Arxiu d'etiquetes: Països Catalans (cult)

Congressos de Metges de Llengua Catalana

18 Respostes

(Països Catalans, 1913 – 1932)

Reunions professionals de metges.

El primer congrés (Barcelona, juny 1913), que aplegà més de 500 participants, fou organitzat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El presidí Miquel Àngel Fargas i constà d’una ponència sobre la vàlua semiològica de la sang i d’uns temes recomanats. Hom creà l’Associació General de Metges de Llengua Catalana, que s’ocupà des d’aleshores de convocar els congressos.

El segon (Barcelona, juny 1917) fou presidit per Joan Freixas i Freixas. Hi foren tractades quatre ponències: règim alimentari, càncer, endocrinologia i anestèsies locals, i hom celebrà una exposició bibliogràfica, inventariada en una Bibliografia Medical de Catalunya.

El tercer congrés (Tarragona, juny 1919), fou presidit per Josep M. Roca i Heras. D’aquest congrés sorgí el Sindicat de Metges de Catalunya.

El quart congrés (Girona, juny 1921), fou presidit per Josep Pascual i Prats; hom hi estudià dues ponències.

El cinquè congrés (Lleida, juny 1923), presidit per Josep Tarruella, s’ocupà de la litiasi biliar i de les hemorràgies cerebrals.

El sisè congrés (Barcelona, juny 1930), fou presidit per August Pi i Sunyer.

El setè congrés (Palma de Mallorca, juny-juliol 1932), fou presidit per Joaquim Trias.

A partir del vuitè congrés foren anomenats Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana.

botifler/a

Deixa un comentari

(Països Catalans, segle XVIII – )

Nom donat durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V de Borbó. Per extensió, aplicat als qui eren adversaris de la independència de Catalunya.

Actualment, dit del qui és més sensible a la política centralista i anticatalana que no pas a la més pròpia del catalanisme.

Bolanguera, la -personatge-

1 Resposta

(Països Catalans)

Personatge popular femení -dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç- que ha inspirat el text del ball tradicional català del mateix nom, de compàs binari i de moviment viu i tonada alegre.

La Bolanguera, per la seva primera part, sempre en ball rodó, sembla d’origen antic, i és derivat molt probablement de la Boulangére francesa.

Fou ballada arreu dels Països Catalans. El mateix nom ha designat una cançó tradicional, sobretot a Mallorca, on ha pres la forma de la Balanguera.

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

8 Respostes

(Països Catalans, 1977 – )

(AELC)  Entitat. Creada arran del Congrés de Cultura Catalana, per tal de promoure la literatura catalana i les seves relacions tant dins com fora dels Països Catalans, així com la defensa professional dels escriptors.

Des del 1979 publicà un butlletí interior i és membre de la Conferència Europea d’Associacions d’Escriptors.

Enllaç web:  Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Congrés de Cultura Catalana

14 Respostes

(Països Catalans, abril 1976 – Barcelona, 8 desembre 1977)

Conjunt d’actes i treballs. Organitzat en diferents ciutats dels Països Catalans amb l’objectiu d’estudiar, defensar i promoure la realitat cultural catalana.

El Congrés, nascut d’una iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va comptar amb la presidència honorària de Jordi Rubió i Balaguer i va ser presentat a València, Perpinyà, Palma de Mallorca, Andorra la Vella i Barcelona entre l’abril i el desembre de 1976.

Hi van participar prop de quinze mil congressistes i s’hi van adherir mil cinc-centes entitats, distribuint la cultura en diversos àmbits d’actuació. El Congrés promogué diverses campanyes de mobilització, i el 1976 redactà la ponència de continguts culturals, que constituí una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans.

L’any 1977 va presentar les seves resolucions en l’acte solemne de clausura que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona.

