Arxiu d'etiquetes: nobles

Areny i de Vilanova de Perves, Feliu d’

3 Respostes

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. Fou partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Com a ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, lluità des del començament al front de Lleida.

El 1706 formà part del contingent lleidatà que es replegà al pla de Barcelona per contribuir a la defensa de la capital contra l’ofensiva borbònica. Li fou encomanada l’agrupació de voluntaris a la conca de Tremp. Es mostrà molt actiu al front establert sobre la ratlla d’Aragó.

El 1707 féu mostres de gran coratge a la presa d’Areny. Carles d’Àustria li concedí aleshores el grau de coronel i el títol de comte d’Areny de Vilanova. També destacà molt, dins el mateix any, a la dura acció de Benavarri.

El 1713, escèptic respecte de les possibilitats de resistència, es retirà.

Areny i de Queralt, Francesc d’

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Moià ?, Moianès, segle XVIII)

Baró de Claret. Actuà com a capità de la Coronela de Barcelona durant el setge francès de 1697. Era tinent coronel de cavalleria en temps de Felip V de Borbó. Abraçà la causa de Carles d’Àustria i es passà als aliats. Fou nomenat coronel el 1706.

Actuà especialment als fronts de Lleida i de la conca de Tremp, col·laborant amb Feliu d’Areny. El 1707 rebé el títol de comte. El 1713 restà al marge del darrer procés de resistència a ultrança, i es retirà a Moià.

Arenós, Jaume d’ -noble, s, XV-

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – Barcelona, després de 1472)

Noble. Fill gran de Jaume. En 1464, amb els seus germans Joan i Pere, fou empresonat per ordre de Joan II el Sense Fe a la torre de Torrent, sota la custòdia de Pere de Ciscar. Aconseguiren escapar i fugir a Castella.

D’allí passaren a Catalunya, on es posaren al servei de Pere de Portugal, el qual envià Jaume d’ambaixador a Borgonya, el 1465. El 1472, al final de la guerra, Jaume i els seus germans hagueren de sotmetre’s, a Barcelona, a Joan II. Encara que no sofrí represàlies, veié rebutjats els seus intents de la baronia d’Arenós, n’ocupà una bona part, incloent Vilafermosa.

La reacció del monarca fou immediata. El governador de València hagué de mobilitzar un petit exèrcit per sotmetre Jaume d’Arenós. Aquest es féu fort a la Mola de Vilaformosa, mentre altres fidels seus es tancaven als castells de Vilamalefa i de Lludient.

Després d’una resistència molt dura i cruenta, fou vençut i pres. El conduïren a Barcelona, on rebé condemna a mort per rebel·lia i fou executat.

Aragó Folc de Cardona i Córdoba, Enric d’

11 Respostes

(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)

Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.

En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.

Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.

L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.

La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.

Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.

Aragó y Fernández de Córdoba, Antonio de

2 Respostes

(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)

Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.

Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.

El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.

El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.

Aragó, Jaume (II) d’ -baró d’Arenós-

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – Barcelona, 1477)

Fill de Jaume (I) d’Aragó. Intervingué amb el seu pare en l’aixecament de la baronia d’Arenós contra Joan II el Sense Fe. S’escapà de la presó i des de Castella passà a Catalunya al servei de Pere de Portugal.

Presidí una ambaixada enviada per aquest al duc de Borgonya (1465). Rendida Barcelona, s’aixecà de nou perquè el monarca no li tornava la baronia, però fou sotmès pel governador de València, condemnat a mort i executat.

Anglesola, Ramon d’ -noble, s. XIV-

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Fill de Berenguer. Era casat amb la dama aragonesa Elvira López d’Eslava.

En 1343 fou conseller del rei Pere III el Cerimoniós a la campanya de Mallorca, empresa per desposseir Jaume III. Participà també a l’ocupació del Rosselló. A la segona campanya per reincorporar aquest comtat a la Corona, manava la reraguarda de les forces reials que travessaren el coll de Panissars (1344). Figurà al consell reial per a la resta de la campanya, culminada amb el lliurament de Perpinyà i de la persona de Jaume III.

En 1347 assistí a les Corts de Saragossa per les terres que posseïa a Aragó. Aquesta circumstància el féu aparèixer com a més o menys compromès amb la Unió nobiliària formada aleshores enfront del rei Pere. En 1348, vençuda la Unió a Épila, li foren confiscats els seus béns aragonesos.

