Arxiu d'etiquetes: periodistes

Puigbó i Valeri, Josep

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 17 febrer 1958 – )

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’àmbit de l’activitat radiofònica, l’any 1973 entrà a Ràdio Olot, on treballà en diversos programes i serveis informatius. El 1975 fou nomenat cap de programes i informatius de l’emissora, i dissenyà la programació que portà Ràdio Olot a ésser, el 1976, la primera emissora a emetre en català les vint-i-quatre hores.

El 1983 fou soci fundador i primer director de Ràdio Costa Brava, i el 1988 fou nomenat director de Ràdio Olot, càrrec que simultaniejà amb la direcció de Ràdio Costa Brava fins el 1989.

Entre els anys 1991 i 1996 dirigí i presentà diversos programes informatius a Catalunya Ràdio (Catalunya nit, Catalunya vespre i Hora punta). Soci fundador d’Ona Catalana, al jul/1999 en fou nomenat conseller director general i director d’Ona Barcelona.

En l’àmbit televisiu, ha treballat per a TVE-Catalunya com a presentador d’informatius (1989) i per a TVC, a partir del 1990, conduint diversos programes (Telenotícies cap de setmana, Diners, Telenotícies migdia i Àgora).

En altres àmbits, fou soci fundador de l’Escola de Màrqueting i Comunicació de Girona (1993), on fou cap de l’àrea de comunicació audiovisual, i presidí el consell d’administració d’Olot Televisió SL, que posa en marxa el projecte de televisió local a Olot.

Puig i Ferreter, Joan

8 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)

Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.

Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).

Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).

El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.

En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.

Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).

Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.

L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.

Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).

En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.

En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.

Pous i Pagès, Josep

11 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 1 febrer 1873 – Barcelona, 15 febrer 1952)

Escriptor i periodista. Fill d’un metge i propietari d’Avinyonet de Puigventós, començà els estudis de medicina a Barcelona, que abandonà per dedicar-se a la literatura. Col·laborà a les revistes “L’Avenç”, “Catalònia” i al diari “El Poble Català”, del qual fou redactor. A vint-i-nou anys es donà a conèixer amb Sol ixent (1902), la seva primera peça dramàtica. Uns anys després publicà la seva primera novel·la Per la vida.

A través del teatre, la novel·la i la premsa menà una campanya d’agitació d’idees, per la qual fou processat i condemnat. Tota aquesta experiència, desencadenada a conseqüència de les seves idees, fou recollida en el llibre de memòries De l’ergàstula (1909). La producció novel·lesca s’estén del 1903 al 1914, i comprèn obres tan remarcables com Quan es fa nosa (1904), Revolta (1906) i, sobretot, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912).

Com a novel·lista s’adherí a les tècniques naturalistes, i un dels trets característics de la seva novel·lística és la lluita que l’individu sosté per salvar i afirmar la pròpia individualitat, tema que entronca també amb el modernisme.

La seva aportació al teatre fou desigual, i encara que fou iniciada l’any 1902 assolí la màxima intensitat entre el 1912 i el 1930. Les seves comèdies i els drames de costums plantegen problemes ideològics vius, entre els quals cal esmentar L’endemà de bodes (1904), Els visionaris (1909), Senyora àvia vol marit (1912), En Joan Bonhome (1919), No tan sols de pa viu l’home (1920) i Vivim a les palpentes (1930). És també autor del drama històric Damià Rocabruna, el bandoler (1917), on posa en escena la vida de Perot lo Lladre.

A partir del 1936, amb l’esclat de la guerra civil, va prendre actituds definides, i arran d’aquells fets va escriure el llibre d’articles Al marge de la revolució i de la guerra (1937), on pren postura contra els excessos de la FAI.

Fou membre destacat del consell directiu de la Institució de les Lletres Catalanes.

Exiliat el 1939, passà la frontera juntament amb Carles Riba i Antonio Machado, i sojornà a França, on residí fins al 1944.

Aquest any tornà a Barcelona, on es dedicà a la preparació de les seves obres completes i a redactar les seves memòries; encara li van ser publicades De la pau i del combat (1948), i les pòstumes Tota la saviesa d’aquest món (1961) i Pere Coromines i el seu temps (1969).

