Arxiu d'etiquetes: professors/es

Mayol i Raynal, Miquel

1 Resposta

(Perpinyà, 11 agost 1941 – )

Polític. Estudià dret a París, dret penal a Alger i dret públic a Montpeller. Ha estat professor de dret a Nantes i a Perpinyà. Començà la carrera política a París, dins de moviments cristians d’avantguarda.

Retornat a Perpinyà l’any 1968, s’adherí al Grup Cultural de Joventut Catalana i al Parti Socialiste Unifié. Juntament amb Llorenç Planes i altres fundà el Comitat Rossellonès d’Estudis i d’Animació (CREA) (1970), embrió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (1972), de la qual ha estat el principal dirigent fins el 1981, en què l’abandonà.

Candidat a diputat diverses vegades pel seu partit, ha participat en iniciatives de promoció catalana: Universitat Catalana d’Estiu, Grup Pirienne Rossellonès, Grup d’Animació Cultural Guillem de Cabestany, Escola Popular Catalana, La Bressola, etc.

Ha publicat nombrosos articles a “La Falç”. Reinald Dedies li ha musicat algunes poesies de combat. Fou secretari de la Unió per una Regió Catalana i directiu del Col·legi d’Advocats de Perpinyà.

Mauri i Segura, Rosa

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)

Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.

Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.

El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.

Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.

Mateu i Montesinos, Ramon

Deixa un comentari

(València, 30 maig 1891 – Madrid, 22 novembre 1981)

Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Treballà al taller d’Alfred Badenes. Es traslladà a Madrid, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis. Ha obtingut bon nombre de premis.

És autor de diversos monuments, alguns d’ells a Cuba, així com el dedicat a Lluís Vives a Bruges (Bèlgica) en 1957. És també seu el relleu en marbre Cor de Jesús a l’ajuntament de València.

Mata i Parreño, Consol

1 Resposta

(Castelló de la Plana, 1954 – )

Arqueòloga. Es formà a la Universitat de València, on es doctorà l’any 1987 i on fou professora d’arqueologia des del 1988.

Ha centrat la seva investigació en l’estudi del món ibèric al País Valencià, on ha realitzat diverses excavacions (el Puntal dels Llops, Los Villares) i treballs de prospecció (Plana d’Utiel, Camp de Túria).

Entre les seves publicacions cal destacar Los Villares (Caudete de las Fuentes, Valencia): origen y evolución de la cultura ibérica (1991) i El Vino de Kelin: introducción a las prácticas agrícolas y ganaderas de época ibérica de la comarca de Requena-Utiel (1997, en col·laboració). L’any 2002 publicà, en col·laboració, la important monografia El Puntal dels Llops. Un fortín edetano.

Massot i Beltran, Guillem

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 3 gener 1842 – 7 abril 1900)

Músic. Professor de música i d’ensenyament primari, fou també mestre de capella de l’església de Sant Nicolau des del 1858.

És autor de més de 120 obres, la majoria de música religiosa, entre les quals destaquen uns Laudes per a gran orquestra i cor. Quan a la composició profana, cal remarcar Bagatella all’antico.

Fou també autor d’obres de caràcter docent, com ara Uso de los nuevos acordes, Repaso a algunas obras didácticas del maestro Eslava i Ejercicios progresivos, per a piano.

Fou el pare de Melcior, Josep i Mercè Massot i Planes.

Masdéu i de Montero, Josep Antoni de

2 Respostes

(Palerm, Itàlia, 1738 – Roma, Itàlia, 1810)

Escriptor i eclesiàstic. Jesuïta (1753), com els seus germans Baltasar i Joan Francesc.

La seva activitat fou a Quito (des del 1759) i a Popayán (on era el 1767), des d’on passà a l’exili italià: Ravenna (fins al 1773), Camerino (on ensenyà teologia a la universitat), Piacenza, dedicat al magisteri i a la preparació de la seva obra sobre sant Agustí (Divina gratia Augustini recuperata, Camerino 1791).

Deixà un manuscrit sobre alguns jesuïtes il·lustres de la província de Quito morts a l’exili i un tractat sobre teologia natural.

Mas, Lluís Vicent

Deixa un comentari

(València, 1698 – 1772)

Frare dominicà. Era doctor en teologia. Ensenyà filosofia tomista a la Universitat de València. Fou prior del convent de predicadors de València.

És autor de diverses obres, com les titulades Memorias de la santidad, doctrina y milagros de San Benedicto XI (1735), Suma moral para examen de curas y confesores, Sermó predicat en la 3ª centúria de la canonització de sant Vicent Ferrer i Predicatura general.

Marzo i Pardo, Antoni

4 Respostes

(València, 1802 – 1867)

Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, de la qual fou professor. Conreà l’escultura monumental i la imatgeria.

Dins la seva producció cal esmentar, entre altres obres, L’oració a l’hort, alguns apòstols per a la catedral de Sogorb i la Font de Joanes, feta en col·laboració amb A. Esteve i Romero.

Marzo, Vicent -arquitecte-

Deixa un comentari

(València, 1763 – 1826)

Arquitecte. Fou deixeble d’Ignasi Vergara i de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué professor de matemàtiques i director general (1812).

Les seves obres principals són a València: altar major de la basílica dels Desemparats i de la seu, palau del comte de Parcent, banys de l’Hospital General. També construí la capella i el retaule major, avui destruït, del beateri de Sant Miquel, a Llíria.

Marvà i Màyer, Josep

Deixa un comentari

(Alacant, 8 gener 1846 – Madrid, 15 agost 1937)

Enginyer, militar i polític. Ingressà a l’Acadèmia Especial d’Enginyers el 1864. Obtingué el grau de tinent el 1869, i aquell mateix any es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València.

El 1870 fou nomenat professor de la dita Acadèmia, i hi exercí durant quinze anys la seva càtedra. Organitzà el Laboratori Central d’Enginyers. Fou president de l’Institut de Reformes Socials (1913) i inspector general del treball.

Publicà nombrosos treballs sobre enginyeria i material militar i féu estudis sobre matèries explosives. Autor de La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria (1872) i Las ciencias y la guerra (1915).