(Xixona, Alacantí, 1913 – València, 1978)
(o Descals) Ceramista. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles i ha estat professor de dibuix a diversos centres. S’ha especialitzat en la producció de grans murals o de petites rajoles que imiten la ceràmica valenciana del segle XV.
Hi ha obres seves a nombrosos edificis públics del País Valencià. Restaurador de la casa de la ciutat de València, en restaurà la col·lecció de ceràmica.
(Castelló de la Plana, 20 febrer 1920 – València, 20 maig 2006)
Violinista. Germana de Matilde. Estudià amb el seu pare, amb Abel Mus i, a París, amb René Benedetti i George Enescu. Ha realitzat actuacions com a solista amb orquestres i per a emissores de ràdio de tota Europa. Ha dedicat una importància especial a la música hispànica del s XVIII i a la música contemporània.
Ha estat professora als cursos de Música en Compostela i actuà en la Setmana de Música Contemporània de Barcelona del 1975. Catedràtica de violí a l’Institut Musical Òscar Esplà, d’Alacant.
(Benassal, Alt Maestrat, 6 maig 1794 – 8 febrer 1865)
Escriptor. Fou professor de llatí i tingué un benifet a la parròquia de Benassal. Durant la guerra del Francès formà part de la partida d’Ascensi Nebot el Frare, i durant la primera guerra carlina fou perseguit per les seves idees liberals i s’hagué d’instal·lar a Castelló de la Plana.
Fou autor de populars calendaris de pronòstics, de Flores poéticas que adornan el aula de Benasal i d’un compendi de gramàtica castellana (1847).
(Palma de Mallorca, 1847 – segle XIX)
Professor. Es dedicà a l’ensenyament a Madrid, Palma i Cadis. Fou comptador de la diputació provincial de Toledo.
Publicà diverses obres de comptabilitat i pràctica comercial.
(València, 26 març 1736 – 25 febrer 1806)
Gravador. Fill de l’impressor Benet Monfort i Besades. Format a València amb els germans Vergara. Tingué part activa en la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts de València, on esdevingué director de gravat el 1765.
Il·lustrà la Guerra de Yugurta, traduïda per l’infant Gabriel de Borbó (1772). Fou un dels iniciadors de la Calcografía Nacional de Madrid. Féu diversos retrats, com el del P. Tosca i els de Carles III de Borbó, Josep Berni i Català i Carles IV de Borbó, entre altres.
(País Valencià, segle XVIII – 1781)
Escultor. Deixeble de Tomàs Artigues. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, càrrec que mantingué quan la institució es transformà en Acadèmia de Sant Carles (1768).
Féu diverses obres a l’església de la Congregació de València, el retaule major de l’església del Salvador de Requena, els retaules del creuer de la parròquia de Dénia i el retaule major de l’església d’Almenara.
El seu fill i deixeble fou Jaume Molins (País Valencià, segle XVIII – València, 1782) Escultor. Esdevingué director de l’Acadèmia de Sant Carles de València i macer de la ciutat. És autor de les escultures de la façana de l’església de Montesa i del retaule major de l’església del Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, a València.
(Alcoi, Alcoià, 8 setembre 1923 – 8 abril 2011)
Escriptor en castellà. Estudià filosofia i lletres a les universitats de València, Madrid i Múrcia i s’hi especialitzà en Filologia Romànica. Anà a París, on treballà a l’Institut Pierrefitte i a l’Escola Nacional Superior d’Arts i Oficis com a professor.
Gran part dels seus treballs, d’història i d’art, són dedicats a diversos aspectes de la seva ciutat nadiua: Gonzalo Cantó: su vida, su teatro, su poesía (1967), Glosario de arte y artistas alcoyanos (1967), El humanista Andrés Sempere (1968), Autorretrato (1970), Escritores de Alcoy (1973), El combate político de Juan Botella y Asensi (1981) i Amando Blanquer en su vida y en su obra (1984).
(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)
Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.
Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.
Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.
(València, 15 octubre 1671 – 27 juliol 1730)
Historiador i eclesiàstic. Era frare trinitari calçat. Estudià pintura a Nàpols i fou professor de llatí i retòrica, però la seva dedicació principal fou la d’historiador.
Continuà la Historia de España del pare Mariana, però en llatí. És autor també de De bello rustico valentino (1752), història de València durant la guerra de Successió, de tendència clarament filipista.
(Alacant, 1889 – Madrid ?, segle XX)
Arpista. Estudià als conservatoris de Madrid, Berlín i París. Actuà amb bon èxit a Europa i Amèrica.
Féu diverses transcripcions per a arpa. Fou professora del conservatori de Madrid.
