Arxiu d'etiquetes: periodistes

Junoy i Gelabert, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 1857 – 15 gener 1931)

Periodista i polític. Estudià dret a Barcelona i dirigí durant bastants anys el diari “La Publicidad”. Diputat per Manresa (1893-95) i per Barcelona (1898, 1903-05), col·laborà estretament amb Lerroux i secundà les seves actituds demagògiques i anticatalanistes.

El 1906, tanmateix, arran de l’agitació militar i de l’anomenada Llei de Jurisdiccions, varià la seva posició política i s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana, dins el qual tornà a ésser elegit diputat (1907). Aquell mateix any formà part del directori del partit d’Unió Republicana.

Posteriorment fou senador en quasi totes les legislatures i mantingué una actitud liberal, encara que passà al camp monàrquic i féu costat a Francesc Cambó en diverses ocasions.

Juan i Arbó, Sebastià

2 Respostes

(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 octubre 1902 – Barcelona, 2 gener 1984)

Novel·lista, biògraf i periodista. Des de jove visqué a Barcelona. El 1931 publicà la primera novel·la, L’inútil combat, seguida de Terres de l’Ebre (1932, premi Fastenrath 1935), i Camins de nit (1935).

La seva novel·lística representa l’actualització de la novel·la rural partint de tipus camperols i de la descripció d’un ambient que mena a una constant lluita entre l’home i la natura. Enmig de la desolació del paisatge sobresurten uns personatges feréstecs que, a través d’una narrativa violenta i tallada, ressalten pels trets morals i pel seu clam existencialista.

Després de la guerra civil, publicà també en castellà. Fou amb Tino Costa, novel·la catalana publicada el 1947, que retornà a les tècniques anteriors. Les obres de l’etapa castellana són inferiors a la catalana, com la discutida biografia Verdaguer (1951), L’hora negra (1961), Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Col·laborà habitualment a la premsa.

Ibáñez i Escofet, Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 2 agost 1917 – 15 desembre 1990)

Periodista. Es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil espanyola. L’any 1952 ingressà a “El Correo Catalán”, del qual fou sots-director i el principal renovador ideològic i tècnic. A partir del desembre de 1968 va dirigir “Tele/eXprés”, on va formar una generació de periodistes, i el 1976 es va incorporar a l’equip de direcció de “La Vanguardia”, de la qual fou director adjunt fins al 1988. Entre altres càrrecs de responsabilitat, fou assessor dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

Va publicar alguns reculls d’articles (La corda fluixa, 1971 i Les arrels i les fulles, 1985) i el volum de memòries La memòria és un gran cementiri (1990). Dirigí, entre d’altres, els programes de televisió Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent per a RTVE a Catalunya. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).

Güell i Mercader, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 10 gener 1839 – 3 setembre 1905)

Periodista i polític. El 1859 fundà a Reus “El Eco del Centro de Lectura”, el 1860 el diari demòcrata “El Porvenir” i el 1862 l'”Àlbum d’Euterpe” (que passà a Barcelona el 1863 i a Madrid el 1864). Col·laborà també a la “Revista de Cataluña” i a “El Metrónomo”, de Barcelona. Anà a Madrid el 1864, on fou redactor de “La Democracia”, de Castelar. Tornà a Reus, on fundà i dirigí “La Redención del Pueblo” (1868 i 1871), òrgan ja del partit republicà federal.

El 1873 fou diputat a les corts per Reus i, a Madrid, dirigí “La Discusión”. El 1874, mort Clavé, dirigí un temps “El Eco de Euterpe”. Seguí Castelar els primers anys de la Restauració i el 1878 es féu càrrec d'”El Pueblo Español” de Madrid. Col·laborà també a “La Renaixença”, de la qual fou corresponsal a Madrid molts anys, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Ilustració Llevantina” i la revista “El Poble Català” (1905).

Fou un dels primers biògrafs de Marià Fortuny (Fortuny y sus cuadros, 1877, sèrie publicada a “El Eco del Centro de Lectura”). El 1883 publicà a Caracas Guzmán Blanco y su tiempo. Autor també d’El regionalismo de la nación (1889) i Coses de Reus (1900). Deixà inacabada una història de Reus. El 1922 seria publicat el seu estudi Evolución de la literatura dramática catalana.

