Arxiu d'etiquetes: pedagogs/ues

Tozer, Harry Vernon

Deixa un comentari

(Villa Rica, Paraguai, 9 novembre 1902 – Barcelona, 8 juny 1999)

Titellaire. Investigador i pedagog de l’art del titella, especialment el de fils (marioneta), reconegut mundialment com el mestre d’aquesta especialitat. Fill de pares anglesos, s’establí a Barcelona el 1925.

Fascinat pel titella de guant català (putxinel·li), el féu conèixer a l’estranger i connectà els titellaires de Catalunya amb els d’altres cultures. Perfeccionà diversos aspectes de la construcció i posada en escena del titella de fils, especialment el control vertical i un segon pont de manipulació a la boca de l’escenari.

Fundà el grup Marionetes de Barcelona (1955-84) i fou professor del departament de titelles i marionetes a l’Institut del Teatre (1973-90). Membre d’honor de la Union Internationale de la Marionette (UNIMA) i vicepresident del British Puppet and Model Theatre Guild, el 1987 rebé el Premi d’Honor Sebastià Gasch (FAD).

El 1997 rebé la Creu de Sant Jordi, i el 1999, la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’ajuntament de Barcelona.

Torelló i Borràs, Ramon

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 24 febrer 1844 – 7 març 1897)

Pedagog i economista. Estudià durant dos anys filosofia i retòrica al seminari conciliar de Barcelona. Després d’estudiar a l’escola normal, guanyà per oposició la plaça de mestre a Sallent (1865).

Són fruit d’aquesta experiència el Método práctico racional para que los niños que frecuentan las escuelas de Cataluña puedan aprender sin grande esfuerzo el idioma castellano (1870) i un Método para la enseñanza de la aritmética.

El seu pensament social seguia la doctrina de Lleó XIII. El 1873 ingressà a l’empresa Sert Germans i Solà, dedicada a teixits, i lluità -influït pel pensament de F. List i H.C. Carey- a favor del proteccionisme.

Col·laborà en diversos informes aranzelaris, juntament amb Albacete, amb Ferrer i Vidal i amb Orellana, i redactà la part econòmica del Memorial de greuges (1885).

Fou membre del Col·legi de l’Art Major de la Seda, del Foment de la Producció Nacional, del Foment del Treball Nacional i del partit conservador de Cánovas del Castillo.

Escriví a “El Trabajo Nacional” (Barcelona), “Crónica de Cataluña” (Barcelona) i “La Mañana” (Madrid).

Teixidor i Viladecàs, Emili

Deixa un comentari

(Roda de Ter, Osona, 22 desembre 1933 – Barcelona, 19 juny 2012)

Pedagog. Ha estudiat dret, filosofia i lletres, periodisme i magisteri. Dirigí una escola privada d’ensenyament. Ha col·laborat a “Cavall Fort”, “Oriflama”, etc.

S’ha especialitzat en narracions de tipus juvenil: El soldat plantat (1967), Les rates malaltes (1968), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), L’ocell de foc (1972), Sempre em dic Pere (1980), El príncep Alí (1982), El crim de la hipotenusa (1988), Les ales de la nit (1990) i l’adaptació de Els Lusiades (1989), a més d’El nom de cada cosa (1968), en col·laboració amb Jacint Matas i Maria Dolors Bordas.

Entre el 1963 i el 1967 escrigué el primer recull de narracions adreçades a adults Sic transit Gloria Swanson (1979), al qual seguiren La Banca Casolana fa tres ous cada setmana, Frederic, Frederic, Frederic (1982), Retrat d’un assassí d’ocells (1988) i Cor de roure (1994).

És autor de la traducció catalana de Duet per a un sol violí de T. Kempinski i de La senyoreta Margarida.

En el camp del cinema féu el guíó d’El vicari d’Olot (1980), i per a la televisió, el del programa El castell dels Tres Dragons. Amb l’obra En Raquel i el tresor (1986) obtingué el premi Pier Paolo Vergerio de Literatura Juvenil, l’any 1989.

Li fou atorgada la Creu de Sant Jordi, el 1992, i dirigí i presentà el programa de televisió sobre llibres Mil Paraules.

