern en mans del seu primer ministre Häkam ibn Said, que amb les seves mesures econòmiques sembrà el descontentament entre les grans famílies.

Després de l’assassinat del primer ministre, Hisäm III fou destituït i es refugià a Lleida.

Amb l’abolició del califat començà l’era dels regnes de taifes.

Gal·la Placídia

1 Resposta

(Constantinoble, Túrquia, 388 – Roma, Itàlia, 27 novembre 450)

Filla de l’emperador romà Teodosi I i germana d’Honori. L’any 410, en caure Roma a les mans d’Alaric, Gal·la fou feta presonera.

El rei visigot Ataülf s’hi casà el 414, i s’establiren a Barcelona. Gal·la enviudà, però, l’any següent.

Jaume Pahissa compongué una òpera, amb lletra catalana de Guimerà, titulada Gal·la Placídia (estrenada al Liceu de Barcelona el 1913).

Frederic II de Sicília

71 Respostes

(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)

Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.

Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).

Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.

Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.

Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.

S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).

Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.

Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.

Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.

Ermenegild

2 Respostes

(Toledo, Castella, vers 564 – Tarragona, 13 abril 585)

(o Hermenegild)  Rei visigot usurpador (583?-584). Fill del rei Leovigild i de Riquilda i germà de Recared.

Casat amb Ingunda, princesa catòlica, es convertí al catolicisme, i fugí als voltants de Còrdova, on fou fet presoner.

Davant la seva negativa d’abjurar la nova religió, fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat.

El papa Gregori el Gran el considerà màrtir del catolicisme. Festa: 13 d’abril.

Enric IV de Castella

12 Respostes

(Valladolid, Castella, 25 gener 1425 – Madrid, 11 desembre 1474)

“l’Impotent“  Rei de Castella i Lleó (1454-74).

En política exterior reforça les bones relacions amb Catalunya-Aragó durant el regnat d’Alfons IV. En canvi, estigué oposat a Joan II de Catalunya per les intromissions en les lluites castellanes, intervingué en les guerres civils aragoneses (1452-58), on féu costat al príncep Carles de Viana i, més tard, en la guerra contra Joan II.

A la mort del príncep de Viana, la Generalitat de Catalunya li oferí la corona amb l’obligació de respectar els Usatges, les constitucions i els altres drets de Catalunya i d’acceptar la concòrdia de Vilafranca (agost 1462).

Enric s’hi avingué i envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però la seva política, especialment en l’aspecte militar, esdevingué ineficaç. Fins que Castella acceptà la sentència arbitral de Baiona, i Enric renuncià a la corona catalano-aragonesa (juny 1463).