Sembla que aquest deu ser el Ramon d’Anglesola que uns anys després lluitava a Aragó contra els castellans.

Anglesola, Ramon d’ -noble, s. XIII-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – després 1296)

Noble. Fill de Bertran. Participà, al costat d’Ermengol X d’Urgell, a la gran coalició nobiliària enfrontada contra les armes reials, que s’inicià el 1274 amb Jaume I i continuà fins al 1280, ja en temps de Pere II el Gran, de la qual fou un dels elements més actius.

El 1274 figurà entre els que es confederaren a Solsona amb el vescomte de Cardona i també entre els qui, pactaren poc després una aliança amb Ferran Sanxis de Castre. El 1277 entrà a la gran coalició alçada enfront del rei, per bé que no trencà encara amb aquest.

El 1280, havent entrat en campanya Pere II per posar fi a aquelles lluites, el gros del rebels fou assetjat a Balaguer. Ramon d’Anglesola i altres nobles, situats enfora del setge, anaren a agrupar-se a Agramunt, des d’on planejaren de reforçar els assetjats. Ho aconseguiren amb gran risc. Poc després, malgrat aquest èxit, els de Balaguer optaren per retre’s.

Tots els caps de la rebel·lió foren duts a Lleida, sota la custòdia de l’infant Alfons. El rei el perdonà i l’alliberà l’any següent. La reconciliació amb Pere II fou completa. D’abril a setembre de 1284, prestà un valuós concurs al setge d’Albarrasí.

Produïda la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit de França (1285), Ramon d’Anglesola assistí al consell de guerra convocat pel rei a la vila de Peralada i fou un dels barons que es tancaren amb Ramon Folc V, vescomte de Cardona, a Girona. Prengué part a l’heroica defensa de la plaça. En virtut de la capitulació final, en sortí lliurement amb la resta de la guarnició. S’incorporà a les forces que, poc després, obtindrien una completa victòria. L’any següent assistia, a Santes Creus, a les solemníssimes exèquies de Pere II el Gran.

El 1288, Alfons II el Franc, l’envià a reforçar Mallorca. Per aquest temps havia estat un dels tractadors del monarca davant la Unió aragonesa. El 1290 fou inclòs entre els ostatges que havien de garantir la seguretat de Carles d’Anjou i de Jaume II de Mallorca durant les vistes celebrades entre la Jonquera i Panissars. Després fou designat membre de l’ambaixada que signava pel febrer de 1291 la pau de Brignoles.

El 1296 féu encara la guerra contra Castella.

Anglesola, Hug II d’

6 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1399)

Senyor de Miralcamp. Succeí el seu pare Bernat d’Anglesola vers el 1379.

Fou majordom i conseller de Pere III el Cerimoniós des del 1381; gran privat de Joan I el Caçador i Violant de Bar. Fou un dels processats pel nou rei Martí I (1396), però, reivindicat ben tost, fou conseller de la reina Maria de Luna i un dels caps de la defensa del país contra la invasió de Mateu de Foix.

Governador de Mallorca (1398), hi dictà una notable pragmàtica per a la reforma del consell.

Darrer titular de la branca de Miralcamp, ja que morí sense descendència masculina, heretà la senyoria la seva filla Magdalena, muller de Felip Galceran de Castre i de Pinós i filla de la seva segona esposa Elieta de Rocabertí.

De la seva primera muller, Sibil·la, pubilla de la branca principal dels Anglesola, tingué una altra filla, Constança, casada amb Guillem Ramon III de Montcada, que heretà els drets a la baronia d’Anglesola, detinguts per Pere de Benviure.

Anglesola, Bernat d’ -noble, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)

Noble. En 1379 féu un viatge a Terra Santa. De tornada féu un breu sojorn a l’illa de Xipre. Hi conegué una dona vinguda de l’Índia, a la qual féu explicar moltes coses d’aquell país llunya, pràcticament desconegut dels europeus.

Aquesta circumstància arribà a oïdes del príncep Joan, duc de Girona i futur Joan I. El príncep, sempre tan obert a tota curiositat cultural, escriví a un dels seus secretaris a Barcelona, ciutat on es trobava Bernat aquells dies, recomanant-li que s’entrevistés amb ell i en recollís tota la informació possible aplegada sobre l’Índia, informació que Joan volia tenir a la vista tot seguit.