Guansé i Salesas, Domènec

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 març 1894 – Barcelona, 1 febrer 1978)

Periodista, novel·lista i traductor. Exercí la crítica literària a la “Revista de Catalunya” i a “La Publicitat”.

S’inicià en el camp de la narració amb el recull La clínica de Psiquis (1926). Publicà les novel·les La Venus de la careta (1927), Com vaig assassinar Georgina (1930), Les cadenes d’Eva (1932), Una nit (1935) i l’obra teatral Una noia és per a un rei (1937).

La seva obra narrativa es manté en un gènere melodramàtic i alhora morbós, on mostra acusades influències de Poe i de certs autors francesos.

Exiliat el 1939 a Xile, on va viure vint anys, hi publicà Retrats literaris (1947), reimpresos amb el títol d’Abans d’ara (1966), i dirigí la revista “Germanor”. Durant aquest segon període va publicar les novel·les La pluja d’or (Xile 1950, Barcelona 1957) i Laberint (1952), i les biografies Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966).

Gomis i Sanahuja, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 10 juny 1927 – 30 setembre 2001)

Assagista, periodista i novel·lista. Cofundador, amb el seu germà Llorenç, de la revista “El Ciervo”; un altre germà seu fou Joaquim. Ha estat director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i president de Justícia i Pau de Barcelona, des del 1976, i de l’estat espanyol, des del 1979.

Entre d’altres obres ha publicat els assaigs de caient religiós: El hombre y la igualdad (1961), Examen de la democracia cristiana (1964), Todo es temporal menos Dios (1965), El mundo cambia de piel (1965), Perfil de Camilo Torres (1968) i, en català, Professió de fe en temps de crisi (1970), Catolicisme i societat capitalista: Mauriac, Greene, Böll (1973), La resposta de Dostoievski (1974), Tres poetes i Déu: Baudelaire, Unamuno i Riba (1979), Cristianisme i conflicte social (1982, premi Francesc Eiximenis).

A més de la narració Un jueu de Natzaret (1966), ha escrit les novel·les León rugiente (1972) i Desitjada Sumatra (1973), d’estil sovint periodístic i de crítica moral de la societat. Ha publicat també poesia en castellà i ha traduït al català els Pensaments (1972) de B. Pascal.

Gifreu i Pinsach, Josep

Deixa un comentari

(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944 – )

Periodista, comunicòleg i professor. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89.

Catedràtic de la teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i fou degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l’any 1993, fins al 2000. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000).

Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de les polítiques de comunicació i cultura i de la comunicació política. Com a articulista, col·laborà habitualment en diaris i revistes.

Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), El debate internacional de la comunicación (1986) i Estructura general de la comunicació pública (1996). Ha publicat també, com a director o coeditor, les obres Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).

Feliu i Codina, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 11 juny 1845 – Madrid, 2 maig 1897)

Dramaturg i periodista. Germà d’Antoni i de Joan. Estudià dret a Barcelona, on es llicencia el 1867; afiliat al partit liberal dinàstic, fou secretari dels governs civils de Conca i Barcelona.

Col·laborador de la premsa catalana, fundà “La Pubilla” (1867) i “Lo Nunci” (1877). Autor sentimental i ruralista, el 1866 estrenà la seva primera comèdia (Un mosquit d’arbre) i col·laborà sovint amb Frederic Soler amb el pseudònim de Josep Serra.

Algunes altres de les seves obres són: La dida (1867), Els fadrins externs (1871), El rector de Vallfogona (1876), El rabadà (1878), El mestre de minyons (1878), El Bruc (1880), El mas perdut (1881), El gra de mesc (1883) i El nuvi (estrenada pòstumament). També és autor d’una Memòria biogràfica del fundador del Teatre Català, Frederic Soler.

És traslladà a Madrid, on escriví obres en castellà, per exemple, La Dolores (1892), que, musicada per Bretón, es convertí en una sarsuela d’èxit popular, i esdevingué una de les figures més prestigioses del teatre castellà.

Duran i Ventosa, Lluís

12 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).