A Barcelona, ajudà a refer la unitat dels grups d’oposició antifranquista i presidí el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-52).

Partal i Montesinos, Vicent

1 Resposta

(Bétera, Camp de Túria, 28 novembre 1960 – )

Periodista. Cofundador del setmanari “El Temps” el 1984, treballà al “Diari de Barcelona” i a Televisió Espanyola, on s’especialitzà en temes de política internacional. El 1995, juntament amb Assumpta Maresma, fundà Vilaweb, primer directori web en llengua catalana, que després es transformà el diari electrònic.

Ha publicat monografies sobre l’OTAN i sobre els nacionalismes de l’antiga Unió Soviètica. Ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1999) i amb el Premi Nacional d’Internet de la Generalitat de Catalunya (2000). Col·laborador habitual de diferents tertúlies radiofòniques i, en l’àmbit acadèmic, membre del Centre Europeu de Periodisme, amb seu a Maastricht.

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants

18 Respostes

(Campanet, Mallorca, 4 maig 1864 – Barcelona, 9 gener 1920)

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Com molts altres escriptors de les Illes, estudià dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els moviments culturals de Catalunya. Dedicat al periodisme, dirigí a Palma de Mallorca “La Almudaina” i col·laborà a d’altres publicacions.

De nou a Barcelona l’any 1904, dirigí el “Diario de Barcelona” (1904-06) i tot seguit “La Vanguardia”, periòdic que convertí en un dels diaris de més difusió a la Península i que continuà dirigint fins a la seva mort i al qual donà un nou estil de periodisme i una orientació regeneracionista i matisadament regionalista. Col·laborà també a “La Ilustració Catalana” i fou membre del grup fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.

La seva obra de creació abraça la narració i la poesia. La poesia enllaça amb la poesia romàntica de la generació floralesca tot acceptant de ple les idees proposades pel modernisme. La seva obra poètica quedà recollida en el volum Poesies (1910). Escriptor de l’escola mallorquina, te més importància la seva prosa costumista, que havia anat publicant al setmanari “La Roqueta”; la seva obra més remarcable dins aquest gènere és L’hostal de la Bolla (1903).

Amb un concepte d’historiador local deixà, entre d’altres, dos llibres coneguts: Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) (1901) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1914). Autor, també, de La literatura en Mallorca (1903) i dels sis volums d’articles Hojas del Sábado (1918-20), model de periodisme. S’han recollit pòstumament d’altres textos dispersos que confirmen la seva línia conservadora i pactista: La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975).

Nicolau i d’Olwer, Lluís

18 Respostes

(Barcelona, 20 gener 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1961)

Historiador, hel·lenista, periodista i polític. Afiliat a la Lliga Regionalista, se’n separà molt aviat i formà el partit d’Acció Catalana (antic Partit Catalanista Republicà). Col·laborà en diverses revistes i periòdics i fou director de “La Publicitat” (1922) fins que, amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera, va haver d’expatriar-se.

El pacte de Sant Sebastià (agost 1930) tingué en ell un fidel organitzador, per bé que no hi assistí. S’exilià (desembre 1930) davant el fracàs de l’intent d’insurrecció a Jaca, preparat pels republicans. Tanmateix, proclamada la República l’abril 1931, retornà al país en companyia d’altres polítics també exiliats, amb alguns dels quals formà part del govern republicà sota la presidència d’Alcalá Zamora.

Fou ministre d’economia i, més tard, durant la guerra civil, governador del Banc d’Espanya. Acabada la guerra s’expatrià novament i anà a Mèxic, on va ésser ministre del govern republicà a l’exili (1939-50) i on restà fins a la mort.

Gran home de lletres, filòleg i historiador, la seva autoritat científico-literària el portà a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Union Académique Internationale de Brussel·les, de la qual va ésser president (1935-37). També fou catedràtic de llengua i literatura medievals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Estudià la literatura catalana en funció de la història i la cultura. Especialitzat en l’època medieval, realitzà estudis sobre l’escola poètica de Ripoll, sobre els escriptors catalans en llatí, sobre el Tirant lo Blanc i sobre el classicisme català, els quals recollí a Literatura catalana: perspectiva general (1917) i més tard amplià dins Resum de literatura catalana (1927).