Taltabull i Balaguer, Cristòfor

16 Respostes

(Barcelona, 28 juliol 1888 – 1 maig 1964)

Compositor i pedagog. Deixeble d’E. Granados, de F. Pedrell i més tard, a Munic, de Marc Reger. A partir del 1912 residí a París, fins al 1940, en que tornà a Barcelona, on es dedicà a l’ensenyament.

Es conserven fragments d’una Passió, un Pròleg Simfònic per a un drama, i reduccions per a piano de música escènica. És autor de Variaciones sobre un tema de Max Reger (1908), Variaciones sobre un tema de Bach, un Preludi i una Sonatina (1910), obres totes elles per a piano.

Compongué dues cançons amb text francès i cinc Cançons Xineses (traducció catalana de Josep Carner), i nombroses composicions corals.

El seu mestratge durant més de vint anys fou decisiu per a les joves generacions de músics.

Serrallonga i Calafell, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 abril 1909 – 30 novembre 1997)

Pedagoga. Llicenciada en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931), començà la seva tasca professional com a cofundadora de l’Institut Escola del Parc. Després d’un any d’estada a la Residencia de Estudiantes de Madrid, tornà a Barcelona i s’incorporà a l’Institut Escola de Sarrià, on exercí fins a la fi de la guerra civil.

Pel març de 1939, juntament amb altres professors i pares d’alumnes del desaparegut Institut, fundà l’escola Isabel de Villena, continuadora de la tasca pedagògica iniciada durant la Segona República i que fou pionera, a la postguerra, en qüestions com coeducació i ensenyament en català.

Participà en la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dins la qual tingué una destacada actuació en la formació dels actors en l’aspecte de la dicció.

Ha excel·lit en la traducció al català de nombroses obres d’autors alemanys: Brecht, Dürrenmatt, Böll, Lukács, Döblin, etc. Rebé el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1993 per la versió catalana de la novel·la A la glorieta, de J. Bowles.

Sensat i Vila, Rosa

5 Respostes

(el Masnou, Maresme, 17 juny 1873 – Barcelona, 1 octubre 1961)

Mestra. Després d’estudiar a l’Institut Rousseau de Ginebra i de conèixer nombroses escoles noves europees, desenvolupà a Catalunya una important tasca, tant a nivell de divulgació dels nous corrents i experiències, com, i molt especialment, per la seva capacitat d’organització de centres escolars.

Pel que fa a la seva actuació com a mestra, cal assenyalar la direcció de l’Escola del Bosc de l’ajuntament de Barcelona (1914-30) i la del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar (1930-39); féu cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat i a les escoles d’estiu i a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Participà en diversos congressos: I Congrés Nacional d’Ensenyament Primari (1909), a Barcelona, III Congrès International d’Enseignement Menager (París, 1922) i al Congrès des Écoles Nouvelles (Niça, 1932).

Les seves publicacions, fonamentalment relacionades amb l’ensenyament domèstic, són: Rapport presenté au III Congrès International d’Enseignement Menager (1922), Les ciències en la vida de la llar (1923), Cómo se enseña la economía doméstica (1927) i Hacia la nueva escuela (1934).

El 1965 hom donà el seu nom a l’Escola de Mestres Rosa Sensat.

Sardà i Llaveria, Agustí

Deixa un comentari

(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 19 setembre 1836 – Madrid, 5 març 1912)

Pedagog i polític. El 1865 guanyà per oposició una plaça de catedràtic a l’Escola Normal Superior de Pamplona. D’idees republicanes, Estanislau Figueras, en ésser nomenat (1873) president de la República, li atorgà la secretaria particular de la presidència del govern.

Vinculat des del primer moment a la Institución Libre de Enseñanza, el 1898 fou nomenat professor de l’Escola Normal Central i, més tard, director. El 1909, en ésser creada l’Escuela Superior del Magisterio, hi exercí la docència. Pertanyia al Consejo Superior de Instrucción Pública i a altres corporacions científiques i literàries.

De la seva obra escrita cal recordar Estudios pedagógicos (Madrid, 1892).

