(Tarragona, 1892 – Barcelona, segle XX)
Arquitecte. Fill de Pau Monguió i Segura. Obtingué el títol el 1919. Residí a Barcelona, on ha estat catedràtic de l’Escola d’Arquitectura.
Fou arquitecte municipal de Tortosa i d’Esplugues de Llobregat. Ha publicat articles sobre temes arquitectònics.
El seu germà fou el pintor Josep Monguió i Fonts (Tortosa, Baix Ebre, 1907 – Catalunya, segle XX) Ha obtingut diversos premis, conreant un estil més aviat academicista.
(València, 3 agost 1870 – Barcelona, 5 novembre 1937)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, de Ignasi Pinazo i, a Madrid, de Joaquim Sorolla. La seva producció és mou dins l’estil realista propi de l’època. Conreà amb preferència el paisatge marítim i el quadre de gènere (Mosqueters jugant a escacs, Vella en oració, La barca, Família de pescadors, etc).
Conreà, amb èxit, el cartellisme, gènere del qual es volgué apartar per seguir la pintura pura.
Es retirà a Cullera el 1906 fins al 1913, any que esdevingué professor numerari a l’Escola de Llotja de Barcelona, on, entre altres deixebles, tingué Antoni Clavé, que l’ha descrit com un mestre obert i positiu.
Membre de la Societat Artística i Literària de Catalunya el 1914, exposà a Barcelona i el 1923 a Madrid. La seva obra principal és el mural de La Mare de Déu de Montserrat voltada dels sants i reis que l’han visitada (1927), que presideix la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 1903 – 1973)
Pintor, cartellista, dibuixant i decorador. A nou anys guanyà el segon premi de cartells de les Festes de la Mercè a Barcelona. Exposà per primer cop a “La Publicidad” (1919) sota el patronatge del Saló dels Evolucionistes.
Treballà des del 1927 per al Patronato Nacional del Turismo Español, però la seva tasca més rellevant com a cartellista fou per a l’Oficina de Turisme de Catalunya (1932-36).
Anà a Mèxic el 1949, on destacà com a decorador i féu grans murals per a l’edifici Rioma -propietat de Cantinflas-, destruït després en un terratrèmol. Tornà a Catalunya el 1963, exposà i il·lustrà llibres.
El seu art palesa un lirisme que aprima i subtilitza les formes.
(Barcelona, 1892 – 1963)
Pintor i restaurador. Participà en nombroses exposicions nacionals i obtingué diversos premis.
Sobresortí com a paisatgista (Posta de sol, Núvol, etc).
Treballà també bastant com a restaurador d’obres antigues.
(Barcelona, 4 març 1902 – Portbou, Alt Empordà, 27 maig 1987)
Pintor. Féu la primera exposició a Barcelona als divuit anys. Treballà amb el Cercle Artístic de Sant Lluc.
Ha exposat a diverses ciutats catalanes. Anà a viure a Portbou.
(Barcelona, 1905 – Bunyola, Mallorca, 1981)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts.
Ha viatjat molt per Europa, Amèrica i el nord d’Àfrica, tot celebrant amb èxit diverses exposicions.
Té obres al Museu de Santa Maria de Ripoll.
(la Portella, Segrià, 1936 – Terrassa, Vallès Occidental, 12 maig 2016)
Manyà i pintor. Com a derivació del seu ofici, conreà esporàdicament la pintura fins al 1971, que decidí dedicar-s’hi plenament.
Féu pintures i dibuixos de caràcter oníric que en certa manera recorden les composicions de Hieronymus Bosch i que gairebé sempre suggereixen ambients en descomposició.
(Barcelona, 1773 – 13 novembre 1836)
Pintor. Deixeble de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. L’any 1792 fou pensionat a València perquè estudiés la pintura de flors per a les fàbriques d’indianes.
L’any 1794 fou nomenat director de l’Escola barcelonina.
(Barcelona, 1916 – segle XX)
Pintor. Fou pensionat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Ha exposat a Barcelona, Madrid i Dinamarca.
Li han estat concedits premis d’importància.
(Perpinyà, segle XVI – Barcelona, segle XVI)
Pintor i vidrier. Tingué taller a Banyoles i també a Barcelona, d’on era declarat ciutadà el 1582.
El 1567 fou encarregat de la reparació de vidrieres a la seu d’Elna. El 1580, en unió de Joan Mates, pintà el retaule major de Calella (Maresme).
Dos anys més tard li era encomanada la reparació de les vidrieres del cimbori de la capella del Palau Episcopal de Barcelona.