El 1979 es constituí la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per tal de dur a terme algunes de les propostes del congrés.

barretina

Deixa un comentari

(Països Catalans, segle XIV)

Cofadura allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres. També anomenada gorra en zones septentrionals i de la qual hi ha diferents variants, tant pel color com per la forma o la manera de cofar-se (vermella, musca, de mariner, llarga, de niu, de capellà, etc).

barretinaHa estat històricament un dels signes distintius de la indumentària catalana, si bé exclusiu de l’home, i també un símbol patriòtic, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i des de l’inici de la Renaixença (cal recordar que ja Verdaguer va recollir cofat amb la barretina els primers premis obtinguts als Jocs Florals).

Des del començament del segle XX, amb una desaparició progressiva en els usos tradicionals, la barretina ha esdevingut un signe identificador del folklore català.

barretina2Estesa en diferents formes i també amb noms diversos per tota la conca mediterrània (des de Catalunya fins a la Dalmàcia) i no restringida al camp, sinó també habitual entre mariners.

És difícil d’establir-ne l’origen, si bé s’ha demostrat que ja al segle XIV era d’ús completament corrent a les zones on ha tingut més llarga vida, és a dir, a les regions de muntanya, del pla i la marina de la Catalunya Vella, bé amb extensió fins a l’Ebre i també a Eivissa i Mallorca; també va ser usada entre la pagesia valenciana i de Foix.

La literatura de la Renaixença li dedicà un gran nombre d’obres, i el seu nom apareix en el títol de diverses publicacions literàries i patriòtiques.

Barres catalanes

2 Respostes

(Països Catalans)

Senyal heràldic dels territoris de parla catalana. Basat en el distintiu de la casa comtal de Barcelona, constituït per quatre pals o faixes (segons es tracti de l’escut o la bandera) de gules (color vermell) sobre fons d’or. Com a senyal distintiu, ha estat i és comunament usat en tots els territoris vinculats per la història al casal de Barcelona i al Principat de Catalunya.

A part la llegenda -llargament divulgada i tractada per la literatura popular i culta-, que atribueix l’origen de l’escut català a l’acció de Lluís el Piadós o de Carles el Calb, mullant quatre dits en la sang de Guifré el Pelós i reproduint-los damunt l’escut daurat del comte, els primers indicis segurs de les barres i l’escut remunten a un segell de Ramon Berenguer IV de Barcelona estampat en un document de 1150, tot i que els historiadors en troben de més antics en vestigis i monuments del mateix casal de Barcelona.

A partir d’aquest moment, l’ús d’aquest signe sovinteja gradualment i esdevé aviat el distintiu de la casa comtal i de Catalunya. Malgrat les modificacions que se n’observen en la forma i fins en el nombre de barres (variables segons el gruix de cadascuna i segons el gust del moment), el senyal heràldic es consolidà i passà a constituir també la bandera del Principat.

Per la vinculació de les cases de Barcelona i Aragó, també són conegudes per “barres d’Aragó”. La difusió general del senyal del país -al Regne de València i al Regne de Mallorca principalment- ja té un precedent al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor concedeix a Palma de Mallorca el privilegi d’usar-les.

A part del casal de Barcelona i del Principat de Catalunya en què prenen origen, també són distintives per concessió reial, de les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Palma de Mallorca, Perpinyà, València, Castelló de la Plana i Alacant, i entren en les armes dels comtats de Besalú, Cerdanya, Urgell, Empúries, Girona i Rosselló i, encara, per vinculacions i motius diversos, en les d’Osca, Saragossa, Terol, Sardenya i Sicília, a part d’altres cases nobiliàries i estaments que en mantenen diferents usos.

La llegenda tradicional de l’origen de les armes catalanes, establerta probablement al segle XVI, va tenir una ràpida difusió i un considerable nombre de variants, de totes les quals ha prevalgut la fixada el 1859 per Víctor Balaguer, a partir del qual també han de ser recordades les peces que hi dedicaren Jacint Verdaguer (Les barres de sang) o Joan Maragall (El cant de la senyera).

Els moviments polítics associats a la Renaixença i el Modernisme, contribuïren encara més a reforçar-ne la valoració. No han deixat mai d’identificar els pobles de l’antiga Corona Catalano-Aragonesa, especialment els de llengua catalana.