Arxiu d'etiquetes: nobles

Anglesola -llinatge-

9 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XIV)

Família de l’estament militar. Amb domini sobre les baronies d’Anglesola i de Bellpuig, el vescomtat de Vilamur i altres possessions a Aragó. Els primers Anglesola col·laboraren amb Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV de Barcelona en la conquesta de la vall del Segre.

Diversos membres de la família intervingueren activament en el període de crisi successòria al comtat d’Urgell, en prestar suport a les pretensions de la casa de Cabrera, enfrontada amb Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran, que volien annexionar el comtat a la corona. Després de la victòria de Pere II sobre els nobles coalitzats (Balaguer, 1280), els Anglesola es convertiren en fidels aliats de la corona.

Tres són les línies que es formaren de l’esmentada família: la dels senyors de la baronia d’Anglesola, de la qual sortí la branca dels senyors de Miralcamp i de Mollerussa; la línia dels senyors de la baronia de Bellpuig, de la qual sortí la branca dels senyors de Butsènit i de Vila-sana; i la línia dels senyors de Vallbona.

Amigant i de Ferrer, Pere d’

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1645 – Pamplona, Navarra, 1707)

Jurista i noble. Fill de Josep d’Amigant i Carreres. Magistrat de l’Audiència de Barcelona, va defensar, contra els propòsits del virrei, el dret al secret de les sessions del Consell de Cent (1704).

Fou detingut a Madrid per ordre de Felip V de Borbó (1706), i empresonat a Pamplona, on morí.

Amat i de Lentisclar, Feliu d’

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1749)

Historiador. Fill de Francesc d’Amat i de Planella. Baró de Sant Miquel de Castellar.

Fou arxiver de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual oferí acolliment al seu palau del carrer de Montcada.

Redactà treballs històrics, especialment dedicats als primers períodes medievals i a les relacions amb els estats àrabs, i cultivà la poesia.

Amat i de Planella, Josep d’

5 Respostes

(Barcelona, 1670 – 1715)

Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de Barcelona com a capità de la Coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V de Borbó, li valgué la concessió del títol de marquès.

Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d’aquesta corporació, s’encarregà de l’edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.

Fou el pare de Manuel d’Amat i de Junyent i l’avi de Rafael d’Amat i de Cortada.

Amat i de Planella, Francesc d’

3 Respostes

(Catalunya, segle XVII – 1723)

Noble. Fou capità de la Coronela de Barcelona en 1697, durant el setge de les forces franceses del mariscal Vendôme.

En 1704 conspirà ja a favor de la vinguda de Carles d’Àustria. Es passà aleshores als aliats que intentaren retre Barcelona, i anà a servir el rei Carles. Aquest li donà el càrrec de Correu Major del Principat. A les Corts de 1705-06 fou nomenat comte de Castellar.

El 1712 assessorà i acompanyà el comte d’Assumar per a l’evacuació de les tropes portugueses que es trobaven al país. Restà a Barcelona durant el setge de 1713-14.

Els borbons li confiscaren els béns i cremaren el seu títol nobiliari.

Fou el pare de Feliu d’Amat i de Lentisclar.

Amat, Josep d’

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – Perpinyà ?, segle XVII)

Noble. Destacà com a militar a la guerra de Separació. En 1641 es trobava al front d’una companyia per la part de Lleida, a les ordres del mariscal La Mothe.

El 6 novembre 1641, entre Alguaire i Almenar, inicià amb els seus homes els atacs per l’esquerra contra les forces de Vicente de la Maura, que assetjaven Almenar. L’operació culminà dos dies després amb l’alçament del setge, així com la desfeta de la reraguarda dels invasors i foren perseguits fins a prop de Tamarit de Llitera.

En 1647, per ordre del despòtic virrei francès Pere de Marca, que no tolerava crítiques a la seva desconsiderada actuació, fou detingut i exiliat. Presoner a Perpinyà, el mariscal Marchin li permeté la llibertat de moviments dins la ciutat, desaprovant la detenció de què era objecte Amat.

Alòs i de Rius, Antoni d’

8 Respostes

(Moià, Moianès, 16 març 1693 – Barcelona, 4 agost 1780)

Militar. Fill de Josep d’Alòs i de Ferrer, i germà de Josep Francesc. Marxà a Castella amb el seu pare i formà part de l’exèrcit de Felip V de Borbó durant tota la guerra de Successió.

Rebé el títol de marquès d’Alòs (1747). Fou governador militar de Girona (1762-64) i capità general de Palma de Mallorca (1764-80).

Deixà escrita una Carta, instrucciones y relación de servicios… (1767) en què explica alguns aspectes interessants de la guerra de Successió.

Fou el pare de Josep i de Joaquim d’Alòs i Bru.

Alòs i Bru, Josep d’

3 Respostes

(Barcelona, 1730 – Calella, Maresme, 13 març 1800)

Marquès d’Alòs i militar. Fill d’Antoni d’Alòs i de Rius i germà de Joaquim.

Es distinguí en la presa de Menorca, el setge de Gibraltar i la defensa d’Orà. Fou governador de Jaca i Alacant i capità general interí d’Aragó.

Alí-Abenreverter

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – Al-‘Umra, Tunísia, 1187)

Fill del vescomte Reverter de Barcelona, amb el qual guerrejà al Marroc, ajudant el soldà contra els almohades. Mort Reverter en combat (1142), el germà gran anà a Catalunya, mentre ell restava al Marroc, sempre combatent.

En 1146, el nou soldà Abdelmumen prohibí l’estada de cristians als seus dominis. El jove guerrer català abraçà aleshores la fe musulmana i adoptà el nom d’Abulhassan Alí-Abenreverter.

Fou un fidel servidor del soldà i reeixí a incorporar a la seva autoritat l’illa de Mallorca.

Morí a la batalla de Gumart.

Alfons Frederic

10 Respostes

(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)

Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.

La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.

Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.

El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.

El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.