(Tarragona, 1887 – 21 abril 1970)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Ingressà, el 1917, a la de San Fernando de Madrid.
Es dedicà a l’ensenyament de dibuix a Tarragona i a la il·luminació de pergamins i diplomes.
Obtingué premis importants.
(Barcelona, 13 gener 1907 – Taurinyà, Conflent, 1998)
Ceramista i pintor. Al començament conreà l’aquarel·la, i després, a partir del 1954, preferí la ceràmica.
En aquesta especialitat guanyà una medalla d’argent de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Canes (1954) i una altra d’or a l’Exposició de Brussel·les del 1958.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 2 març 1859 – Barcelona, 29 setembre 1930)
Pintor. S’establí i triomfà a París, fins al punt d’ésser nomenat pintor de la ciutat. El 1927 tornà a Barcelona.
Conreà de primer la pintura de natures mortes, però ben aviat descobrí la pintura a l’aire lliure i es dedicà, preferentment, al paisatge, tant rural com urbà.
(Sitges, Garraf, 3 febrer 1849 – 18 febrer 1914)
Pintor. Germà de Josep. Deixeble de Mas i Fontdevila. Prengué part als certàmens barcelonins del 1888, 1894 i 1886.
Arrelat a Sitges, se centrà en el paisatge de la seva vila, en olis sovint excel·lents amb un toc fortunyià que li venia del seu mestre. És apreciat sobretot perquè les seves obres són un document precís per veure com era el Sitges del seu temps.
Hi ha obres d’ell al Cau Ferrat -secció Maricel– i especialment a nombroses col·leccions sitgetanes.
Era oncle de Joaquim Sunyer.
(Barcelona, 1916 – 1978)
Pintor. Deixeble d’Ernest Santasusagna i de l’Escola de Llotja de Barcelona. Un dels més típics representants de la pintura acadèmica catalana del segle XX. Exposà a Barcelona des del 1942.
Conreà el paisatge, les flors, la natura morta i la figura, però sobresurt en el retrat. Cal assenyalar, per la seva significació, el retrat de Pere Bosch i Gimpera (1970; Rectorat de la Universitat de Barcelona).
Fou catedràtic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Eren fills de Josep Mirabent i Gatell:
Antoni Mirabent i Soler (Barcelona, 1873 – segle XX) Pintor. Fou deixeble del seu pare i, com ell, es dedicà durant anys a la pintura decorativa. Obtingué premis a les exposicions de Belles Arts de Barcelona el 1896 i 1898. Posteriorment obrí un taller de fotogravat i abandonà la pintura.
Francesc de P. Mirabent i Soler (Barcelona, 1864 – 1942) Pintor i poeta. S’especialitzà en pintura decorativa i en la il·luminació de pergamins. Medalla d’Or a l’Exposició Universal de París del 1900. Així mateix, destacà com a poeta (Brot de romaní, La calúmnia).
Joaquim Mirabent i Soler (Arbúcies, Selva, 1865 – París, França, segle XX) Pintor. Fou deixeble i ajudant del seu pare. Era professor auxiliar de pintura decorativa a l’Escola de Belles Arts. Guanyà premis a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i a l’Exposició d’Indústries Artístiques de 1892. El 1895 es traslladà a París, on s’establí.
(Barcelona, 10 setembre 1831 – 30 octubre 1899)
Pintor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona, dels natzarens Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale.
Aviat abandonà els camins marcats pels seus mestres i passà a la decoració d’interiors, gènere que ell inicià a Barcelona i en el qual excel·lí. Així mateix, conreà amb èxit la pintura de flors.
Amb Martí i Alsina i d’altres, pintà els medallons del sostre del Liceu de Barcelona, d’on també decorà el saló de repòs. Fou premiat en diverses exposicions nacionals.
Fou el pare de Francesc de P., Joaquim i Antoni Mirabent i Soler.
(Olot, Garrotxa, 1900 – Tossa de Mar, Selva, 28 febrer 1968)
Pintor, caricaturista, crític i assagista.
Destacà com a caricaturista i fou premiat al I Saló d’Humoristes de Barcelona (1924).
Com a pintor conreà el paisatge, sobretot el d’Olot i el de Mallorca.
Com a escriptor, és autor de diversos llibres, entre els quals cal esmentar El llibre de la cultura social (1928) i Sentiment, voluntat, intel·ligència i caràcter en la cultura social (1930).
Eren fills de l’impressor Francesc Mir i Bosch
Andreu Mir i Escudé (Barcelona, 1885 – 1966) Escenògraf. Treballà de jove al taller dels escenògrafs Moragas i Alarma. Fou el creador de la primera publicació especialitzada en fotografia en català -“Art de la Llum” (1933-35)-. Destacà com a gravador i aquarel·lista. Amb un procediment especial, que ell anomena bromotinta, féu làmines sobre obres de Dionís Baixeras i del dibuixant anglès David Roberts.
Francesc Mir i Escudé (Barcelona, segle XIX – segle XX) Dibuixant de planxa litogràfica.
Manuel Mir i Escudé (Barcelona, 1877 – 1931) Gravador a la pedra. Format a Barcelona, Tolosa (Llenguadoc) i París. Fou considerat el millor de la seva especialitat al seu temps.
Miquel Mir i Escudé (Barcelona, 1895 – 1968) Il·lustrador i dibuixant. Instal·lat a França (1921), s’establí després com a impressor a Barcelona. Junt amb els seus germans Francesc i Manuel formaren el taller d’arts gràfiques Germans Mir (1912).
Ramon Mir i Escudé (Barcelona, 1887 – 1973) Pintor. Premiat en diversos concursos. Residí i exposà a París i Barcelona i conreà el cartellisme.
(Barcelona, 1912 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1985)
Pintor. Especialitzat a utilitzar fons pastosos amb elements exempts, grumosos, en alt relleu, treballà fonamentalment l’erosió i la textura de la matèria dins la pintura abstracta plenament informal.
Els seus objectes tridimensionals es basen en l’aplec de fustes, ferros, eines, que acolora o pinta dins un integracionisme autènticament neodadaista.
Malgrat que es mantingué allunyat dels cercles artístics i de les exposicions, la seva obra es valora tant per la força crispada que aconsegueix com pel bonic arabesc i la matisada gamma de colors.
