(Selva de Mallorca, Mallorca, 1886 – Palma de Mallorca, 1975)
Historiador. Llicenciat en filosofia i lletres, professor de l’Institut Ramon Llull de Palma de Mallorca i acadèmic corresponent a l’Academia de Historia.
Ordenà els arxius municipals de les Balears i en publicà catàlegs, acompanyats de notícies històriques locals.
De la seva producció destaca la Historia del Estudio General Luliano y de la Real y Pontificia Universidad Literaria de Mallorca (1973).
(València, 19 març 1888 – Bolonya, Itàlia, 1962)
Soprano. Estudià a València i a Milà, i estrenà al Liceu de Barcelona Terra baixa (Tiefland), òpera amb lletra d’Àngel Guimerà i música de D’Albert.
S’especialitzà en el repertori wagnerià i, en retirar-se, fou professora de cant al Conservatori de València.
(València, 2 octubre 1918 – 14 abril 2002)
Compositor. Deixeble de Manuel Palau i Boix.
D’entre les seves composicions destaquen: Nou cançons per a la intimitat (1966) i Trova heptafònica’ (1969), amb les quals es vinculà a l’avantguarda musical, i Lamentació d’amor de Tirant lo Blanc (1972), Espacios sugerentes (1986) i Breve sonata mudante (1994).
Ha estat director de la Coral Polifònica Valenciana i professor del Conservatori de València.
(Inca, Mallorca, 19 octubre 1938 – Santa Ponça, Mallorca, 7 juliol 2006)
Liturgista i escriptor. Féu els estudis eclesiàstics al seminari de Mallorca i a Roma. Ordenat de sacerdot el 1962, fou professor al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca i coordinador de l’àmbit religiós a les Illes del Congrés de Cultura Catalana.
Membre de la comissió interdiocesana per a la versió dels texts litúrgics al català (1906), dirigí les publicacions litúrgiques adaptades a la diòcesi de Mallorca, en una tasca que -amb l’assessorament de Francesc de Borja Moll, ha tingut una gran importància per a la normalització del català a la litúrgia de les Illes.
Des del 1974 fou cap de redacció efectiu de la revista “Lluc”. Ha publicat articles de caire històric, litúrgic i lul·lístic.
(Sant Marçal, Rosselló, 1797 – Rodés ?, França, 1848)
Professor de filosofia. Inicià estudis eclesiàstics, que abandonà, a Carcassona. Llicenciat en lletres, fou professor de filosofia al liceu d’Avinyó.
Profundament catòlic, creà la Société de la Foi, de caràcter caritatiu, i publicà opuscles com Le journalisme et les journaux, Que faire de la France? i una Mémoire sur l’instruction publique.
Malvist pel seu proselitisme religiós, fou traslladat a Rodés.
(València, 1733 – 1791)
Professor i eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia i de llengua hebrea.
Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i fou secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País.
(Xella, Canal de Navarrés, 7 abril 1938 – Màlaga, Andalusia, 11 febrer 2017)
Historiador. Professor de la universitat de Màlaga i catedràtic d’institut.
Ha publicat el llibre Crisi i revolució al País Valencià (1917) (1968).
(Castelló de la Plana, segle XVI – 1561)
Teòleg. Es doctorà a París i fou professor de teologia a Lovaina.
Publicà a París un extens estudi sobre els concilis generals i sobre els decrets pontificis (Sanctiones ecclesiasticae, 1555) i anotà l’exposició de Tomàs d’Aquino sobre el llibre de Job (Divi Thomae Aquinatis… longe difficillimum historia dilucidaque explicatio, 1557).
(Arles, Vallespir, 13 juny 1801 – 12 juny 1864)
Prevere i poeta. Fou rector de Montalbà de l’Església i un dels precedents de la Renaixença de la Catalunya Nord. Com a eclesiàstic fou professor de teologia i d’escriptura fora de la terra nadiua.
Fins al 1882 no foren publicades un recull de les seves poesies per Josep Bonafont (Arles, vila fortunada, La dona forta, etc).
(Perpinyà, 2 juliol 1731 – 14 desembre 1809)
Advocat i escriptor. Professor (1756-91) i rector (1770) a la Universitat de Perpinyà. Advocat del bisbat d’Elna i del Consell Sobirà del Rosselló i corresponsal del governador del Rosselló, la Revolució francesa estroncà la seva carrera.
A partir d’aquell moment va dedicar-se a l’estudi. Obres seves són: Recueil d’arrêts du Conseil Souverain (15 volums manuscrits), Mémoires (1894), i el manuscrit Recueil de Noëls, hymnes, proses et goigs ou éloges, en français, en catalan et en patois, on, a més de les peces tradicionals recollides o traduïdes, incorporà composicions pròpies (nadales i goigs), en català i en francès, i d’altres autors coetanis.
Dades dels Països Catalans 