Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Bru de Sala i Castells, Xavier

1 Resposta

(Barcelona, 24 setembre 1952 – )

Poeta i dramaturg. El 1972 obtingué el premi Carles Riba amb l’obra La fi del fil (1973), a la qual seguí Les elegies del marrec (1973) i Fràgil (1979). El 1974 rebé l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Mèxic i el premi Ciutat de Barcelona; el 1980, el premi de Teatre Ciutat de Granollers amb Els intrusos (1981), i el 1981, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. Fou cofundador de la col·lecció de poesia Llibres del Mall (1973).

Com a assagista a destacat amb Barcelona, proposta cultural (1987) i Catalunya, Espanya, Europa (1991). Ha traduït obres teatrals de Moliére, Rostand, etc. Secretari del Centre Català del PEN Club (1985-89), en 1988-90 fou director general de promoció cultural de la Generalitat de Catalunya.

Col·laborador de diverses publicacions, ha treballat també a la ràdio i la televisió i ha ocupat diversos càrrecs públics.

Brossa i Cuervo, Joan

17 Respostes

(Barcelona, 19 gener 1919 – 30 desembre 1998)

Poeta i dramaturg. Al final de la dècada del 1940 va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set i va publicar els primers llibres de poemes, al mateix temps que, influït per J.V. Foix i Joan Miró, treballava intensament en els anomenats poemes visuals i escrivia peces teatrals, dites poemes escènics, entre els quals estrenà Farsa com si els espectadors miressin l’escenari a vista d’ocell (1951), Nocturns encontres (1951), Or i sal (1961), El bell lloc (1961), Collar de cranis (1967), El rellotger (1967), Calç i rajoles (1971), Ahmosis, Amenofis IV i Tutenkhamon (1972), El gran Francaroli (1972), Ball de sang (1982), Els ulls de l’òliba (1982), Cavall al fons (1982), El sabater (1982), La pregunta perduda o el corral del lleó (1985), etc.

Amb el títol de Poesia escènica. Teatre complet (1973-83, sis volums) s’aplega tota la seva obra dramàtica. La importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació, amb llibres com Em va fer Joan Brossa (1950, Poemes civils (1961), El saltamartí (1968), Poesia Rasa, 1943-1959 (1970), Poemes de seny i cabell (1957-1963) (1977), Rua de llibres (1963-1970) (1980), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Antologia de poemes de revolta: 1943-1978 (1979), Antologia poètica: 1941-1978 (1980), Vint-i-set sextines i un sonet (1981), Els entra-i-surts del poeta (1983). El 1964 aparegué l’edició de Teatre de Joan Brossa. A partir del 1973 va iniciar la publicació de la seva abundant poesia escènica, representada sempre amb gran irregularitat.

Ha publicat llibres en col·laboració amb Joan Miró i Antoni Tàpies, i també ha col·laborat amb músics com Mestres i Quadreny o Carles Santos i cineastes com Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va multiplicat, a diferents llocs de la península i d’Europa, exposicions de poemes visuals i poemes objecte, mentre no parava de publicar. Ha realitzat nombroses mostres de pòsters i cartells a la recerca d’una expressió objectual visual.

És també autor dels llibres El pa a la barca (1963), Cap de poma (1963), Concerts per a representar (1964), Novel·la (1965), Suite bufa (1966), Frégoli (1969), Nocturn matinal (1970), Vivàrium (1971, recull de prosa), Poema from the Catalan (1973), Cartipàs (1973), La Cabaleta (1973), Oda a Joan Miró (1973), Les ungles del guant (1974, traducció de Rimbaud), U no és ningú (1980), Els tres Joans (1980), El camí de l’oca (1981), Qui diu foc, diu flama (1985); així com els guions cinematogràfics No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968), Cua de cuc (1969).

Ha rebut nombrosos premis, com la Lletra d’Or el 1981 i el Ciutat de Barcelona el 1988.

Borrell i Guinart, Pere Jaume

3 Respostes

(Sant Pol de Mar, Maresme, 20 gener 1957 – )

“Perejaume”  Artista. El seu treball, entre la pintura, la instal·lació, l’acció i l’art objectual, sintetitza una personal visió poètica de la naturalesa com a compendi de vida i pensament. Sense tenir en compte els límits tradicionals entre les tècniques i els gèneres artístics, planteja un treball intel·lectual que pot ubicar en espais naturals o arquitectònics, sempre buscant la màxima comunicació amb l’espectador, i amb una subtil manipulació d’imatges que sovint acosta les seves obres a la poesia visual.

