Arxiu d'etiquetes: nobles

Baldrich i de Veciana, Albert Felip de

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)

Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.

Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.

Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.

Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.

Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.

Aymerich, Pere d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)

Noble. A l’inici de la guerra dels Segadors, manava un dels cossos de forces catalanes que es posaren en campanya, des de Lleida, pel desembre de 1640, amb el propòsit de distreure l’atenció de l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que avançava cap a Barcelona des de Tortosa, i d’infondre respecte al que s’alineava a la frontera d’Aragó.

Fruit d’aquestes maniobres diversives fou la reeixida incursió a Tamarit de Llitera, primer èxit franc de les armes de la Generalitat en aquella guerra, que es trobava llavors als seus començos. Passà després a Barcelona.

En 1641 hi rebé secretament el delegat francès Argenson, per donar-li la benvinguda a la ciutat, on el nou vingut entrà sense fer pública la seva arribada.

Augereau, Pierre-François-Charles

6 Respostes

(París, França, 21 octubre 1757 – La Houssaye, França, 12 juny 1816)

Militar i duc de Castiglione. El 1809, durant la guerra del Francès, fou enviat a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (gener-maig 1810).

Intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del “Diario de Barcelona” -hi canvià el nom per “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”-, i de l’administració municipal; nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques.

Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i Marc.

Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 maig 1810).

Asprer i Talric, Francesc d’

2 Respostes

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XVII – Barcelona, 7 agost 1713)

Militar austriacista. Comte de Fogonella. Fill del conseller en cap Francesc d’Asprer i Palós.

Prengué part en la guerra de Successió des de l’atac aliat a Barcelona el 1705. Fou nomenat governador de Tarragona i ascendit a general de batalla. Morí en el setge de Barcelona.

La seva família s’exilià el 1714 a Viena.

Asprer, Josep d’ -noble-

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)

Noble. Com a membre del Braç Militar participà a la històrica Junta de Braços reunida a Barcelona del 30 juny al 6 juliol 1713, on es decidí la resistència contra les forces borbòniques.

Es posà al front d’una companyia de la Coronela i actuà a la defensa de Barcelona guarnint les muralles o bé en algunes missions exteriors, com la defensa de la bateria de la Creu de Sant Francesc.

L’11 de setembre de 1714 en produir-se l’assalt final, era amb la seva companyia al baluard de Jonqueres i participà en la lluita entre aquell i el de Sant Pere. Poc després fou encara un dels oficials destacats als ferotges combats del Portal Nou, a partir del contraatac que dirigí, fins a ser ferit, el Conseller en Cap Rafael Casanova.

Asprer fou dels pocs oficials que sortiren indemnes d’aquelles proves. Després de la capitulació s’exilià. Els borbònics li confiscaren els béns.

Artau (II) de Pallars

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble. Fill del comte Hug Roger II de Pallars, quan aquest era la designació per antonomàsia del territori del Pallars Sobirà, per haver ja acabat de molt temps la vida independent del Pallars Jussà.

La seva mare era Blanca de Foix i de Castellbó. Artau era germà, per tant, del comte de Pallars Roger Bernat I i també del patriarca Arnau Roger de Pallars.

Fou un ardit militar, que serví Alfons IV el Magnànim a les guerres de Nàpols, de Castella i de Navarra. En 1432 li fou atorgada pel monarca una pensió de 3.500 lliures, com a recompensa pels seus serveis. Ajudà el seu germà el comte a combatre Joan I de Foix, en 1436.

Artau (I) de Pallars

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)

Noble. Era un dels fills d’Hug de Mataplana i de Sibil·la de Pallars. Germans seus foren Arnau Roger II i Ramon Roger II, successivament comtes de Pallars pel títol tramés per línia materna, i Pere Roger Bernat, que seria senyor de Mataplana.

Arnau serví Jaume III de Mallorca, fins i tot quan aquest fou combatut i desposseït per Pere III el Cerimoniós. En 1344 acompanyà al Principat Jaume III, ja vençut. Encara fidel a aquell, l’ajudaria a l’intent de prendre Llívia.