Entre altres obres, cal destacar: Jaume I i els trobadors provençals (1909), La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926) i Poemes reialistes del temps de Joan II (1934). Publicà l’Espitolari de Milà (1922) i el llibre de viatges El pont de la Mar Blava.

Entre els seus estudis històrics sobresurten: Les darnières études sur les Catalans en Grèce (1925), L’expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933) i Fray Bernardino de Sahagún: 1499-1590 (Mèxic, 1952). El 1958 publicà el llibre de memòries Caliu: Records de mestres i amics.

Morató i Grau, Josep

Deixa un comentari

(Girona, 13 desembre 1875 – Barcelona, 16 octubre 1918)

Escriptor i periodista. Fou redactor en cap i director de “La Veu de Catalunya”, i durant una època director d’“En Patufet”.

D’origen modernista, publicà les novel·les Arran de cingle, El fill de la nit, L’esquirol (1897) i Els habitants de la lluna (de to humorístic).

Com a autor teatral, conreà un tipus d’obra entre imaginativa, realista i meravellosa; començà la seva producció amb la tragèdia curta La jove (1907), seguida de les comèdies Les angúnies del repòs, La fortuna boja, Un cop de vent, Les arrels, El tresor, etc.

Fou el pare de Lluís Morató i Guerrero (Barcelona, 1903 – 1963) Pintor i dibuixant. Ha destacat com a caricaturista i retratista.

Mercè i Varela, Andreu

1 Resposta

(Barcelona, 1918 – 30 gener 2011)

Periodista i advocat. Cronista esportiu de premsa (“El Matí”, “La Vanguardia”, “Tele/eXprés”, etc) i corresponsal (“L’Equipe”, “Tribunne de Lausanne”, “Sports Illustrated”, “Life”, “ABC”, i de l’agència United Press International), ha centrat la seva activitat en la literatura esportiva.

És autor de més de deu llibres, altament especialitzats i d’un gran nivell tècnic, sobre l’olimpisme i l’esport en general (Olimpiada 1976, 1976, etc), i ha dirigit també l’Enciclopèdia Mundial del Futbol. Així mateix ha participat en diverses comissions, entre les quals hom pot destacar la Comissió de Premsa del CDI. Fou cap de premsa, a Barcelona, en els campionats mundials de Futbol (1982), i membre de l’associació internacional, amb seu a Mònaco, Esports contra violència.

Massip i Izabal, Josep Maria

1 Resposta

(Sitges, Garraf, 18 novembre 1904 – Washington, EUA, 9 maig 1973)

Escriptor. Periodista acreditat, director de la revista “La Rambla” i dels diaris “La Humanitat” i “Última hora”.

Tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, fou diputat a corts per Esquerra Republicana de Catalunya (1936), partit del qual fou membre destacat i periodista influent. Lluís Companys li encarregà la redacció del text que llegí el 6 d’octubre de 1934.

El 1938 anà a París i a les Filipines, on dirigí “El Debate”. Fou empresonat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Ajudà el president Carlos Rómulo a preparar la “Carta de Río”.

Després del 1945 s’establí a Madrid, i durant 25 anys fou corresponsal, a Londres, París i Washington, d'”ABC”, “Diario de Barcelona” i “Destino”. Fou un periodista brillant i un especialista en política internacional.

Masip i Roca, Paulí

Deixa un comentari

(la Granadella, Garrigues, 11 maig 1899 – Cholula, Mèxic, 21 setembre 1963)

Escriptor i periodista. Col·laborà a “Estampa” i dirigí “La Rioja”, “La Voz” i “El Sol”. Durant la guerra civil fou director tècnic de “La Vanguardia” a Barcelona. Exiliat el 1939, es nacionalitzà mexicà.

Conegut pel seu teatre (La frontera, 1934; El báculo y el paraguas, 1936, El Emplazado, 1943, El hombre que hizo un milagro, 1944), escriví diversos guions cinematogràfics per a pel·lícules de Jorge Negrete.

Excel·leixen les seves narracions (De quinze llevo una…, 1949; La trampa, 1953), i, sobretot, la novel·la El diario de Hamlet García (1944), que descriu el Madrid de la guerra civil.