Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Balaguer i Cirera, Víctor

26 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Alomar i Villalonga, Gabriel

16 Respostes

(Palma de Mallorca, 7 octubre 1873 – El Caire, Egipte, 7 agost 1941)

Assagista, poeta i polític. Col·laborà a la revista àcrata “La Ciencia Social”, rebutjà formalment el tradicionalisme nacionalista català i subratllà el fet nacional en allò que té de progressista i democràtic.

Participà en tots els intents de bastir un partit nacionalista d’esquerres. El 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català, i hi fou membre del directori. El 1923 fundà, juntament amb d’altres, la Unió Socialista de Catalunya.

Fou l’únic intel·lectual català que, després de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà en una sèrie d’articles el pistolerisme patronal i acusà les autoritats d’ésser encobridores o inspiradores dels fets. Elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República i ambaixador d’Espanya a Itàlia (1932) i a Egipte (1936-38).

Col·laborà assíduament a la premsa de Madrid. Representa l’escriptor de tendència avançada de l’escola mallorquina. La seva poesia, influenciada pels poetes francesos i italians del vuit-cents, té preocupació formal i precisió del llenguatge. Tota la seva obra poètica fou recollida en el llibre La columna de foc (1911).

Com a assagista revelà una acurada consciència crítica i una vasta cultura. Tracta els mateixos motius culturals dels noucentistes, encara que amb intenció i forma diferents.

Autor de les proses Un poble que’s mor, Tot passant (1904) i d’assaigs com La estética arbitraria (1905), on exposa les seves idees estètiques en contra del naturalisme. Escriví Catalanisme Socialista (1910), El futurisme, etc, i esdevingué un teòric del modernisme.

Albert i Corp, Esteve

Deixa un comentari

(Dosrius, Maresme, 4 febrer 1914 – Andorra la Vella, 10 octubre 1995)

Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Andorra el 1956.

Promotor d’espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars.

Altres obres: L’obra social i política de l’abat Oliba (1966), La Seu d’Urgell, portaveu, reducte i bressol d’una Gòtia frustrada (1967) i L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l’obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).

Aguiló i Fuster, Marià

23 Respostes

(Palma de Mallorca, 16 maig 1825 – Barcelona, 6 juny 1897)

Poeta i bibliògraf. Germà de Plàcid. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Pau Piferrer i Rubió i Ors, que l’introduïren en el moviment literari de la Renaixença.

Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925).

Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades… (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d’acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat.

Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l’any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc.

Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Fou el pare del bibliotecari i erudit Àngel Aguiló i Miró.