Deixà tanmateix de servir-lo per cooperar a la política de Pere III. En 1349 fou un dels nobles mobilitzats per l’infant Ramon Berenguer, oncle del monarca, per temor d’incursions des de Castella organitzades per l’exiliat infant Ferran, germanastre del rei.

En 1353 anà a Sardenya amb l’expedició de Bernat II de Cabrera. Participà a la batalla de Quart. Restà a l’illa. En 1355, amb Bernat de Cruïlles, dirigí una ofensiva contra els rebels manats pels Oria.

Armengol i de Macip, Antoni d’

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)

Militar, patriota i baró de Rocafort. Oficial de l’exèrcit de Catalunya que durant la guerra contra Felip IV lluità a les ordres del comte de Savallà Bernat de Boixadors, cap de les forces defensives al front meridional.

Nomenat governador de Cambrils, el desembre 1640 hagué de rendir-se al cap de l’exèrcit castellà marquès de Los Vélez, confiats en la paraula d’aquest, els defensors sortiren de la població, però foren executats per la cavalleria castellana.

Els cossos d’Antoni d’Armengol i d’altres caps militars, entre ells el del governador del Camp de Tarragona Jacint Vilosa, foren penjats a les portes de la vila.

Armengol i de Folch, Felip d’

Deixa un comentari

(València, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Noble i militar. En 1699 era de guarnició a Barcelona, com a tinent d’infanteria. L’any següent ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats de la capital. Hi presentà diversos treballs de caràcter literari.

En pujar al tron Felip V de Borbó fou considerat austròfil. En 1705 entrà de tinent efectiu, amb el grau honorífic de tinent coronel, al famós regiment de Guàrdies Catalanes, que tant es distingí lluitant contra Felip V.

Atacada Barcelona per aquest rei en 1706, Armengol col·laborà activament a la defensa. Es destacà rebutjant amb la seva companyia una violenta escomesa enemiga contra la llengua de bou del sistema fortificat de Montjuïc.

L’arxiduc Carles d’Àustria el nomenà governador de Morella i de Callosa (1708), i tinent de Batlle General de València.

Caigut el País Valencià en poder dels borbònics, es retirà al Principat. Serví com a oficial al setge de Barcelona de 1713-14. A la terrible batalla final morí defensant la barricada alçada al Pla de Palau.

Armendaris, Bertran d’

5 Respostes

(Navarra, segle XV – Rosselló ?, 1474)

Militar i senyor de Palafolls (Maresme). Amb Joan de Beaumont passà a Catalunya, on esdevingué un notable cap militar en la revolta contra Joan II.

Sobresortí en la defensa de Lleida (1463-64) i en la batalla entre Calaf i els Prats de Rei (1464). Entre altres fets militars, contribuí a abastar Cervera, assetjada per Joan II, i la defensà fins a la rendició (1465).

Pere IV de Catalunya li concedí la senyoria de Palafolls; el matrimoni amb Joana Estefania de Pinós li donà opció al patrimoni dels vescomtes d’Illa i de Canet.

El 1466 fou nomenat capità de l’Empordà proindiviso amb el seu germà Joan i amb Pere Joan Ferrer i també del bisbat de Girona.

Mort Joan de Lorena, es passà a Joan II, i signà a Saragossa el conveni que li restituïa el nord del Principat (1471). Amb Joan Sarriera conquerí Blanes, des d’on es deseixí del rei Renat I i del lloctinent d’aquest a Catalunya; a Barcelona hom incoà procés contra Bertran d’Armendaris, que fou executat per traïdor en efígie.

Joan II li confirmà la capitania de l’Empordà i la senyoria de Palafolls (1472). Al capdavant d’un exèrcit precedí el rei al Rosselló, el qual entrà a Perpinyà l’1 de febrer de 1473; rebutjà les tropes franceses que assetjaven la ciutat i aconseguí una notable victòria a Palau del Vidre.