Sanvisens i Marfull, Alexandre

Deixa un comentari

(Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 16 juliol 1918 – Barcelona, 9 abril 1995)

Pedagog. Fou rector de la Universitat Laboral de Tarragona (1959-63) i, a la Universitat de Barcelona, catedràtic de pedagogia social (1965) i de pedagogia general (1969) i cap de la secció de pedagogia, des d’on potencià un canvi d’orientació en la pedagogia universitària, per tal d’integrar-la al país i als nous corrents educatius.

Excel·lí en el camp de la sociologia de l’educació, la pedagogia comparada i sobretot en la pedagogia cibernètica i en la teoria de sistemes.

Fou autor, entre altres obres, de Constantes y coincidencias pedagógico-bisociológicas (1969), Cibernética y educación (1969), Cibernética del aprendizaje (1976), La función del pedagogo en la sociedad actual (1979), Cibernética de lo humano (1984), La teoria dels corrents educatius (1987) i Pedagogia de Tirant lo Blanc (1991).

Rubiés i Monjonell, Anna

1 Resposta

(el Port de la Selva, Alt Empordà, 31 maig 1881 – Barcelona, 24 març 1963)

Mestra. Germana de Mercè Rubiés.

Inicià la seva activitat educadora en escoles nacionals de diversos pobles de Catalunya fins al 1931, que fou nomenada directora del grup Ramon Llull del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona.

Introduí als Països Catalans el mètode Decroly, que havia conegut en els seus nombrosos viatges a Europa. Membre del Consell de Cultura de la Generalitat, col·laborà en les escoles d’estiu i altres manifestacions del moviment de renovació pedagògica.

Les obres La aplicación de los centros de interés en la escuela primaria (1929) i Experiències didàctiques (1933), són un recull de la seva activitat pedagògica.

Roura i Parella, Joan

Deixa un comentari

(Tortellà, Garrotxa, 29 juny 1897 – Middletown, EUA, 26 desembre 1983)

Filòsof i pedagog. Estudià filosofia, psicologia i pedagogia a les universitats de Barcelona (on es doctorà el 1937), Madrid i Berlín. A la universitat berlinesa fou alumne d’E. Spranger, W. Sombart, W. Köhlerm, K. Lewin, W. Jäger i N. Hartmann, que influïren força en el seu pensament.

Fou professor a les universitats de Barcelona (1929-39) i Mèxic (1939-45) i a la Wesleyan, als EUA (des del 1946). El 1939, després de passar per França, s’exilià a Mèxic. Hi fou membre de la Casa de España, que després esdevingué el prestigiós Colegio de México d’estudis universitaris.

Exercí com a professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (1939-45). Personatge culturalment ben actiu, fou president del Patronato Cervantes i vocal de l’Academia Hispano-Mexicana. Se n’anà als EUA, on des del 1946 treballà com a catedràtic a la Wesleyan University.

Interessat per les matemàtiques, les ciències naturals, la psicologia, la filosofia i la pedagogia, el seu pensament se centra en l’home, des de la seva condició d’ésser natural fins al seu estadi espiritual superior. Concep la vida com una unitat i una interrelació que comprèn la biologia, la psicologia i el món. També s’interessà per la unitat existent entre vida i filosofia. Les categories màximes de l’home són l’espiritualitat i la llibertat, per mitjà de les quals la reflexió el porta al tema de la supervivència després de la mort i al de la revelació de Déu en la intimitat de l’home.

Ultra els nombrosos articles que escriví sobre pedagogia, psicologia i filosofia, alguns dels quals en revistes catalanes publicades a l’exili, destaquen les seves obres: Cuestionario de pedagogía (1923), en col·laboració amb F. Panizo; Cinco conferencias sobre orientación profesional (1930); Educació i Ciència, tesi doctoral (1937), publicada per la Universitat de Barcelona i a Mèxic (Ciencia y Educación), el 1940; Eduardo Spranger y las ciencias del espíritu (1944); Psicología de la adolescencia (1945); El mundo histórico social (1947), assaig sobre la morfologia de Wilhelm Dilthey; La educació viva i Tema y variaciones de la personalidad (1950).

Cal esmentar, també, la traducció, conjuntament amb José Medina, Eduardo García, Eugenio Imaz i Josep Ferrater Mora, Economía y Sociedad de Max Weber.