(Barcelona, 1897 – octubre 1984)
Pintor. Fill del també pintor Carles Llobet i Busquets.
Rebé la influència de Feliu Mestres i Francesc Labarta. Amplià els estudis per Espanya, Itàlia i França.
Exposà sovint a Barcelona, i el 1940 marxà a Xile, on fou professor d’arts aplicades a la Universitat Catòlica de la capital.
Conreà la pintura mural, tant a Xile com, en tornar, a Barcelona, vers el 1946.
(Barcelona, 22 novembre 1922 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 15 desembre 2011)
Escriptor i professor. El 1963 obtingué el diploma superior d’estudis francesos. El mateix any li fou atorgat el títol de professor de català, per bé que ja professava de temps i exercia com a corrector.
El 1956 guanyà el premi Eduard Brossa de la Societat Catalana de Geografia pel seu treball de toponímia Els noms de lloc de les terres catalanes: Cornellà de Llobregat. Té també altres treballs de toponímia per a Onomasticon Cataloniae.
El 1967 li fou concedit el premi Fundació Gaietà Huguet pel seu treball El català bàsic, publicat el 1968. Ha editat també Prácticas del catalán básico (1969), aplicació de l’anterior, acompanyat d’una Clave de ejercicios, publicat el mateix any.
Fou col·laborador del Seminari de Didàctica de la Comissió Delegada d’Ensenyament d’Òmnium Cultural.
(Barcelona, 1876 – 1956)
Pianista i crític musical. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol i Enric Granados.
Fou primer premi de piano a l’Escola Municipal de Música. Guanyà una pensió per ampliar estudis a París i Brussel·les.
La seva carrera com a concertista, iniciada amb èxits notables, a París, a Brussel·les i a Barcelona, es frustrà a causa d’un accident que li afectà un dit. És dedicà a l’ensenyament.
Fou crític musical de “La Veu de Catalunya” i redactor en cap, amb Joan Salvat, de la “Revista Musical Catalana”.
Els seus nombrosíssims escrits sobre música, encara que esparsos, són d’una qualitat excepcional. Publicà La música i els músics (1933), recull de crítiques, i Teoría de la música (1941).
(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 5 gener 1879 – Barcelona, 1937)
Botànic. Doctor en farmàcia i en ciències naturals. Inicià l’herbari del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i fou professor de botànica a l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya.
Obres principals: Assaig d’una flora liquènica de Catalunya i Contribuciones al estudio de la flora del Pirineo catalán (Valle de Arán).
(Barcelona, 1817 – 1885)
Literat i filòleg. Fou professor de francès i d’italià a les Escoles Pies. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Traduí novel·les i poemes, i dues obres didàctiques per a l’ensenyament del francès.
(Barcelona, 1903 – 1957)
Escultor. Féu el seu aprenentatge amb Joan Borrell i Joan Rebull.
Exposà per primera vegada, a Barcelona, el 1929. Obtingué diversos premis importants, com a l’exposició del Nu (1933), del Cercle Artístic de Barcelona, on presentà un important Nu femení, i a l’exposició nacional de Madrid del 1934, on guanyà una primera medalla. Obtingué, a la postguerra, altres premis importants a Sevilla, Madrid i Barcelona, i participà, per invitació, a dues biennals de Venècia.
Fou professor a l’Institut-Escola de la Generalitat. Conreà també el dibuix. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
La seva obra s’inclou dins la tendència postnoucentista, encara que hi ha un interès ben clar per buscar un major realisme.
(Tarragona, 26 desembre 1829 – Barcelona, 5 desembre 1886)
Enginyer industrial i escriptor.
Professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Creà i dirigí el periòdic “El Porvenir de la Industria”.
Afiliat al partit liberal, fou diputat a les corts per Tarragona (1872). Es retirà de la política activa el 1878.
Conreà la literatura dramàtica i va escriure la sarsuela Cuerdo y sin luna, o Selenomanía (1876). També publicà Nociones de gimnasia higiénica (1876) i Aritmética (1885).
(Oviedo, Astúries, 2 juliol 1920 – Tarragona, 1999)
(Antoni Gonzalo i Lindín) Pintor. Format a Tarragona, fou deixeble d’Ignasi Mallol i de Joan Rebull.
Els seus paisatges tarragonins li han valgut diversos premis, entre els quals cal esmentar el Ciutat de Barcelona de Pintura del 1973.
Fou professor de l’Escola-taller d’Art de Tarragona.
(Barcelona, 1932 – )
Professora de català, filla de Domènec Latorre i Soler.
Es dedicà a l’ensenyament i exercí tasques de correcció per a editorials.
És autora del llibre didàctic Primer curso de catalán, editat el 1966.
(Barcelona, 1 agost 1892 – 6 gener 1960)
Enginyer. Fill de Josep Maria Lasarte i de Carme Karr .
Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials, a la Universitat Nova de la Mancomunitat de Catalunya, a l’Escola del Treball i a la Superior d’Agricultura. Perdé els seus càrrecs el 1923, amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
S’especialitzà en electricitat i luminotècnia. Dirigí els serveis elèctrics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
