Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Casas i Carbó, Ramon

21 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1866 – 29 febrer 1932)

Pintor i dibuixant. Cosí germà de l’escriptor i editor Joaquim Casas i Carbó. Es formà a Barcelona i a París. Incorporà a la seva obra no solament les tècniques i els procediments clàssics, sinó també els corrents innovadors impressionistes.

Se’l pot considerar entre l’ambient artístic català com una de les figures més importants del modernisme. Féu viatges freqüents a París i a Madrid; en aquesta darrera ciutat va estudiar les obres dels clàssics espanyols, especialment Velázquez i Goya.

La seva obra és pot dividir en diferents períodes segons que predomini la recerca colorista formal (Tarda de toros, Le moilin de la Galette), aquesta mateixa recerca aplicada a temes de la vida quotidiana de les gents de Barcelona (Sortida de la processó de Corpus de Santa Maria, Avalot, Garrot, etc) o bé retrats al carbó de la major part d’artistes, intel·lectuals i personalitats del seu temps, formant una iconografia impressionant i gairebé única entorn del 1900.

Seguint la moda del temps es dedicà també al cartellisme (cartell de l’Anís del Mono) i a la il·lustració (l’Auca del Senyor Esteve). Conjuntament amb Utrillo fundà “Pèl & Ploma”, revista d’inspiració modernista.

Al costat de Rusiñol, Picasso i d’altres formà part d’Els Quatre Gats, cenacle de la bohèmia artística barcelonina a cavall del 1900. Viatjà pels EUA i Cuba, països en els quals també obtingué gran anomenada i on féu nombrosos retrats.

Cardona i Torrandell, Armand

1 Resposta

(Barcelona, 30 novembre 1928 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 14 gener 1995)

Pintor. Radicat a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú. Després d’una preparació de tipus humanístic, s’inicià en la pintura. Adoptà en la seva obra, testimoniatge plàstic del món actual, moltes de les possibilitats materials de l’art nou.

Ha plasmat l’obra en cicles: Retaules de la gent (1956), Barques, Màquines (1957), I cicle de les Testes (1958), Testimonis, Empremtes, Paisatges concrets (1959-60), Abismes, Contemplacions espacials, L’home d’Hiroshima (1961), II cicle de les Testes (1962-63), Univers concentracionari (1964-65), Els amants (1965-66), Massacres (1967), Retrats imaginaris (1968), Mirades (1969), Numància (1972), Màscares (1973), Naufragis (1979), etc.

També ha preparat cicles d’homenatge: a J.P.Sartre (1965), dos a Antonio Machado, a Ungaretti i a Lluís Companys, i va realitzat (1965) l’escenografia de Ronda de mort a Sinera d’Espriu–Salvat, i (1966) de La bona persona de Sezuan, de Brecht.

També col·laborà amb el Festival de Teatre de Sitges. Es relacionà amb el Grup Parpalló i ha format part dels grups plàstics Crònica de la Realitat (1965) i Intrarealisme (1967). En 1965, concorrent al Saló de Maig amb una obra, hi obtingué el premi Germans Serra, votat per la crítica barcelonina. La seva obra es difongué especialment per la Península Ibèrica i Itàlia. Ha obtingut el premi de dibuix Ynglada-Guillot 1971.

Capdevila i Massana, Manuel

3 Respostes

(Barcelona, 28 desembre 1910 – 18 abril 2006)

Pintor i orfebre. Inicià els estudis (1924) amb Francesc d’Assís Galí i entrà (1925) al taller patern de la joieria. Féu estades de formació a París (1926 i 1934) fins al 1943, en que s’instal·là a Barcelona.

El 1950 fou seleccionat per a l’Exposició Internacional Carnegie de Pittsburgh, el 1966 rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera i el 1967 li fou concedit el primer premi a l’Exposició Internacional d’Art en l’Esport. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.

Si amb la pintura donà vida a un lirisme personalíssim, l’orfebreria i la joieria són el vessant un condueix la seva creativitat abstracta, amb una reconeguda categoria internacional. És autor dels paraments d’orfebreria del monestir de Montserrat. Ha estat professor de l’especialitat a l’Escola Massana.

Fou el pare de Joaquim Maria Capdevila i Gaya.

Calsina i Baró, Ramon

1 Resposta

(Poblenou, Barcelona, 26 febrer 1901 – Barcelona, 26 novembre 1992)

Pintor i dibuixant. Es formà a l’Acadèmia Baixas (1912) i amb Feliu Mestres a l’Escola de Llotja (1920). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1930), i a París el 1930 i el 1931.

Realitzà el disseny dels figurins i la decoració de l’obra de Xavier Benguerel El casament de la Xela (1938). Col·laborà a la revista alemanya “Der Querschnitt” (1931-33) i il·lustrà el Quixot, les obres d’Edgar Allan Poe, etc. El 1956 publicà 30 litografies de Calsina comentades per l’autor. Sobresurten les exposicions antològiques de Barcelona del 1957 i del 1966. Premi de dibuix Ynglada Guillot (1964).

El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic.

