Arxiu d'etiquetes: periodistes

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Canals i Vidal, Francesc d’Assís

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 maig 1922 – 7 febrer 2009)

Filòsof i articulista. Llicenciat en dret i filosofia a Barcelona, es doctorà en filosofia (1952) a Madrid i en dret (1956) a Barcelona amb una tesi sobre la gènesi romàntica del catolicisme liberal, publicada el 1957 amb el títol de Cristianismo y revolución.

Integrat en el cenacle del jesuïta Ramon Orlandis, l’Escola Cordis Iesu, des del 1944 fou col·laborador de la revista “Cristiandad”, on ha publicat nombrosos articles, en part recollits a Política española: pasado y futuro (1980).

Catedràtic d’institut des del 1958, el 1966 succeí Jaume Bofill i Bofill en la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Internacional del Cor de Jesús, en fou conseller el 1978, i el 1981 fou president de la secció espanyola de la Societat Internacional Tomàs d’Aquino, del consell de la qual fou membre permanent.

Llicenciat en teologia (1973), el 1981 féu la tesi doctoral sobre sant Josep. Membre de la Maioricensis Schola Lullistica, en fou magister des del 1982. De la seva obra filosòfica, amb aportacions des del 1956, n’és recopilació el volum Cuestiones de fundamentación (1981).

Calvet i Pascual, Agustí

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 octubre 1887 – Barcelona, 12 abril 1964)

“Gaziel”  Periodista i escriptor. Germà d’Enric. Estudià dret i filosofia a Barcelona, on es llicencià l’any 1908; passà després a Madrid, on va doctorar-se el 1911 amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, publicada el mateix any. D’aquesta època d’estudiant és Sentiment, novel·la romàntico-costumista.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” (1910-11) i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-14). L’any 1914 se n’anà a París, on va assistir a les classes de Bergson i Picavet, període interromput per la Primera Guerra Mundial i que el féu tornar a Barcelona.

Fruit d’aquesta època són els articles que publicà a “La Vanguardia” com Diario de un estudiante en París (1915) i els recollits en volum sobre la guerra europea: Narraciones en tierras heroicas (1916), En las líneas del fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El ensueño de Europa (1922). Els èxits obtinguts en el periodisme el portaren a acceptar la direcció de “La Vanguardia” a la mort de Miquel dels Sants Oliver (1920), funció que va exercir fins al 1936, any que es va exiliar a França.

De l’any 1926 és l’obra Hores viatgeres, la primera en català. La seva obra més important s’inicià el 1953 amb la publicació del llibre Una vila del Vuitcents, amb el qual trencà el silenci literari mantingut des del 1939. La producció d’aquests anys és representada per Tots els camins duen a Roma (1958), subtitulada Història d’un destí (1893-1914), llibre de memòries en què descriu la vida de fi de segle a Barcelona.

Tot seguit començà la publicació de la sèrie Viatges i somnis, que comprèn els llibres: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), que formen l’anomenada Trilogia ibèrica, en què exposa la seva preocupació per les realitats d’Espanya i de Catalunya. De la mateixa sèrie són els llibres de viatges Seny, treball i llibertat (1961) i L’home és el tot (1962). Altres obres: Sant Feliu de la Costa Brava (1963), Un estudiant a París (1963), París 1914. Diari d’un estudiant (1964), Història de “La Vanguardia” (París, 1971) i Meditacions en el desert (París, 1974).

Calders i Rossinyol, Pere

6 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).

Calçada i Olivella, Miquel

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 13 agost 1965 – )

“Mikimoto”  Comunicador. Començà la trajectòria radiofònica a Ràdio Terrassa el 1980 amb el programa Catalunya DX. El 1983 s’incorporà a Catalunya Ràdio i posà la veu per a la primera emissió d’aquesta ràdio pública, on ha fet els programes En pijama (1983-84), Mikimoto Club (1984-89), Oh! És el Mikimoto (1987-88) i Pasta gansa (1988-97).

El 1986 s’incorporà a Televisió de Catalunya com a creador, director i presentador dels programes Oh! Bongònia (1987-90), Mikimoto club (1990-91), Persones humanes (1994-96) i Solvència contrastada (1996-97). Per a Televisió Espanyola féu Mikimoto clip (1991-92).

Col·laborà com a articulista a l’“Avui” el 1985, i el 1995 començà a fer-ho a “La Vanguardia”. Com a empresari creà la productora Sargantana Voladora i, el 1992, amb Carles Cuní, possà en marxa l’emissora radiofònica Flash FM.

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.

Buenafuente i Moreno, Andreu

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 24 gener 1965 – )

Periodista i humorista. S’inicià a Ràdio Popular Reus-COPE el 1982. El 1983 passà a Ràdio Reus on, el 1988, creà el primer programa propi presentat en solitari El pot de la ràdio. El 1989 creà el programa El terrat i el 1990 començà les col·laboracions a Ràdio Barcelona, on entrà definitivament el 1991 amb una nova edició d’El terrat.

En premsa ha col·laborat en els diaris “Diario Español”, “Nou Diari” i “Reus Diari”.

En televisió ha intervingut en els programes de TV3 Tot per l’audiència (1993), Persones humanes (1994), com a col·laborador, i Sense títol (1995-96), Redacció de campanya (1995) i Sense títol 2 (1996-97), com a director.

Brunet i Solà, Manuel

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 10 juny  1889 – Figueres, Alt Empordà, 5 gener 1956)

Periodista. Fou influït per les idees revolucionàries de l’època, sobretot a través d’Andreu Nin, amb el qual treballà a l’agència Fabra. Tornà al catolicisme i fou un gran apologeta i polemista, sota l’empremta d’Action Française.

Col·laborà com a redactor a “La Veu de Catalunya” i a “La Publicitat”, i, durant la postguerra, a “Destino” sota el pseudònim de Romano; també dirigí la revista “Mirador”.

És autor de les obres El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), Cada dia és festa (1946), Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948) i Pàgines de la vida de Jesucrist (1961), que deixà inacabades.

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).