Ha participat en diverses exposicions internacionals, com en la secció “Aperto” de la Biennal de Venècia de 1990, i és autor de la decoració pictòrica dels medallons del sostre del nou Teatre del Liceu de Barcelona.

Ha publicat diversos llibres de poesia, com Ludwig-Jujol (1989), Oli damunt paper (1992) o La pintura i la boca (1993).

Bonet i Rigo, Blai

1 Resposta

(Santanyí, Mallorca, 10 desembre 1926 – 21 desembre 1997)

Poeta i novel·lista. Inicià estudis eclesiàstics que va haver d’abandonar per malaltia. Després d’una estada al sanatori de Caubet, tornà a Santanyí, on rebé la influència de l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs i des de llavors s’ha dedicat apassionadament a la literatura amb un estil molt personal amarat de sensualitat.

De la seva obra poètica destaquen els llibres Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l’espiga (1952), Cant espiritual (1953), Comèdia (publicat el 1968 però escrit el 1954), L’evangeli segons un de tants (1967), premi Carles Riba 1962, Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? (1976), El poder i la verdor, Teatre del gran verd (1983), etc.

Com a novel·lista ha publicat, entre altres, El mar (1958), premi Joanot Martorell 1957, Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963) i Mister Evasió (1969), la més reeixida formalment. Ha escrit també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975).

Ha conreat la crítica d’art, la crònica periodística i el teatre (Parasceve, 1958) i ha influït en el corrent renovador de la poesia mallorquina. El 1988 va obtenir el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya amb El jove i el 1990 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.

Bofill i Mates, Jaume

20 Respostes

(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 – Barcelona, 3 abril 1933)

“Guerau de Liost”  Poeta, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.

Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona, on s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915) i fou diputat i conseller (1921-23) de la Mancomunitat de Catalunya. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans el 1919.

Dirigí la branca escindida de la Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit d’Acció Catalana. Paral·lelament, deixà la direcció de “La Veu de Catalunya”, per passar a la del diari del nou partit, “La Publicitat”.

Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l’obra Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de L’altra concòrdia (1930), en què, dins d’un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d’una via liberal i democràtica que havia de cercar l’autonomia dins una Espanya republicana.

Poc després de la seva mort li fou publicada l’obra Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l’evolució i les crisis d’Acció Catalana.

Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el Montseny, símbol de la natura (La muntanya d’ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, considerat com un manifest de l’ideari noucentista; Somnis, 1913; Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal (La ciutat d’ivori, 1918).

Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l’època.

La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

19 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.

Bartra i Lleonart, Agustí

4 Respostes

(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)

Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.

Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.

Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).

A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.

Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del  retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).

La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.

És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.

També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).

Barral i Agesta, Carles

3 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1928 – 12 desembre 1989)

Poeta en castellà, editor i polític. Membre de la generació dita del 1950, fou director literari de l’Editorial Seix Barral i de Barral Editores.

Reuní la seva obra poètica en el volum Usuras y figuraciones (1973) i publicà diversos llibres de memòries (Años de penitencia, 1975; Años sin excusa (1975); Penúltimos castigos (1983).

Com a editor, creà diversos premis literaris i fou un dels artífexs més importants de l’anomenat boom de la literatura latino-americana al principi dels anys 1960. El 1982 publicà el primer llibre en català, Catalunya des del mar, amb fotografies de Xavier Miserachs.

Aquest mateix any abandonà l’activitat empresarial, ja que fou elegit senador pel PSC-PSOE per la circumscripció de Tarragona, càrrec per al qual no fou reelegit a les eleccions de 1989.

Fou eurodiputat (1985-86) i un dels defensors més aferrissats, i també ponent, de la Llei de la Propietat Intel·lectual, aprovada el 1987.

Barceló i Cullerés, Joan

Deixa un comentari

(Menàrguens, Noguera, 1 novembre 1955 – Barcelona, 28 juliol 1980)

Poeta i narrador. Aplegà la seva obra poètica en Diables d’escuma (1980), premi V. Andrés Estellés, però s’havia donat a conèixer principalment en el camp de la literatura juvenil: Viatge enllunat (1979), Ulls de gat mesquer (1979) i Que comenci la festa (1980), premi Josep Maria Folch i Torres de narrativa infantil. Pòstumament es publicaren: Estimada gallina (1981) i El somni ha obert una porta (1981).

Temptà també la novel·la amb Pare de rates (edició pòstuma 1981). El 1975 publicà un curiós Volum XXVIIIè d’unes suposades “obres completes” on palesava les preocupacions existencials que caracteritzaren la seva obra.