Borrell i Guinart, Pere Jaume

3 Respostes

(Sant Pol de Mar, Maresme, 20 gener 1957 – )

“Perejaume”  Artista. El seu treball, entre la pintura, la instal·lació, l’acció i l’art objectual, sintetitza una personal visió poètica de la naturalesa com a compendi de vida i pensament. Sense tenir en compte els límits tradicionals entre les tècniques i els gèneres artístics, planteja un treball intel·lectual que pot ubicar en espais naturals o arquitectònics, sempre buscant la màxima comunicació amb l’espectador, i amb una subtil manipulació d’imatges que sovint acosta les seves obres a la poesia visual.

Ha participat en diverses exposicions internacionals, com en la secció “Aperto” de la Biennal de Venècia de 1990, i és autor de la decoració pictòrica dels medallons del sostre del nou Teatre del Liceu de Barcelona.

Ha publicat diversos llibres de poesia, com Ludwig-Jujol (1989), Oli damunt paper (1992) o La pintura i la boca (1993).

Benet i Vancells, Rafael

12 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juny 1889 – Barcelona, 16 gener 1979)

Pintor i tractadista d’art. Crític contemporani. Fou deixeble de Francesc d’Assís Galí a l’Escola d’Art, a la qual assistí, i del seu oncle Joaquim Vancells. Animador de l’Agrupació Courbet (1919) i de Les Arts i Els Artistes, fou fundador del Saló de Montjuïc i president del Cercle Artístic de Sant Lluc (1929).

Paisatgista i autor de quadres de natura morta, també va cultivar la figura. Coneixedor de les tendències impressionistes i cubistes, la seva obra, sense estar afiliada a cap, n’aprofita les experiències. Va exposar no solament a Barcelona, sinó també a París, Londres i Nova York. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. El 1959 guanyà el gran premi de la Ciutat de Terrassa i el 1966 obtingué el primer premi de la Crítica.

Com a crític i historiador d’art va escriure a “La Revista”, “Gaseta de les Arts”, “La Veu de Catalunya”, “D’ací i d’allà”, “Mirador” i “Revista”. Fou redactor d’obres com L’art català i Monumenta Cataloniae.

Publicà les monografies Joaquim Vayreda (1923), El escultor Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Antonio Viladomat (1947), Isidro Nonell y su época (1947), Xavier Nogués (1949) i Joaquim Vancells (1954).

Publicà també La escultura moderna y contemporánea (1949), El futurismo comparado (1949) i, en col·laboració amb el seu fill Jordi Benet i Aurell, Impresionismo (1952) i Simbolismo (1953). Fou cofundador del museu de Tossa de Mar.

Bartolozzi i Lozano, Rafael

2 Respostes

(Pamplona, Navarra, 15 març 1943 – Tarragona, 22 març 2009)

Pintor i polític. Establert a Catalunya. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. La seva obra, de tendència abstracta, conté elements figuratius eròtics, els quals tendeix a polemitzar cada vegada més.

Ha treballat conjuntament amb E. Arranz i Bravo, amb el qual féu les decoracions murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com també nombroses escultures, com Alfa & Omega, situada al mar davant la platja de Torredembarra. A la dècada de 1980 va participar a la Bienal de Venècia.

Instal·lat a Vespella de Gaià (Tarragonès), d’on fou alcalde durant dotze anys, plasmà en una sèrie de teles exposades poc després els devastadors efectes de l’incendi que arrasà el terme l’estiu de 1994.

El 2003 va constituir la Fundació Bartolozzi dedicada a la conservació de la seva obra i a la investigació plàstica.

Barnils i Basomba, Sergi

Deixa un comentari

(Bata, Guinea Equatorial, 1954 – )

Pintor. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i assistí també a classes de ceràmica a l’Escola del Treball. S’encarregà del departament de ceràmica artística a la indústria familiar, alhora que desenvolupava la seva vocació de pintor, relacionat amb l’ambient artístic al voltant del taller que compartien X. Figueras, P. Minuesa i P. Codó.

El 1990 realitzà un viatge a Mallorca on conegué el mecenes alemany Klaus Drobig, que el donà a conèixer en el mercat artístic alemany i europeu.

L’obra de Barnils mostra un predomini del color i un estil personal i lliure, que li permet unir elements de l’art de cultures primitives a l’afany estructuralista de l’art europeu.

Des de 1990 ha participat en nombroses exposicions, col·lectives i individuals; destacà la seva presència a la mostra XV de XX (Barcelona 1992), i les exposicions individuals a Berlín (1993), Milà o Viena (1997 i 1999), que l’han fet mereixedor del reconeixement internacional.

Després d’una estada a Milà (1998), el Liceu Artístic de Florència li encarregà la realització de 16 grans vitralls per l’anomenat Temple de la Pau. Ha realitzat també una nombrosa obra gràfica en el taller de gravat de Giorgio Upiglio, a Milà.

Artís i Gener, Avel·lí

10 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)

“Tisner“  Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.

Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.

“El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya” (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.

De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).

També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.

“Nosaltres ja hem manifestat la predeterminació i ens volem determinar. Volem definir la nostra condició nacional i no hi ha déu que la pugui contradir” (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.

El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Aragay i Blanchar, Josep

6 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.