(Catalunya, segle XV)
Militar. Capità de les forces de la Generalitat durant la guerra contra Joan II.
El 1464 fou assetjat a Alforja per les tropes reialistes de Pero d’Urrea, arquebisbe de Tarragona, molt superiors en nombre a les seves. Hagué de capitular davant d’ells, però després de fer prometre a l’enemic el respecte als privilegis de la població.
Andreu Comes (Catalunya, segle XVIII) Eclesiàstic. Fou deixeble de Josep Finestres. Destacà per la seva profunda coneixença de les llengües clàssiques. Deixà nombrosos escrits, com la redacció del ritual i les constitucions sinodals de la diòcesi d’Urgell.
Ferran Comes (Vic, Osona, segle XVII – Barcelona, 1714) Militar. Veguer de Vic (1702-05). Prengué part en la revolta de la ciutat a favor de l’arxiduc Carles III (1705). Lluità a Barcelona el 1706 i, com a tinent coronel, en 1713-14. Morí defensant el baluard de Santa Clara.
Josep Comes (Centelles, Osona, segle XVII – Catalunya, 1722) Jurisconsult. Notari de la cúria de Vic i escrivà del comte de Centelles, a qui dedicà l’obra Viridiarium artis notariatus (1704), que el 1828 fou traduïda al castellà i esdevingué fonamental per a la pràctica de la notaria.
Pau Comes (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Corsari. Destacà durant el bloqueig de Barcelona pels borbònics (1713-14). Sobresortí en moltes accions. Manava un dels dos pincs anomenats “Sant Antoni”.
Vicenç Comes (Catalunya, segle XIV – segle XV) Poeta en català. És conegut únicament com a autor del poema narratiu de caràcter amorós Una ventura. Compost de 710 heptasíl·labs apariats, destaca, sobretot, pel detallisme de les seves descripcions.
(Maó, Menorca, 1785 – Artà, Mallorca, 1853)
Mariscal de camp. S’exilià durant la restauració absolutista. Combaté bravament els carlins.
(Nàpols, Itàlia, 1601 – Tarragona, 1641)
Duc de Tagliacozzo i militar. Marit de Margarida d’Àustria. Durant la Guerra dels Segadors lluità en l’exèrcit de Felip IV.
Fou lloctinent de València (1640) i del Principat (1641). Morí poc temps després, durant l’atac catalano-francès a Tarragona.
Antoni Colomer (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902) Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).
Gaspar Colomer (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900) Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.
Jaume Colomer (Grècia, segle XIV) Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.
Joan Pau Colomer (Catalunya, segle XVII) Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.
Llucià Colomer (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640) Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.
Nom amb el qual era conegut el militar i historiador català Serafí Maria de Soto i Ab-ach (1793-1862).
(Barcelona, 1653 – 1710)
Noble i militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona el 1684. Participà en la guerra contra els francesos (1689-97) i fou nomenat comte de Múnter per Carles II de Catalunya (1693).
Austriacista, fou expulsat de Barcelona pel lloctinent Francisco Fernández de Velasco. Carles III de Catalunya el nomenà membre de la junta de cavallers creada per ell (1705) i majordom reial (1706).
Fou el pare d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
(València, 1845 – 1911)
Militar. Duc de Gaeta. Féu la guerra de Cuba.
En la Segona Guerra Carlina es distingí en les accions de Balaguer, Berga i el Pont de Rabentí.
Fou ascendit a general el 1904.
(Funiana, Andalusia, 1789 – Madrid ?, 1854)
Militar. Durant la Primera Guerra Carlina actuà, ja brigadier, com a cap de l’estat major de l’exèrcit de Catalunya (mariscal de camp el 1840).
Amb la regència d’Espartero fou nomenat capità general de València (1841), càrrec que abandonà a causa de la fredor amb què Espartero fou rebut a València després del bombardeig de Barcelona.
(Catalunya, segle XIII – abans 1300)
Fill de Guillem (II) de Cervelló i capità de Pere II de Catalunya. Fou el fundador de la línia primogènita de Querol i Montagut.
El succeí el seu fill Guerau Alemany de Cervelló i d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – abans 1315) Avi de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona. Es casà amb Sibil·la de Cardona, filla del vescomte Ramon Folc IV. Prengué part a la guerra civil de l’Urgell (1274-80). Sembla aquest el Cervelló que lluità amb Jaume II el Just a Sicília el 1299.
Dades dels Països Catalans 