(Vinaròs, Baix Maestrat, 7 agost 1716 – Solsona, Solsonès, 17 juny 1792)
Eclesiàstic agustinià. Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos col·legis de València.
El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort.
És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia (1759), catecismes i altres treballs.
(Reus, Baix Camp, 18 març 1922 – Barcelona, 15 febrer 2005)
Metge. Professor a les universitats de Cadis, València i de l’Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector (1976-80).
President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-74), des de 1993, de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
El 1980 fou nomenat conseller de Sanitat del govern de la Generalitat i el 1996 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
Codirector de “Progresos de terapéutica”, ha publicat Les drogues (1976).
(València, 22 abril 1866 – Barcelona, 4 desembre 1913)
Eclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1902-07), de Jaén (1907-09) i de Barcelona (1909-13). Es doctorà en dret, civil i canònic, i en teologia a València.
Fou prefecte i professor del seminari a València i fiscal del tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi, regida pel cardenal Sancha. Acompanyà aquest quan passà a Toledo, on fou nomenat vicari general i bisbe auxiliar el 1899.
Al bisbat d’Urgell es remarcà per les seves fundacions d’obres de caràcter social per als obrers.
Al bisbat de Barcelona promogué la reconstrucció dels temples destruïts durant la Setmana Tràgica, fomentà obres d’assistència social i patrocinà el tercer Congrés Nacional de Música Sacra (1912) i el primer Congrés d’Art Sacre Català.
Fou enterrat a l’església del Carme, que ell reedificà.
(Encinacorba, Aragó, 4 octubre 1776 – Barcelona, 23 juny 1839)
Metge i botànic. Seguí cursos de medicina a Saragossa, Madrid i València, alhora que s’especialitzava en botànica.
Home d’idees liberals, s’exilià a Anglaterra, on exercí de professor.
A la mort de Ferran VII de Borbó retornà de l’exili i s’instal·là a Barcelona, on entre altres obres va escriure Flora española, Lista de las plantas útiles para los prados i Hortus siccus Lindinensis (1827).
(Barcelona, 4 abril 1852 – 29 desembre 1924)
Il·lustrador, pintor, dibuixant i figurinista. Pare de Francesc Labarta i Planas.
Estudià a l’Escola de Llotja, institució on, després, fou professor. També tingué el mestratge d’Eusebi Planas.
Féu litografies, decorà el Teatre Principal, juntament amb Antoni Fabrés, i el teatre Espanyol, de Barcelona.
Es dedicà també al figurisme de teatre i fou professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 18 desembre 1933 – 28 novembre 2007)
Historiador i assagista. Professor a les universitats de Barcelona i Màlaga, s’ha especialitzat en els segles XIX i XX.
És autor de L’era industrial a Espanya (1961), Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall (1966), Ideología y clases en la España contemporánea (1969-70), Història crítica de la burgesia catalana (1972), segona edició, ampliada, d’Els burgesos catalans (1966), La España que no pudo ser (1971), Pi y Margall y el federalismo español (dos volums, 1975-76), De la Revolución de Septiembre a la Restauración (1976), Història de Catalunya (1979-83) i Història d’Espanya (1987).
(Masquefa, Anoia, 4 febrer 1955 – 3 setembre 2023)
Lingüista. Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Amplià estudis a les universitats alemanyes de Marburg i Colònia i a la de Califòrnia, i s’especialitzà en lingüística africana; es doctorà amb un estudi sobre les llengües bantu a la Universitat de Barcelona.
En aquest àmbit ha publicat obres com Les llengües d’Àfrica (1986), Estudis africans (1996) i La expansión bantu (1999). També és autora de diverses publicacions sobre temes de sociolingüística, com Les llengües del món. Ecolingüística (1989), Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació (1998).
Membre fundador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), com a membre del qual ha participat en l’elaboració dels materials didàctics La diversitat lingüística. Didàctica i recorregut de les llengües del món (1999) i Quadern ESO de la diversitat lingüística (2000), juntament amb M. Barrieras i S. Vilaró.
Fou membre del comitè científic de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada el 1996.
(Barcelona, 3 novembre 1891 – Sitges, Garraf, 19 abril 1964)
Escultor. Deixeble de Venanci Vallmitjana i de Pau Gargallo.
Anà a viure a Sitges, on va fer gairebé tota la seva obra, en general treballada directament sobre pedra.
Decorà escultòricament el museu Maricel i creà un gran nombre d’escultures amb funció decorativa (l’Escut de la Casa de Correus, el Sant Francesc del Parc Zoològic, ambdós a Barcelona, etc).
Fou professor de l’Escola Massana durant vint anys.
(Barcelona, 3 desembre 1926 – 19 maig 2007)
Doctor en farmàcia. Membre de l’Acadèmia de Farmàcia i de la de Medicina de Catalunya, membre de diverses societats d’història de la farmàcia i professor d’història de la farmàcia a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos articles i estudis de la seva especialitat, entre d’altres Aproximación a la historia de la “Acadèmia de Farmàcia de Catalunya” (1972). La conspiració de les metzines. Barcelona 1818 (1974), Cien años de vida farmacéutica barcelonesa (1830-1939) (1982).
El 1997 va publicar Aportació a la història de la farmàcia catalana (1285-1997), que li va valdre que li atorguessin la medalla George Urdang 1999, prestigiós premi concedit per l’American Institute of the History of Pharmacy.
(Cervera de la Marenda, Rosselló, 20 maig 1886 – Barcelona, 3 desembre 1977)
Eclesiàstic i gramàtic. Estudià filosofia i lletres a Barcelona i magisteri a Madrid.
Fou professor de l’Escola Normal de Girona, on féu cursos especials de gramàtica i literatura catalanes.
Publicà una gramàtica castellana.
